Que peti tot

  • MÍRIAM CANO

  • | 07 de maig, 2018 - 19:39

Una de les afirmacions més recurrents de la comunicació, de tan òbvia pot semblar simple: allò de què no es parla no existeix.
Més que simple, la idea em sembla terrorífica, tant si l’agafem per allà on menys crema —l’oblit o el desinterès—, com si ho fem per la nansa roent que sostenen els qui controlen la majoria dels mitjans, les tribunes d’opinió i els llocs de poder. Els qui tenen, precisament, la ferma intenció de provocar la desaparició de tot allò que els fa nosa per no perdre unes poltrones que, fiançades pel silenci i l’absència deliberada de debat, han ocupat durant anys.

Periodistes, escriptores, editores, artistes plàstiques, actrius, directores, músiques, dramaturgues o coreògrafes, formades amb la perspectiva d’un sostre de vidre, d’uns màxims que eren deu pams per sota dels nostres homònims masculins, hem callat i ens hem cruspit les engrunes, en ocasions amanides amb la fel de l’abús verbal o físic, acceptant llocs a l’ombra per ser a prop de, traient importància a valoracions o comentaris que no tenien res a veure amb la feina que fèiem i aguantant, si gosàvem alçar la veu, que ens titllessin de queixoses, exagerades o rabiüdes. Va, que calladeta estàs més maca.

Però ja n’estem tipes, de callar. Algunes veus apunten al relleu generacional com a factor clau de la força que les reivindicacions feministes han pres els darrers anys. Jo diria, més aviat, que ha estat la xarxa que hem teixit, amb iniciatives com Dones i Cultura, Dona’m Escena, On són les Dones, Mujeres del Libro o Justicia Poética, entre d’altres, la que ens ha donat la força per desarraconar els mobles i fer aflorar tot allò de què no es volia parlar, assenyalant obvietats i generant espais de debat, sense acceptar condescendències ni acords de mínims.

Parlem per existir i vull pensar que, de retruc, propiciem que els homes repensin, també, la seva manera d’existir en aquest trencall del paradigma. N’hi haurà, naturalment, que no hi estaran disposats. És normal, tenen por: quan ho fem saltar tot pels aires, també volaran les seves poltrones.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu