Eleccions 21D

Autocrítica i crítica

CONTINGUT INCLÒS AL NÚMERO ESPECIAL DEL 15 DE DESEMBRE

FOTO: Clàudia Frontino

ROGER PALÀ i SERGI PICAZO (Crític), Barcelona I 15 DE DESEMBRE DE 2017

@RogerPala i @sergipicazo

Vivim temps de revoltes. L’independentisme ha posat nerviós, per primer cop des de la Transició, l’status quo del Règim del 78. L’1-O serà un dia que durarà anys. Però, com en tota revolta popular, s’avança, es retrocedeix, el camí mai no és recte i no s’ha de menys-tenir mai l’adversari. Pel camí hi ha presó, hi ha patiment, hi ha petites victòries i també hi ha sonores derrotes.

Tanmateix, el procés té un problema: els últims anys, li ha costat massa admetre crítiques i exercir l’autocrítica. Massa sovint el dubte ha estat malvist i el fet de plantejar-se preguntes o dissentir de l’estratègia hegemònica ha estat interpretat com a traïció. Els indepes sovint citen Ovidi Montllor, però obliden aplicar-se la recepta d’una de les seves cançons més importants: Autocrítica i crítica. Tot moviment social ha de fer una bona anàlisi de la realitat i de la correlació de forces. Aquí, amb sentit crític, volem apuntar alguns dels dèficits de l’estratègia independentista dels últims tres mesos.

Els indepes sovint citen Ovidi Montllor, però obliden aplicar-se la recepta d’una de les seves cançons més importants: Autocrítica i crítica.

Unilateralitat i majories

Probablement el principal punt feble de l’independentisme ha estat el fet de no ser conscient que, per crear una República amb l’Estat espanyol en contra, era necessària una majoria molt més àmplia. Amb el 48% de suport del 27-S no n’hi havia prou, i ningú ho va voler admetre. L’independentisme no necessita créixer a Vic, sinó a altres zones on hi ha poques estelades i on, des de l’1-O, han proliferat les banderes espanyoles. Sobretot a les perifèries metropolitanes.

Un referèndum insuficient

Un error d’interpretació similar al 27-S va reproduir-se després de l’1 d’octubre. L’1-O va ser, per a molta gent, un referèndum, però en la realpolitik internacional no va ser entès així. El boicot dels no independentistes, una participació del 40% i la repressió policial van fer-lo difícilment homologable. El politòleg Jordi Muñoz explica que aquest «dèficit de legitimitat», tot i que sigui injust culpar-ne els independentistes, suposa un llast de partida: «La nova institucionalitat patiria una gran feblesa si no hi ha una majoria molt àmplia que considera legítima la decisió inicial», explica en un article a Nació Digital.

La República d’Octubre 

La culminació va ser la Declaració d’Independència fallida del 27-O. Interpretant que els resultats de l’1-O avalaven el govern, Junts pel Sí (JxSí) i la CUP van proclamar la independència al Parlament, però amb nul·la efectivitat. L’executiu de Puigdemont no va ni intentar desplegar la República. Però tampoc l’ANC o els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR), un dels fenòmens més potents sorgits de l’1-O, van frenar la suspensió de l’autonomia. Algú pot pensar que hi va haver un punt d’engany del govern de JxSí. Es deia que «tot depenia de nosaltres», que hi hauria «reconeixements internacionals” i que estava «tot preparat». Però, al final, el govern va patir exili i presó.

«Quant de temps es necessita perquè la Guàrdia Civil entri a la Generalitat i se’ls endugui a tots? […] No necessiten ni l’Exèrcit: és que els és suficient amb la Guàrdia Civil. No fem broma amb això».

La falta de consciència sobre la repressió

Alguns dirigents polítics, sobretot d’ERC, asseguren ara que no van preveure la reacció repressiva de l’Estat. És estrany que no es pogués preveure una reacció d’aquest tipus quan el mateix govern espanyol l’havia anunciada des de feia mesos. Josep Fontana, historiador comunista i partidari de la independència, deia el 2016 en una entrevista a Crític: «Quant de temps es necessita perquè la Guàrdia Civil entri a la Generalitat i se’ls endugui a tots? […] No necessiten ni l’Exèrcit: és que els és suficient amb la Guàrdia Civil. No fem broma amb això».

Somiar el futur 

Malgrat tot, l’independentisme ha vingut per quedar-se. El filòsof Josep Ramoneda diu que és l’únic projecte il·lusionant a Catalunya ja que seria «l’únic que pot oferir alguna cosa per somiar» davant la crisi dels projectes de la socialdemocràcia i de la dreta neoliberal. Somiar en un futur possible, en aquests temps de 155, pot sonar utòpic. Eduardo Galeano, però, va fer la millor definició possible de la utopia: «La utopia es troba a l’horitzó. Camino dues passes, ella s’allunya dues passes i l’horitzó se’ns en va deu passes més enllà. Aleshores… per què ens serveix la utopia? Per això serveix, per caminar».

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

La immersió lingüística com a model vertebrador d’una escola no segregadora

20 febrer 2018 |

La defensa del model d’escola catalana va més enllà del català com a llengua vehicular i suposa defensar un model públic, democràtic i cohesionador construït gràcies a les lluites populars

El futur no serà un algoritme

19 febrer 2018 |

Ara que s'apropa el Mobile World Congress, l'autora ens fa recomanacions per posar una mica de fre al món algorítmic, amb tot allò que sembli incompatible, com els fogons de la cuina, la lectura en un sofà o una reunió a les places i carrers per a fer-hi política

Traiem la humiliació del full de ruta

16 febrer 2018 |

On és la línia entre la tolerància i la humiliació? Ens fa més bons, acceptar insults i escopinades a la cara? El Procés ha estat i ha de continuar sent modèlic en les mobilitzacions de carrer, però en aquest pack hi va també la humiliació? Deixeu-me'n dubtar

2017-12-20T10:00:09+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X