Íngrid Guardiola: «El més revolucionari que podem fer avui dia és reapropiar-nos del nostre temps»Íngrid Guardiola: «El més revolucionari que podem fer avui dia és reapropiar-nos del nostre temps»

Entrevista a la professora, realitzadora, assagista i productora cultural

Íngrid Guardiola: «El més revolucionari que podem fer avui dia és reapropiar-nos del nostre temps»

Entrevista a la professora, realitzadora, assagista i productora cultural

Íngrid Guardiola: «El més revolucionari que podem fer avui dia és reapropiar-nos del nostre temps»

  • LAIA ALTARRIBA (Barcelona)

  • | 27 d'oct, 2018 - 10:28

Íngrid Guardiola acaba de publicar ‘L’ull i la navalla’ (Arcàdia), un assaig sobre el món com a interfície. En el número de comiat de la ‘Jornada’, entrevistem aquesta productora cultural per reflexionar sobre l’època en què vivim, condicionada per les imatges i les dades que consumim a través dels dispostius tecnològics

Aquest matí era al bar fent un cafè i mirava el mòbil. Un senyor gran al meu costat m’ha dit: «No deixeu mai de treballar, esteu tota l’estona connectats! Desconnecteu una mica, si no, no arribareu».
Exacte, aquest és el quid de la qüestió.

Al seu llibre justament reflexiona sobre aquesta dinàmica actual en què vivim hiperconnectats permanentment.
M’interessa la relació entre tecnologia i treball i com la tecnologia ha diluït el món públic i el món privat, perquè tot això no ens ha fet més lliures, sinó al revés, ens ha fet molt més ocupats i fins i tot preocupats. Ocupats perquè no deixem de treballar, com et deia el senyor al bar, perquè estem tot el dia produint dades, unes dades que seran digerides, transformades i interpretades per les empreses que gestionen aquests espais de comunicació. I preocupats perquè estem tot el dia ingerint informacions que ens donen una imatge del món basada en el catastrofisme i en la violència permanent, que genera un estat no només d’ocupació, sinó també de preocupació.

Com afecta això la nostra vida?
Fes la prova: passa’t una setmana sense connectar-te a les xarxes socials i veuràs en què canvia la teva setmana. Les xarxes socials i alguns espais a internet ens causen falses preocupacions, algunes de les quals fins i tot irreals. El problema no és tant què ens expliquen, sinó com ens ho expliquen. El fet que vivim en un entorn de màxima competitivitat per la primícia i per capturar l’atenció de la gent en una economia de l’atenció fa que els enunciats hagin d’arribar de forma molt directa i molt impactant a la vista del lector, que gairebé ja no és un lector sinó un espectador. Això redueix el món al titular. Si no hi ha impacte, la gent no s’hi atura; si la gent no s’hi atura, no hi ha clics; si no hi ha clics, no hi ha anunciants, etc. Tot això dibuixa un escenari mediàtic molt violent i molt agressiu, molt més del que ho era abans.

«Vivim en un escenari mediàtic molt violent i agressiu, que provoca pessimisme emocional»

Quines conseqüències té sobre nosaltres?
Una conseqüència molt lògica és el pessimisme emocional derivat d’estar permanentment connectats. És veritat que vivim en un món molt violent i amb una forma geopolítica molt complexa, però aquestes notícies basades en el catastrofisme permanent, en la desil·lusió i en la impotència social no ajuden.

Quin rol haurien detenir els mitjans de comunicació per canviar aquesta dinàmica?
Intentar explicar les coses des del seu origen, d’on venen i quines conseqüències tenen sobre nosaltres. Les notícies ens arriben descontextualitzades i som incapaços de veure si hi ha alguna contradicció, grau d’incoherència o instrumentalització de la notícia. Tot això, l’espectador no ho pot veure perquè les notícies es queden en el titular, no tenen allò que necessitarien per donar-nos aquesta perspectiva més crítica que és el context.

Dins de la notícies, de vegades el context sí que hi és, el problema és si nosaltres només mirem el titular i no entrem a llegir-la.
Alguns mitjans aporten context, però no gaires. El sensacionalisme i el catastrofisme són dues estratègies dels mitjans actuals. Una altra és la idea de la repetició, de repetir extremadament les imatges, que el que fa és que al final perdin el seu propi sentit. Així doncs, les imatges acaben sent el context de la nostra conversa pública, no els fets que il·lustren les imatges. I per a mi aquí hi ha el problema. La repetició de les imatges actua en la línia de descorporitzar o de desvincular aquestes imatges del món real i de les conseqüències que comporten. I això em sembla bastant perillós.

