El fil que suraEl fil que sura

El fil que sura

El fil que sura

  • JOANA GOMILA

  • | 07 de maig, 2018 - 19:41

Sovint tenc la imatge d’uns fils invisibles que teixeixen una geometria de la nostra memòria col·lectiva. Una memòria complexa, desigual. Una memòria sense temps, antiga i recent alhora. Una memòria que crida, que calla. Una memòria que fluctua, que se va generant dia a dia. Aquests fils ens uneixen sense que els puguem veure, però són molt poderosos: quan algú els toca ens fan ressonar generacions eternes dins les entranyes.

La creació i la recerca artística sovint toquen aquests fils col·lectius i individuals, n’activen el circuït i és aleshores quan l’art ens commou i ens compromet. Els fils poden unir emocions viscudes, personals, familiars, compartides, lluites, plors, alegries,… i conformen un teixit immens i inesgotable. Quan ens ve el tremolor i l’esgarrifança és que els fils que s’estan movent toquen part del nostre teixit.

La tradició la cream dia a dia, generant memòria a partir de la memòria. Tradició no vol dir necessàriament folklore, que n’és forma i fòssil fotografiat. Tradició són els fils que ens uneixen a l’altre i que ens fan sentir vius. Els fils col·lectius. Que bateguen. Els fils que suren.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu