ELECCIONS 21D

«Ens agradaria que majories progressistes poguessin liderar un canvi social a Catalunya»

Entrevista a Elisenda Alamany (L’Hospitalet del Llobregat, 1983). Amb aquesta, Jornada comença una sèrie d’entrevistes a candidats de les formacions polítiques que es presenten a les eleccions del 21 de desembre

 Sahar Francis, presidenta d'Addameer, a Barcelona el 10 d'octubre. Foto: Oriol Clavera.
FOTO: Dani Gago

ÀNGEL FERRERO, Barcelona I 13 DE DESEMBRE DE 2017

@angelferrero

 Si hi ha un partit capaç de fer avançar Catalunya socialment i nacional aquest és Catalunya En Comú Podem. Així ho creu Elisenda Alamany (L’Hospitalet del Llobregat, 1983), qui també rebutja les acusacions d’equidistància i afirma que els comuns tenen la clau del proper Govern de la Generalitat.

Segons l’última enquesta del CIS obtindríeu un 8,6% i 9 escons, empitjorant els resultats de Catalunya Sí Que Es Pot (CSQEP) del 2011. Us passa factura el debat en els termes en que es planteja ara?

D’entrada cal dir que a les enquestes no els ha anat mai bé als comuns. A En Comú Podem ens donaven com a cinquena força [el 2015] i vam acabar sent la primera. És veritat que estem en un escenari extremadament polaritzat, tot i que per a nosaltres els blocs no existeixen. Aquest escenari no només fa perdre contingut polític al debat, sinó que al final aquestes eleccions es tornen a plantejar com un plebiscit. I això és una mala notícia. Creiem que després de tot aquest temps hauríem d’haver fet una revisió del que ha passat i posar en comú com fer avançar el debat no només en clau nacional, sinó també en clau social, que per a nosaltres és la gran oblidada d’aquests últims 18 mesos. Malauradament en l’eix nacional ens trobem amb dues posicions que nosaltres no compartim: per una banda, continuar amb la unilateralitat, per l’altra, que no passi absolutament res i continuem amb l’statu quo.

És veritat que nosaltres arribem a aquestes eleccions d’una manera que no esperàvem, en el procés de construcció de Catalunya En Comú, que no és la lògica de coalició que tenia CSQEP. Per a nosaltres, com a mínim per als independents que arribem a aquest projecte, les analogies amb els resultats de CSQEP no serien del tot vàlides. Catalunya En Comú és un nou subjecte polític. En tot cas, amb els resultats que obtinguem volem tenir la clau perquè hi hagin unes coordenades diferents que guiïn al país. Ens agradaria que majories progressistes poguessin liderar aquest canvi social.

Si obteniu aquesta «clau», amb qui estaríeu disposats a entrar en coalició? Joan Tardà ja ha parlat obertament d’un govern d’ERC amb Catalunya En Comú Podem (CEC-Podem).

El que fa avançar a Catalunya, no només en l’autogovern o en aquesta relació que nosaltres anomenem de bilateralitat amb Espanya, són les majories progressistes. Tant ERC com el PSC haurien d’anar més enllà del que són ara per ser realment una força progressista per liderar el país. ERC porta a la seva llista Demòcrates i el PSC a Unió. Els pactes es donaran si podem arribar a objectius comuns i al consens que el règim del 78 està acabat i cal avançar. Però ni amb la unilateralitat ni amb l’statu quo ni amb l’aplicació del 155, que és el que aquestes dues forces polítiques han fet, podrem sortir de l’atzucac que es troba ara mateix Catalunya.

Això passaria perquè ERC renunciés a l’independentisme…

Els mateixos protagonistes del full de ruta al final han evidenciat que no s’ha treballat per construir estructures de país. Ni tant sols s’ha pogut bastir una gran majoria per resistir millor l’ofensiva autoritària del PP. A nosaltres ens sembla que continuar insistint en aquesta via significaria tornar a repetir aquests 18 últims mesos, però amb l’afegit de tenir intervingudes les finances i el nostre autogovern suspès. Ens semblaria surrealista que les forces polítiques que ja han dit que aquesta via està fracassada continuessin apostant per això.

La nostra força política, on es troben independentistes i no independentistes, és la que entén millor que per governar una Catalunya diversa s’ha de fer amb forces polítiques diverses

A banda d’això, és obvi que segurament la nostra força política, on es troben independentistes i no independentistes, és la que entén millor que per governar una Catalunya diversa s’ha de fer amb forces polítiques diverses. La nostra ho és, i més enllà dels posicionaments ideològics que tinguin els uns i els altres, ens haurem de posar d’acord en com fem avançar Catalunya. Aquests últims 18 mesos hem estat pendents d’un debat que pivotava sobre quin estatus polític havia de tenir Catalunya: si havia de ser un estat independent o no. No s’ha tingut el debat sobre com es construïa aquest país. Això ha fet que fins i tot l’esquerra independentista fes concessions a Convergència per liderar el procés i per no avançar en la dimensió material del que volia dir conquerir sobiranies. De fet, Convergència en aquests 18 mesos ha posat condicions, i una d’aquestes condicions han estat els pressupostos, per arribar a aquesta suposada declaració unilateral d’independència. I això és el que ha suposat el bloqueig en el que ens trobem ara mateix. S’ha parlat molt de decidir, però no s’ha construït cap model de país per acabar de decidir sobre una cosa o l’altra.

Heu parlat de dissoldre la política de blocs. Però com? Hauríeu d’arrossegar a ERC fora de l’independentisme i al PSC del suport al 155.

Jo crec que el PSC hauria d’aclarir la seva posició. En un primer moment va dir que no donaria suport al 155 i després ho va fer. Ara parla de tornar a recuperar la normalitat democràtica. Jo no parlaria de bloc constitucionalista, potser parlaria més aviat de bloc monàrquic i de bloc que suspèn l’autogovern. Em sembla que el PSC haurà de decidir si vol ser la sucursal del PSOE o realment vol tornar a ser una força catalana progressista. Pel que fa a ERC, nosaltres no demanem que ningú renunciï a les seves posicions ideològiques. ERC continuarà sent un partit independentista.

De totes maneres, aquests dos blocs, tot i que es troben nacionalment enfrontats, han votat de manera igual pel que fa a les qüestions socials i econòmiques que permetien fer avançar Catalunya. Haurem de veure si aquesta dissolució de blocs, que és necessària, estan disposats realment a fer-la aquests partits crítics que formen part d’un bloc o d’un altre. Continuar amb aquesta dinàmica de blocs no contribueix a sortir del bloqueig a Catalunya.

FOTO: Dani Gago

Quines propostes socials inclou el vostre programa?

No es pot entendre l’avanç nacional sense el social. No es pot construir un país o un nou país deixant la gent enrere. Per això diem que Catalunya ha d’avançar en el seu autogovern, i per això parlem d’una hisenda pròpia i solidària, que està contemplada a l’estatut. Per altra banda, volem posar l’agenda social al centre. Això passa per una reforma fiscal que gravi als qui més tenen, i això no s’ha fet des del Parlament. Volem sistema fiscal més just. També un pla de reactivació econòmica, de reindustrialització intel·ligent, que faci que els motors econòmics de canvi no continuïn sent els mateixos des del franquisme, que Catalunya no sigui una destinació de sol i platja, que sigui capaç de reactivar aquest teixit productiu que existeix, i està castigat a tot el territori. Volem un pla de xoc contra l’atur, contra l’atur juvenil i contra l’atur de persones de més de 45 anys. Un pla de xoc contra les violències masclistes, una xacra a Catalunya i la resta de l’estat. Volem blindar els drets socials: l’accés a l’ensenyament i la sanitat públiques. Això també era possible des del Parlament i no s’ha fet. Volem un topall d’inversió social que arribi fins al 28% del PIB. Aquestes són coses que nosaltres proposem i que són possibles amb les eines que disposa ara mateix el Parlament.

 La llei d’arrendaments urbans és un dels temes absolutament centrals i que han estat oblidats. De fet, JxS i el PP van votar en contra de regular els preus del lloguer al Parlament.

Aquest és el paquet d’agendes socials que nosaltres plantegem. També altres que poden ser impulsades des del Parlament com la llei d’arrendaments urbans. Creiem que aquest és un dels temes absolutament centrals i que han estat oblidats. De fet, JxS i el PP van votar en contra de regular els preus del lloguer al Parlament. Són debats que malgrat que a molts els agradi pensar que el Tribunal Constitucional sempre és un obstacle -que ho és-, no pot ser una excusa per avançar en els drets socials. I avançar en els drets socials és avançar també en els drets nacionals de construcció d’un nou país. D’aquesta dimensió material de construir un nou país se n’ha parlat molt poc aquests últims 18 mesos. Ens fa por que en aquesta legislatura tornem a caure en debats que aterren poc a la realitat, en el dia a dia de la gent.

Recuperaríeu els decrets anul·lats pel Constitucional, com el de la pobresa energètica?

El Constitucional no va suspendre la llei sobre la pobresa energètica totalment. Hi ha algun articulat que encara és vigent i hauria de desenvolupar-se. Nosaltres no subestimem el Tribunal Constitucional i l’ofensiva autoritària del PP. I com que no ho fem, diem que l’única manera de resistir millor aquest embat és amb un gran pacte progressista a Catalunya i que Catalunya pugui articular grans majories socials i polítiques que permetin fer avançar el país. D’altra banda, aquestes grans majories socials i polítiques que han de ser en clau progressista a Catalunya no poden oblidar que cal construir aliances també a l’estat espanyol i a Europa. Malauradament, hem vist que quan el full de ruta fracassa, l’últim que s’ha de fer és aïllar-se, i això és el que ha fet aquesta majoria governamental que apostava per la unilateralitat. Ni li servien les aliances de l’estat espanyol i ara resulta que tampoc els serveix el paper que ha de tenir Europa en el dret a decidir dels catalans i catalanes.

Però recuperaríeu aquests decrets?

Apostaríem per recuperar aquests decrets, però no només des de la majoria governamental que existia fins ara. Ho farem des d’una majoria més àmplia, progressista, capaç de desafiar el règim del 78. Des de projectes febles que només creguin que la solució és la unilateralitat difícilment es podrà resistir l’ofensiva autoritària del PP i també la utilització dels tribunals al seu servei.

Un acord amb ERC -a hores d’ara gens descartable- no perjudicaria a Podemos a la resta de l’estat?

Nosaltres sempre hem dit que el que passi a Catalunya ho decidirà CEC-Podem. Al marge d’això, el millor que li podria passar a l’estat seria que existeixin aquestes majories progressistes que destaquin la necessitat d’obrir un procés constituent no només a Catalunya, sinó a l’estat espanyol. Això s’haurà de fer amb les forces progressistes que existeixin al nostre país, portin les sigles que portin. Seria una bona notícia que existissin aquestes majories progressistes a Catalunya per ajudar millor a les demandes que ha fet Unidos Podemos al Congrés dels Diputats. En tot cas, les decisions que es prenguin a Catalunya les prendrà CEC-Podem.

FOTO: Dani Gago

FOTO: Dani Gago

A la resta de l’estat se us acusa de flirtejar amb independentistes.

La realitat de Catalunya és molt diferent de la de qualsevol altre territori a l’estat espanyol. Quan nosaltres vam construir Catalunya En Comú teníem molt clar que qualsevol força política que vulgui governar Catalunya ho ha de fer acceptant que Catalunya és diversa, que existeixen sensibilitats polítiques diferents, començant per la nostra força política. Només entenent que des de totes les sensibilitats polítiques es pot construir el canvi a Catalunya. No sé com és llegeix a la resta de l’estat, però només d’aquests manera, agrupant totes les sensibilitats polítiques en clau progressista, es poden representar millor els anhels de canvi a Catalunya, que són majoritaris. L’error de l’estratègia unilateral és pensar que aquests anhels de canvi es poden restringir als independentistes. Aquest és el gran error pel qual estem en aquesta situació de bloqueig. Quan entenguem això, podrem avançar en la conquesta de més autogovern. Continuar apostant per aquesta lògica ens portarà a l’abisme.

Aquí se us acusa del contrari: d’equidistants, d’equiparar la DUI i el 155.

L’actualitat la marquen malauradament les declaracions, d’una banda i a l’altra, i no els fets. Si mirem els fets ens trobaríem que els que van presentar una moció de censura per fer fora el PP del Congrés van ser Unidos Podemos i les confluències, i que en aquell intent per fer fora el PP, que per a nosaltres és el principal adversari, perquè Catalunya pugui decidir lliurement, el PDECAT es va abstenir. Si «equidistància» és haver-nos mobilitzat per defensar els drets a decidir dels catalans i catalanes i haver estat als col·legis electorals l’1-O… Això no és equidistància. Hem estat profundament crítics amb un full de ruta que ens ha dut fins on ens ha dut. Si equidistant és no voler ancorar-se a estratègies fracassades… Jo segueixo parlant de discrepància, i d’una discrepància sana d’unes posicions que al final s’han evidenciat que eren les úniques realistes.

Vam dir que l’1-O era una mobilització on s’avançaria en el dret a decidir, però que difícilment tindria un reconeixement internacional. I això és el que al final va passar

Vam dir que l’1-O era una mobilització on s’avançaria en el dret a decidir, però que difícilment tindria un reconeixement internacional. I això és el que al final va passar. Aquella mobilització va ser en clau democràtica davant d’aquells que ens enviaven la policia als col·legis electorals, però que ha tingut moltes dificultats per materialitzar-se en alguna cosa. Vam dir que només des d’àmplies majories socials i progressistes es podia contribuir al canvi a Catalunya. I això és el que acabarà passant perquè no hi ha cap altra alternativa que fer-nos forts en la nostra diversitat i la nostra pluralitat. Al marge d’això, l’equidistància ha estat una lectura interessada per part d’aquells que volien que fóssim socis d’aquesta estratègia unilateral o d’aquells que volien que renunciéssim al dret a decidir dels catalans i les catalanes.

I el mateix diríeu del polèmic spot de les crispetes…

És un spot que fa Podemos, no Catalunya En Comú. És més una anècdota. Bàsicament apel·la a aquella gent que vol entrar en el partit d’haver de decidir, en aquell cas d’una recollida de diners. Però és veritat que potser aquesta imatge no ha contribuït a definir qui som, perquè nosaltres vam ser-hi l’1-O i el 3-O, quan va haver-hi la vaga general. No érem espectadors abans ni serem espectadors ara de l’actualitat catalana i la situació del país.

Molta polèmica han tingut també les declaracions de Pablo Iglesias a Sant Andreu quan va afirmar que l’independentisme ha contribuït a despertar el fantasma del feixisme. Creieu que han estat oportunes aquestes declaracions?

Jo crec que el que va voler dir Pablo Iglesias és que en un moment de frustració o desencís apareixen els monstres. No hi ha cap relació directa entre el feixisme i l’independentisme, això per suposat.

En un moment donat va dir «buscándolo o no».

No compartim aquesta idea. Apart, ha estat una frase treta de context quan havia dit moltes altres coses. La defensa de la sobirania de Catalunya per part de Pablo Iglesias està sobradament demostrada. Jo crec que el que va dir és una cosa certa: que en un clima de frustració i desencís sorgeixen els monstres. No només ha passat a Catalunya, sinó també a València o a Madrid: que s’ha despertat aquest identitarisme ratllant la ultradreta en molts casos, que ha campat de manera impune. I això ha estat també gràcies a aquesta política d’impunitat del PP, que ha utilitzat el procés al seu servei. No podem deixar que forces polítiques utilitzin aquest anhel al seu servei per atacar als consensos que havíem arribat ara.

FOTO: Dani Gago

Si no teniu cap problema, us preguntaré per Albano Dante Fachin. Us afecta electoralment la seva iniciativa, Som Alternativa?

No conec gaire els objectius i el programa d’aquesta opció política. Podem va engegar una consulta, aquesta consulta va tenir una participació rotunda i va batre récords i en ella es va dir clarament què és el que volia, que era anar de la mà de Catalunya En Comú. Albano Dante va dimitir el dia abans perquè no li agradava el que s’estava veient o s’intuïa, que és que s’anava de la mà de Catalunya En Comú. Al marge d’això cadascú és lliure de fer o encaminar la seva trajectòria política com vulgui.

Us ha acusat de «sucursalistes», una acusació que, al vostre torn, vosaltres feu al PSC. També ha dit que Podemos interfereix en els afers interns d’En Comú Podem.

Quan Albano Dante decideix dimitir, torno a insistir, és, suposo, perquè no li agrada el que la seva gent li diu. Un portaveu, un secretari general, es deu a la seva gent. I la gent de Podem li va donar clarament un missatge. Ell va decidir que potser aquell missatge no li agradava, o potser que la seva posició política havia canviat al llarg d’aquests anys. Si ell ha canviat de posició política, o de pensament, o de posicionament envers la situació, em sembla lògic que ho faci des d’un altre espectre.

Volem recuperar la idea que Catalunya ha estat sempre motor de canvi a Espanya, l’avantguarda dels canvis que hi hagut a l’estat espanyol

Ara bé, jo si que li demanaria, no només a Albano Dante sinó a altres forces polítiques, que enlloc de passar-nos tots aquests dies dient que la gent voti en contra d’alguna cosa o en contra d’algú, facin propostes perquè el moment s’ho mereix. El moment requereix més responsabilitat política i menys show mediàtic. Malauradament, veiem que la política es mou més en paràmetres de l’espectacle que no de propostes polítiques i de seriositat, honestedat i coherència. I crec que això no només ho hauria de fer l’Albano Dante, sinó qualsevol altra força política que realment vulgui ser clau en la política catalana.

Us referiu a la carta pública de Marta Sibina?

Existeixen canals pels quals una persona pot discrepar dins d’un projecte polític. En tot cas, per a mi la coherència sempre passa per ser fidel al teu projecte i, quan creus que les teves idees no estan representades per aquest projecte, te’n vas.

Quin encaix de Catalunya a Espanya proposeu?

Volem recuperar la idea que Catalunya ha estat sempre motor de canvi a Espanya, l’avantguarda dels canvis que hi hagut a l’estat espanyol. Per això apostem per un gran pacte social i polític que posi en el primer dels punts que Catalunya és una nació i, per tant, que cal una relació bilateral de tu a tu amb Espanya. Que passa per unes competències que s’han de blindar a Catalunya i que no van quedar blindades a l’estatut, per fer un salt en l’estatus que tenim actualment. Això només és possible amb majories àmplies progressistes a Catalunya que després es repliquin al Congrés. Aquestes majories ja existeixen si el PSC realment vol que Catalunya sigui sobirana i superi el que diu l’estatut ara mateix, que blindi les seves competències i que estableixi una relació de tu a tu amb Espanya com la que existeix a altres territoris de l’estat espanyol.

FOTO: Dani Gago

Tornaríeu a posar sobre la taula la proposta d’un referèndum pactat?

Creiem que no ens podem passar tot un nou mandat parlant només d’una sola cosa. Sí que creiem en aquesta reivindicació i no hi volem renunciar. En el nostre programa diem que cal portar a terme un pacte de claredat, que està inspirat en el cas del Canadà, recuperant l’esperit del Pacte Nacional pel Referèndum, on hi havien actors polítics, socials i el teixit associatiu de Catalunya. Que parli de quina hauria de ser la pregunta, del tant per cent de participació, si és una pregunta o en són més i, a partir d’aquí, vehicular una llei de claredat al Congrés. I això és possible si les forces que existeixen ara mateix s’avenen per dirimir la voluntat dels catalans i les catalanes. Només existeix aquesta via. Nosaltres posem tots els mecanismes que hi ha a les nostres mans perquè realment hi hagi un referèndum. Però no volem passar-nos tota la legislatura sotmetent l’agenda política al referèndum. Creiem que és una agenda paral·lela a la dels drets socials i l’avançament de l’autogovern. Amb el pacte de claredat s’inclouria tot l’espectre sobiranista de Catalunya.

D’aquests darrers 18 mesos hauríem d’aprendre que existeix una potencialitat de moltíssima gent que vol un canvi per a Catalunya, en termes nacionals i socials.

No volem bandejar la importància que té el debat nacional. D’aquests darrers 18 mesos hauríem d’aprendre que existeix una potencialitat de moltíssima gent que vol un canvi per a Catalunya, en termes nacionals i socials. Qualsevol força que es presenti ha de saber recollir aquestes dues reivindicacions, que al final són una de sola. Creiem que per fer avançar nacionalment Catalunya cal parlar no només del referèndum, sinó com avancem en autogovern, en competències que ara Catalunya no té i en que Catalunya sigui reconeguda com una nació, no només en termes simbòlics, sinó també materials.

