País Valencià, segle XXI: desafiar l’empobriment i la descohesióPaís Valencià, segle XXI: desafiar l’empobriment i la descohesió
El País Valencià és un dels territoris més empobrits d’Europa. Foto EFE

Mentre el Botànic fa malabars per escolar «el problema valencià» a Madrid, la pobresa dels valencians es cronifica a nivells alarmants

País Valencià, segle XXI: desafiar l’empobriment i la descohesió

Mentre el Botànic fa malabars per escolar «el problema valencià» a Madrid, la pobresa dels valencians es cronifica a nivells alarmants

País Valencià, segle XXI: desafiar l’empobriment i la descohesió

El País Valencià és un dels territoris més empobrits d’Europa. Foto EFE

  • HÈCTOR SERRA (València)

  • | 27 d'oct, 2018 - 10:28

La intensificació dels processos de globalització econòmica, política, social i cultural ha relegat el País Valencià a una posició subalterna en el complex sistema-món present. Tot i que l’actual govern del Botànic, que serà previsiblement reeditat l’any vinent, batalla per revertir les polítiques neoliberals i especulatives que van caracteritzar els executius anteriors, el ben cert és que el segle xxi es preveu especialment delicat pel que fa a qüestions de caràcter social.

Tres són els reptes majúsculs que es presenten en la societat valenciana i que exigeixen dels governants actuals respostes valentes i coratjoses: la pobresa, que es cronifica i adquireix matisos certament alarmants; la descohesió del territori juntament amb el risc de desconnexió respecte de les economies més productives, i la pèrdua d’identitat en el marc d’un entorn políticament inestable.

País de pobres
El País Valencià ha esdevingut un dels territoris europeus més empobrits i amb més desigualtat d’Europa, que acusa particularment les receptes de l’austeritat dels anys de la crisi. Segons el VIII Informe de la European Anti Poverty Network (EAPN), el risc de pobresa i d’exclusió afecta tres de cada deu valencians, çò és, un milió i mig de persones.

Més greu encara: la taxa de pobresa severa, situada en el 9,3% l’any 2017, és la més alta a tot l’estat espanyol, només superada per les Canàries. Les dades esmentades se situen per damunt de la mitjana espanyola i experimenten un ascens quan se n’observa l’evolució.

L’Enquesta de Condicions de Vida (ECV), per la seua banda, dibuixa un escenari d’empobriment generalitzat a casa nostra: un 22,9% de la població està per sota del llindar de risc de pobresa; vora el 50% de les llars afirma que no pot afrontar despeses imprevistes en 2017, xifra que augmenta respecte a l’any anterior; el 28,9% de les llars diu que arriba a final de mes amb dificultat o molta dificultat, i les llars que perceben prestacions socials van representar el 70% en el mateix 2017.

Un baix poder adquisitiu, un elevat percentatge de pobresa energètica i una desocupació encara persistent acaben de completar un panorama gens falaguer per a les classes treballadores d’un país on, a més a més, la pobresa es feminitza.

Discriminació estructural
Des de l’any 1990, els valencians generem una renda per càpita inferior a la mitjana espanyola. Així i tot, i com ja és ben conegut, el País Valencià és el territori més mal tractat pel sistema de finançament. Els experts alerten que rebem 1.250 milions d’euros anuals menys del que ens correspondria, i hem deixat de percebre, entre el 2002 i el 2016, 19.000 milions d’euros entre infrafinançament i interessos acumulats.

El risc d’exclusió i de pobresa afecta tres de cada deu valencians, çò és, un milió i mig de persones

 

Aquest greuge té un impacte molt negatiu en la qualitat del benestar social dels valencians perquè, tal com reconeix una bona part de la classe política, el finançament actual només cobreix el 80% dels serveis públics fonamentals.

Lluny de resoldre aquesta situació, els diferents governs a l’estat espanyol, independentment del color polític, han bandejat les reclamacions valencianes en favor d’un canvi de model de finançament estatal que tinga en compte la població real del nostre territori, entre d’altres variables.

La veu valenciana a Madrid, de fet, només ha pogut arrapar algunes aportacions extraordinàries provinents del Fons de Liquiditat Autonòmica, cosa que representa al remat més endeutament i un aprofundiment en el deute històric del nostre país.
La discriminació soferta pels valencians per part de l’estat espanyol encara s’agreuja més atenent la infrainversió crònica que patim, i que es manifesta, entre d’altres aspectes, en una manca evident d’infraestructures i de xarxes de transport vertebradores del territori. Una descohesió interna que s’explica, en bona mesura, pel concepte radial de comunicacions propi de la mentalitat espanyola, però que també és producte d’anys de polítiques especulatives al servei del gran capital i de no haver sabut apostar per un model d’economia productiva basat en la petita i mitjana empresa del país.

La feblesa en aquest àmbit suposa un risc de quedar aïllat de l’economia global. En aquest sentit, projectes com el corredor mediterrani o la reformulació del model industrial seran clau per decidir si el País Valencià aconsegueix ser finalment alguna cosa més que un balneari d’Europa.

País, comunitat o dependència administrativa?
En un món d’interrelacions i interconnexions, la identitat local dels valencians presenta el gran repte de perviure i d’afirmar-se com a pròpia i única davant de tercers actors. La feina, com per a qualsevol nació sense estat, no serà fàcil; més encara atesos els afanys recentralitzadors que l’Estat ha redoblat els darrers anys, especialment com a conseqüència de l’embat català al constitucionalisme.

La posició majoritària dels valencians és la identitat dual; un punt de partida complicat per construir país a curt termini



Tot i que l’actual sistema de partits valencià mostra una tendència predominant cap a l’esquerra, no és gens menyspreable la presència a les Corts de partits espanyolistes amb manifestes intencions de qüestionar l’autogovern.

Fins i tot s’albira en la societat valenciana una visibilitat cada vegada major del feixisme, que en aquest territori ha gaudit històricament d’una notable impunitat. L’entrada a les Corts de partits com Vox, tal com ja pronostiquen algunes enquestes, podria acabar de polaritzar la societat en dos bàndols irreconciliables pel que fa als símbols i a la relació jurídica amb l’Estat.
Davant d’aquestes posicions, hi ha un País Valencià que considera prioritari blindar l’autogovern des del marc constitucional espanyol i avançar cap a la dignificació de la llengua i la cultura pròpies, una tasca que s’ha revelat més complicada del que s’esperava inicialment.

El Tribunal Constitucional ha esdevingut un actor polític transcendental en la legislatura dels canvis, i el bipartidisme espanyol ha demostrat sense cap mena de dubte la incapacitat per a oferir una solució al greu problema d’infrafinançament sistèmic que pateix el nostre territori.

Els experts alerten que es reben 1.250 milions d’euros anuals menys del que correspondria

 

Hi ha en l’aire el dubte de saber si, davant d’aquesta actitud de l’Estat, la consciència valenciana avançarà en l’exploració de vies rupturistes, seguint el camí de Catalunya.

Veient les darreres enquestes del CIS, però, tot sembla indicar que la posició majoritària dels valencians és la identitat dual: la identitat valenciana s’entén indestriablement lligada a l’espanyola. Un punt de partida veritablement complicat per construir país, almenys en el curt termini.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu