Actualitat

«Benvinguts al junquerisme»

ERC acarona la victòria del 21-D gràcies a una cohesió interna forjada amb el presidencialisme d’Oriol Junqueras, l’estratègia d’esperar el desgast de CDC i l’atracció dels independentistes que hi havia a PSC i Unió

Capçalera de la manifestació per un finançament just a Valencia. Foto: David Linuesa

ANDER ZURIMENDI, BarcelonaI   22 DE NOVEMBRE DE 2017

@anderzurimendi

Ja és aquí. És l’hora d’Esquerra. Després de quatre dècades de ser el germà petit de la família nacionalista, les eleccions del 21 de desembre el situaran com el gran. De fet, totes les enquestes vaticinen que seran el partit més votat. I consolidarà uns èxits ja assolits a les eleccions europees del 2014 i a les espanyoles del Nadal del 2016 i del juny del 2017. Però, com s’ho han fet per ocupar aquesta centralitat?

«Intentant assemblar-nos al país», explica Sergi Sabrià, portaveu nacional d’ERC i diputat de Junts pel Sí. «Aquesta és la clau i és allò que ens ha ensenyat Oriol Junqueras», afegeix. El mateix Sabrià encunya el nou mot: «Això és el junquerisme». El canvi de cicle és imminent. Siau benvingudes i benvinguts.

Segons Sabrià, la millor manera de ser majoritaris és obrir les llistes a la societat civil (fet que tampoc no és una novetat en el mapa polític català, amb la maragalliana plataforma Ciutadans pel Canvi com a paradigma). La novetat amb Junqueras és, doncs, la intensitat. Així ho corrobora Isaac Albert, portaveu dels republicans a la Diputació de Barcelona. «Ell mateix va començar amb aquest moviment ampli a Sant Vicenç dels Horts, on ocupava l’alcaldia», explica Albert, qui no té dubtes: «Qui ha incentivat l’obertura d’ERC ha estat Junqueras». I probablement, apunta el republicà, «en part és així pel seu tarannà cristià de base».

Cap a un «catch all party»?

La figura de Junqueras és indiscutible. Representa l’arquetip del messies que treu Esquerra de la travessia pel desert (que en aquest cas són els anys de les baralles internes). Segons Marcel Taló, membre del Centre d’Estudis Històrics de Terrassa, «Esquerra s’ha tornat un partit presidencialista, cohesionat per Junqueras però també per l’expectativa de victòria que acaronen des de fa temps».

També cal apuntar als esforços per a eixamplar les fronteres de vot, en línia amb el concepte nord-americà de catch all party. Segons l’historiador Taló, aquest escenari es treballa, per exemple, «enviant a Madrid perfils com Rufián i Tardà, que connecten amb les esquerres, mentre que a Barcelona queden perfils més socials i liberals», com Junqueras mateix al Parlament i Alfred Bosch a l’Ajuntament de Barcelona. I remata: «Sembla evident que ERC va fer una lectura en negatiu del tripartit amb PSC i ICV. I en conseqüència, va apostar per una aliança en clau nacional, posant-se al costat de CDC, però desgastant-la a poc a poc». I esperant. Ara en recull els fruits.

El lideratge de Junqueras només s’ha vist alterat per l’embat judicial que pateixen els membres del govern. Però el seu full de ruta continua vigent.

El lideratge de Junqueras només s’ha vist alterat per l’embat judicial que pateixen els membres del govern. Però el seu full de ruta continua vigent. Un camí que ha passat, els darrers anys, per acostar-se al sector crític i catalanista del PSC. I que culmina ara amb el fitxatge inesperat de Demòcrates. Ni més i ni menys que una escissió de la Unió del sempitern Duran i Lleida. L’arribada d’aquest corrent conservador ha causat certa incomoditat en alguns sectors, però avui ningú no parla de la vida interna d’ERC. Els vents són favorables i s’ha imposat l’hermetisme sobre aquesta incorporació.

Arxiu

Els ex d’Unió s’hi senten molt còmodes

De fet, el dirigent de Demòcrates, Antoni Castellà, no ho veu com una aliança estranya. «És veritat que som espais electorals diferents. Però, com que aquestes no són unes eleccions ideològiques, anem junts en tot allò que compartim: alliberar els presos polítics i desplegar la República», explica. A més a més, l’origen de la coalició entre ERC i els ex-Unió prové, segons Castellà, del fet que la candidatura republicana «és la que s’assembla més a una llista unitària, ja que inclou altres partits, com MES, Avancem, Catalunya Socialisme Llibertat, Demòcrates mateix…».

