Actualitat

«Sense autonomia financera no hi ha autonomia política»

Entrevista a Vicent Soler, conseller d’Hisenda i Model Econòmic. Originalment s’havia de publicar en paper a l’edició valenciana però finalment no va ser així per una errada amb causes alienes a Jornada.

Eva Granado (PSC). Foto: Martí Alabesa
FOTO: Lluïso Llorens

JOAN CANELA, ValènciaI 15 DE DESEMBRE DE 2017

@JoanCanela

Amb el debat sobre l’infrafinançament valencià al centre del debat polític, Vicent Soler probablement ja s’ha convertit en un dels consellers amb més visibilitat del Govern, malgrat que, a priori, el seu podria semblar un perfil més tècnic. No obstant això, precisament per aquest bagatge amb tant de pes acadèmic el converteix en la millor opció per a denunciar la injustícia de l’actual model de finançament i les trampes de qui el defensen.

Un estudi de la Fundació Fedea assegura que, gràcies al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), el País Valencià té uns nivells de finançament propers a la mitjana autonòmica.

Sí, una broma de molt mal gust. Com poden dir açò? Confondre un ingrés ordinari amb un préstec? Si és exactament al contrari: com més FLA, més infrafinançament, ja que aquests crèdits són un indicador de la necessitat. Si gastem per sota la mitjana i encara així necessitem recórrer a l’FLA per fer front a la despesa és perquè el sistema ordinari no et proporciona els recursos necessaris. A més a més cal que tinguem en compte que el mateix responsable de no donar-te el finançament que necessites —el Ministeri espanyol d’Hisenda— és qui et deixa els diners per arribar a final de mes; i a més a més ho fa sense un criteri, quan a ell li va bé i a més amb condicions. Açò és humor negre, perquè el que hauria de fer és resoldre el problema.

Un increment de recursos en època de control del dèficit?

Un control del dèficit que decideix el senyor Montoro de forma unilateral i sense donar explicacions. Per què a nosaltres ens imposa un topall de dèficit del 0,3%? Brussel·les exigeix un 3%, ell se’n reserva un 2,7 per al Govern central i ens en deixa un 0,3 a nosaltres. I quan li preguntes per quins motius ho fa, no obtens resposta. Perquè això no té res a veure amb el pes relatiu de cada administració, ni amb els serveis que presta, ni la naturalesa d’aquests serveis, ja que tres dels quatre pilars de l’estat del benestar (educació, sanitat i dependència) depenen de les autonomies. I no hi ha un criteri que pugues discutir. És la seua voluntat. Montoro és jutge i part.

L’FLA, a més, no és només un crèdit, sinó que té condicionants polítics com comprar els medicaments a grans empreses en lloc de recórrer a genèrics més barats.

Aquesta és una condició! Però és que el darrer FLA en tenia 45, totes elles recentralitzadores. En aquestes condicions depens totalment d’ells i perds tota capacitat de decisió. Sense autonomia financera no hi ha autonomia política. Si no tens recursos per fer les teues polítiques i depens d’un altre que t’imposa els seus criteris…

A aquest control financer s’hi suma l’ús dels recursos al Tribunal Constitucional per a suspendre lleis significatives. Volen buidar de contingut l’autonomia?

Les elits madrilenyes sempre s’han trobat incòmodes amb l’estat de les autonomies i qualsevol altre procés de descentralització real perquè açò suposa perdre poder. L’Estat espanyol contemporani s’ha pensat des de l’uniformisme i el centralisme. La Constitució del 78 trenca amb aquest procés històric, però la gent que va resistir-se a aquest trencament després intenta recuperar espais de poder d’acord amb coses més subtils. Aquesta darrera fórmula de condicionar l’autonomia política mitjançant la insuficiència de recursos posa en relleu açò: quan perquè pugues pagar els proveïdors se t’ofereix un préstec condicionat a recuperar la seua capacitat de decidir per tu.

Però com es força aquestes elits a negociar?

Primer: el PP està en minoria i açò és important. Segon: ha quedat palès que erosionar l’estat de les autonomies és erosionar l’estat del benestar. Algú vol matar dos pardals d’un tret. Aconseguir una Espanya més recentralitzada i amb retrocés dels drets socials. Per tant, els qui defensem les autonomies defensem també l’estat del benestar i açò ens dóna doble força.

Per ara s’ha argumentat el consens en la societat valenciana, però amb açò n’hi ha prou?

Les noves circumstàncies polítiques —ací, a Catalunya i a tota Espanya— són bastant noves. Algú està jugant amb foc i es pot cremar. Es veu amb la manifestació del 18 de novembre per una millora del finançament. Ha costat, però el tema ha calat a la societat valenciana com una reivindicació transversal. La societat valenciana ha estat invisible durant 200 anys, des de les Corts de Cadis, però ara està deixant-se veure i les seues reivindicacions tenen la força de cinc milions de ciutadans que fins ara anaven cadascú a la seua i que ara volen fer coses junts.

Però ací els únics que aconsegueixen millorar el seu finançament són els bascos. Cal un PNB per a aconseguir- ho?

Tenir un PNB ací no dic que no siga bo, però en tot cas seria insuficient. El seu èxit actual és circumstancial. Què hauria passat si les eleccions l’hagueren fet irrellevant? Els problemes valencians, hui per hui, s’han de resoldre a l’àmbit espanyol i llavors et calen complicitats allí, perquè si no no guanyaràs. A no ser que, circumstancialment, et passe el que li ha passat ara al PNB.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

La immersió lingüística com a model vertebrador d’una escola no segregadora

20 febrer 2018 |

La defensa del model d’escola catalana va més enllà del català com a llengua vehicular i suposa defensar un model públic, democràtic i cohesionador construït gràcies a les lluites populars

El futur no serà un algoritme

19 febrer 2018 |

Ara que s'apropa el Mobile World Congress, l'autora ens fa recomanacions per posar una mica de fre al món algorítmic, amb tot allò que sembli incompatible, com els fogons de la cuina, la lectura en un sofà o una reunió a les places i carrers per a fer-hi política

Traiem la humiliació del full de ruta

16 febrer 2018 |

On és la línia entre la tolerància i la humiliació? Ens fa més bons, acceptar insults i escopinades a la cara? El Procés ha estat i ha de continuar sent modèlic en les mobilitzacions de carrer, però en aquest pack hi va també la humiliació? Deixeu-me'n dubtar

2017-12-20T12:20:30+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X