Des de l’independentisme se us diu que aquest referèndum no és possible: aconseguir aquesta correlació de forces és molt complicat, les modificacions constitucionals encara més, i encara hi ha la arquitectura judicial.

Ens ho diu gent que vol que la independència sigui pactada. En l’avançament de l’autogovern no existeixen les vies exprés ni les dreceres. El que hem viscut darrerament és que ens han fet creure que existien vies exprés o dreceres i al final s’ha constatat que això no ens portava enlloc. Nosaltres en dos anys, amb En Comú Podem al Congrés, hem posat en el centre del debat el dret a decidir dels catalans i les catalanes. Hi ha un 57% de la societat civil a l’estat que està a favor d’aquest referèndum, un terç del Congrés dels Diputats que està favor del dret a decidir dels catalans i catalanes, i una força que té 6 milions de votants al Congrés, quan ningú ho esperava, que també està a favor del dret a decidir. Nosaltres no prometem, nosaltres treballem. En aquest cas esperem que el ball de discursos sobre unilateralitat, referèndum o tenir estructures de país acabi amb un missatge clar i nítid per posar-nos d’acord en els objectius comuns i acabem, des de les nostres posicions, que són molt diverses, reivindicant la necessitat d’un referèndum. Aquesta correlació de forces ja existeix en el Congrés.

Joaquim Coll, historiador membre de Societat Civil Catalana (SCC), va escriure un article que era tota una abraçada de l’ós cap a vosaltres. Us elogiava per, segons ells, obstaculitzar a la pràctica la realització d’un referèndum d’autodeterminació. Els comuns, escrivia, «han sabido marcar distancias elaborando un catálogo de exigencias imposibles de cumplirse».

Amb algú de SCC no hi ha cap tipus de connexió programàtica o ideològica. Un dels punts de CEC-Podem és la defensa de l’escola catalana, a la que SCC critica per activa i per passiva. No sé quines són aquestes reivindicacions que diu que són impossibles.

El vot a Ciutadans ha augmentat als barris obrers. Us preocupa l’existència d’un transvasament de vots?

A Catalunya passen coses molt curioses històricament, com el vot dual. Hi ha gent que en una votació a les generals ho fa en un sentit, i en altres en un altre. En Comú Podem en aquell moment [2015] va situar la urgència de fer fora el PP, i que aquesta era la força que millor representava fer fora el PP i el dret a decidir dels catalans i les catalanes. Tenint en compte que el PP és una de les últimes forces polítiques catalanes en aquestes eleccions, segurament això ja no forma part del centre del debat. No sé què passarà pel que fa al transvasament de vots: aquestes són unes eleccions completament excepcionals perquè hi ha un gran nombre d’indecisos. I tornem a estar en un context altament polaritzat. En tot cas, esperarem a veure què passa definitivament. Fins el mateix dia 21 no sabrem com queda compost aquest Parlament. A mi m’agradaria que no fos un parlament ingovernable, sinó per avançar realment en el que ens mereixem, que és avançar en termes nacionals i en termes socials.

ETS IMPRESCINDIBLE PER FER NÉIXER LA JORNADA

Subscriu-te i fem possible un periodisme rigorós, contrastat i de qualitat amb perspectiva feminista i transformadora.

VULL SUBSCRIURE’M

Últims articles

Dona, negra i pobra

23 febrer 2018 |

L'Ajuntament de València passarà la prova del racisme institucional?

Camí de l’Assemblea General

23 febrer 2018 |

Dissabte al matí se celebrarà a València, Palma i Barcelona l’Assemblea General de la cooperativa que edita la Jornada i que posarà les bases per a l’eixida del diari

«La repressió s’ha de respondre de manera política i col·lectiva»

22 febrer 2018 |

Entrevistem la directora de litigis del Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, Anaïs Franquesa, i l'advocat de l'organització antirepressiva Alerta Solidària, Eduardo Cáliz. Coincidint amb una setmana de molta activitat al Tribunal Suprem, analitzen l'onada repressiva de l'Estat contra el dret a l'autodeterminació iniciada el 2014

2017-12-14T13:50:13+00:00

Vols rebre totes les novetats de la Jornada?

Accepto la normativa legal de la Jornada

Gràcies, properament ens ficarem en contacte amb tu!

Gràcies! A partir d’ara t’informarem de totes les novetats de la Jornada

X