Castellà ocupa el número 15 de la llista per Barcelona i, amb seguretat, sortirà elegit com a diputat. Votarà sempre igual que la resta de companys de grup parlamentari? «Evidentment, tindrem llibertat de vot», matisa Castellà, ex-director general d’Universitats, qui defineix Demòcrates com un espai «humanista». La seva companya de partit i expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, s’ha autodefinit en una cèlebre piulada a Twitter així: «Som la CUP d’ordre».

Els pactes pre-electorals amb diferents partits són ja un clàssic del junquerisme. A les europees del 2014, arriba el moment de fitxar la primera part del sector catalanista del PSC, aglutinat entorn d’Ernest Maragall i la seva marca, Nova Esquerra Catalana (NEC). Maragall té premi i entra com a eurodiputat. A la llista també s’inclou Moviment d’Esquerres (MES), tot i que en aquell moment no són una marca coneguda. En canvi, a les eleccions municipals del 2015 sí que es fa més visible l’aliança entre ERC i MES, i aquests darrers aconsegueixen els seus primers regidors. Una tercera plataforma formada per exmilitants del PSC, Avancem, ja els donava suport extern fins llavors. Però és a les eleccions al Parlament del 2017 quan s’integren en les llistes i col·loquen Fabian Mohedano com a diputat. Aquest 21-D s’incorporaran com a parlamentaris de la coalició polítics amb llarga trajectòria, com Magda Casamitjana i Joan Ignasi Elena, qui va ser líder del sector catalanista dins el PSC i arribà a disputar les primàries del 2011 a Pere Navarro. Disputades i perdudes.

Una llista plena d’independents

A banda d’aquestes famílies polítiques, Junqueras ha apuntalat el seu projecte amb el fitxatge de cares independents, com l’atleta Núria Picas, la integradora social del Masnou Najat Driouech, el politòleg Ramon Cotarelo (qui tancava la llista de la CUP a les eleccions al Parlament del 2015 i ara tanca les d’ERC) i l’activista de ‘Casa Nostra, Casa vostra’ Rubén Wagensberg. Aquest darrer explica que va prendre la decisió durant el viatge de tornada de Brussel·les, on havia visitat el president Puigdemont i els consellers. Assegut a l’avió es va decidir a acceptar l’oferta d’Esquerra: «Hi ha presos polítics i mig govern a l’exili».

Wagensberg reconeix que no s’identifica al 100% amb la ideologia d’ERC. «Em sento bastant més a l’esquerra que la socialdemocràcia, però m’ha convençut el fet que ERC necessita gent per a fer un paper de “pont” amb els comuns i la CUP, i aquí hi puc ajudar». Wagensberg, de fet, no amaga que el partit que més ha votat a la vida és la CUP. Desitja un tripartit? «Un govern d’esquerres és l’ideal.»

Els independents tenen molt de pes en una llista que, paradoxalment, encapçalen ciutadans a l’exili de Bèlgica i a les presons de Madrid.

La llista també compta amb el fitxatge de l’escriptora Jenn Díaz, autora de novel·les com Es un decir i Mare i filla. Díaz, qui anirà en vuitè lloc per Barcelona, considerat lloc de sortida, explica que fins al diumenge del referèndum la seva actitud pública passava per la discreció. «Però des de l’1 d’octubre visc d’una altra manera. Amb més dedicació. No m’abandona un cert sentiment de responsabilitat.» Un altre motiu pel qual ha acceptat, reconeix, és que sempre havia demanat més dones a la política. «I ara he de ser conseqüent i acceptar el repte quan em presenten», argumenta. No serà l’única escriptora feminista, ja que Bel Olid serà –tret d’un enfonsament electoral– diputada per la CUP. «Em va fer molta il·lusió saber que la Bel també s’hi presentava, perquè totes dues lluitem per un món més feminista i més cultural. Qualsevol complicitat serà un plaer», conclou Jenn Díaz.

Els independents tenen molt de pes en una llista que, paradoxalment, encapçalen ciutadans a l’exili de Bèlgica i a les presons de Madrid. Una excepcionalitat amb què el partit vol reconèixer simbòlicament el patiment que paguen per haver posat en marxa el referèndum. «I retornar-los al Parlament, el seu lloc, d’on els han tret, ja que continuen essent els consellers legítims», afegeix Sergi Sabrià. També destaca la hipòtesi que el seu aforament com a parlamentaris els protegís amb més garanties processals. En tot cas, hi ha dubtes sobre si podrien participar de la vida parlamentària. «No innovem res, podrien prendre possessió de l’acta, ja que al País Basc hi ha hagut precedents», explica Sabrià. Però després, indefinició. «Junqueras ho assumeix, això va per llarg», remata Isaac Albert.

Arxiu

Els anys caïnites

I ha estat des de la presó d’Estremera des d’on Junqueras ha apuntat cap a la seva successora: Marta Rovira. Si ERC guanya les eleccions, serà el segon president in pectore de la Generalitat (després de Puigdemont, actualment legítim mandatari). Bona part del fet d’haver arribat fins aquí, del clímax electoral, es deu a Oriol Junqueras. Ha tancat les ferides dels anys del caïnisme. I és que els republicans poden dir que, parafrasejant Manel, que els ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. El Congrés del Fòrum, l’any 2008, encara genera calfreds a la pell dels veterans. Es van presentar quatre llistes diferents, dues de les quals van acabar escindides i creant un partit propi: el Reagrupament de Joan Carretero i la Solidaritat Catalana d’Uriel Bertran. Foren anys convulsos que va haver de gestionar Joan Puigcercós i que coincidiren amb els pitjors resultats electorals de feia alguns anys: terratrèmol al Congrés, passant de vuit diputats a tres; tsunami al Parlament, on van perdre onze escons dels vint-i-un que tenien i van caure a menys del 7% del vot…

Preocupen les darreres enquestes

Aquesta direcció deixà pas, però, a l’independent Oriol Junqueras (no tenia carnet de partit). I ha obert el millor cicle electoral de la seva història, el qual els portarà a la presidència de la Generalitat per primera vegada des de 1936 i el govern republicà de Lluís Companys. Malgrat això, la sorprenent pujada a les enquestes de la llista del president Puigdemont ha sobtat a can Esquerra. I amb motiu: totes les enquestes fetes des de la tornada de l’estiu situaven els republicans per damunt dels quaranta escons. Alguna, fins i tot, rascant els cinquanta. I aquest cap de setmana, bum! Tant el sondeig de l’ABC de diumenge com el d’El Periódico d’ahir els deixen per sota del llindar dels quaranta. Mentre que Junts per Catalunya remunta fins a 24 i 25-26 escons, respectivament.

Arribar als seixanta-vuit

Tot així, ERC no vol veure ni Junts per Catalunya ni la CUP com a competidors ni rivals. Al contrari, necessiten sumar més de seixanta-vuit escons per a salvaguardar la majoria absoluta. Sergi Sabrià ho explica així: «No hi ha debat sobre Puigdemont o Rovira. Per a ERC és imprescindible restituir Puigdemont, malgrat que després ja es veurà qui pot realment exercir o qui està en condicions de fer-ho». De tota manera, es queixa Sabrià, és difícil preveure quin tipus de legislatura serà la del 21-D: «Sortim a jugar en camp contrari, amb la gespa sense regar i ni tan sols sabem què diu l’àrbitre».

Alfred Bosch, portaveu d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, apunta cap als abstencionistes i la gent no polititzada com el target al qual volen fer especial esment. «Hem de sortir dels cercles habituals i anar a barris on fins ara, per diferents motius, fèiem poca campanya: al passeig de la Zona Franca i a Nou Barris, però també a Sarrià», explica.

Si no arriben als seixanta-vuit escons, el “procés” entraria en una nova pantalla en la qual els comuns ocuparien un paper frontissa.

Si no arriben als seixanta-vuit escons, el “procés” entraria en una nova pantalla en la qual els comuns ocuparien un paper frontissa. «Són ells els qui s’han de clarificar perquè volen viure en un espai impossible, que no existeix, entre el 155 i la DUI», ataca Sabrià. Alfred Bosch ho ratifica: «Nosaltres volem governar. No som aquí per ajudar Ada Colau o els comuns amb les seves campanyes publicitàries ni reforçar la seva línia gràfica. Però ens hem de trobar amb els comuns. I no tant Esquerra, sinó el conjunt del país». Veus plurals d’una mateixa Esquerra que, si no hi ha sorpreses, tancarà el 2017 com el partit més votat al Parlament de Catalunya.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Editorial de la Fira Literal

18 abril 2018 |

Aquest és l'editorial de la Fira Literal, publicada conjuntament entre l'organització de l'esdeveniment i els dos mitjans col·laboradors, la Directa i la Jornada, i centrada en la defensa de la llibertat d'expressió, que pateix una amenaça com no s'havia vist en dècades.Amb el primer número de la Jornada que serà als quioscs el 5 de maig trobareu també un exemplar de la revista Literal

“El nostre objectiu és fer una interpretació de l’economia que sigui útil per a la gent”

17 abril 2018 |

Entrevista Joan Palomés, coordinador d'economia a la Jornada

“Hi ha una part del País Valencià que no pot parlar amb ella mateixa”

13 abril 2018 |

A poc menys d’un mes per a poder tocar el diari Jornada, continuem descobrint qui forma part de l’equip. En aquesta conversa creuada, vos presentem a Hèctor Serra i a Joan Canela, dos dels periodistes que formaran part de l’equip de redacció al País Valencià

2017-11-23T10:02:38+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X