Perillós en quin sentit?
En el sentit que ens acostumem a viure en un món on res té conseqüències, on la comunicació pública esdevé una espècie de joc ideològic per utilitzar aquesta informació a fi de posicionar uns partits polítics o unes elits econòmiques, però ja no esperem que aquesta informació ens ajudi a entendre el món real. Com en una partida d’escacs, al final la informació esdevé una espècie de joc d’estratègia, en lloc de ser informació descriptiva de les coses que passen. I ja no ens importa no trobar-hi el món real, darrere d’aquesta notícia. Ens hem acostumat que, per exemple, el 80% de la informació als mitjans no sigui informació de política, sinó de polítics, i que, dels programes polítics, en realitat no en sapiguem res.

I això encara ens allunya més de ser conscients de la capacitat d’acció col·lectiva que tenim.
El fet que ho visquem tot com una espècie de videojoc o de joc a distància a partir de notícies molt deslligades del món real fa que no tingui conseqüències i que no les busquem. I això alimenta la impotència de la gent, que acaba pensant que hi ha coses sobre les quals no s’hi pot fer res i que l’única opció és canviar de canal. I davant d’això, hi ha qui es dedica a amansir aquesta desesperació social oferint solucionismes. Per exemple, els bancs, les asseguradores, les empreses tecnològiques i les empreses d’innovació tecnològica són tota una sèrie d’actors que ofereixen solucions per a un món que sembla que està dissenyat per no tenir remei.

Quina mena de solucions?
Per exemple, a la idea que el futur de l’economia hagi de passar inevitablement per la innovació tecnològica i els seus derivats, és a dir, el model de Silicon Valley, que ningú no ha qüestionat. Tothom hi veu un futur, sense analitzar com importem aquest model econòmic sense tenir en compte la nostra realitat immediata. Totes les universitats, per exemple, s’emparen en això per posar assignatures d’emprenedoria i innovació tecnològica, tothom té com a fita ser el Mark Zuckerberg del futur. És un model mitològic; en un marc de competitivitat extrema i en què tothom ha de lluitar pel seu futur de forma individual i atomitzada, només un d’aquests guanyarà, i jo vull ser aquest un. No s’ha reflexionat en quines eren les conseqüències d’importar aquest tipus de solucionisme econòmico-laboral.

Correm el perill d’estigmatitzar i demonitzar l’ús d’unes tecnologies que són aquí i no desapareixeran?
Precisament, a la segona part del llibre el que reivindico és entendre que la tecnologia no és ni bona ni dolenta, sinó que s’ha de saber com la utilitzem i com s’estructura. Sempre parlem de com es fa servir, però també cal mirar qui hi ha darrere d’aquesta tecnologia, qui la gestiona. I preguntar-nos si podem donar una dimensió més pública a les dades digitals; per exemple, municipalitzant les dades que generem, que actualment estan en mans de cinc grans empreses. Hem de començar a parlar de sobirania digital, considerar les dades un bé públic i posar tot aquest debat sobre la taula dels nostres administradors públics, siguin locals, autonòmics o estatals.

«Veure el món a distància fa que ens hi comprometem molt menys, perquè costa molt travessar les pantalles»

Aquesta hiperconnexió en què vivim i el fet que cada vegada ens relacionem més amb el món a través de les interfícies, com afecta les lluites socials?
Redueix les trobades en l’espai públic, que a més cada vegada està més privatitzat, i això redueix les lluites socials. És cert que hi ha moltes lluites en molts fronts de l’espectre social, però són molt fragmentàries; falta una interseccionalitat de lluites, una suma d’interessos i posar en comú els interessos de cada un de tots aquests col·lectius o persones. Com que estem tant en habitacions privades, ens acostumem que la realitat és una espècie d’on-off en què podem apagar o encendre les coses en qualsevol moment. Això fa que la realitat tingui un caràcter molt il·lusori; així, per exemple, quan veiem la política a través dels mitjans, de les pantalles, de Facebook o de la televisió, ens sembla que no va tant amb nosaltres. Veure el món a distància fa que ens hi comprometem molt menys, perquè costa molt travessar les pantalles. Igualment, quan hi ha coses que ens molesten, apaguem la pantalla i és com si no existissin.

Quan vam impulsar el projecte de la Jornada, ens vam passar mesos parlant de manera individual o en grups petits amb persones per animar-les a fer-se’n sòcies promotores. Vam aconseguir que moltes es convertissin en còmplices del diari i hi fessin aportacions de capital social. Aleshores vam passar a fer-ho públic i, a poc a poc, vam anar abandonant les trobades personals de presentació i vam tendir cada vegada més a fer promoció únicament a les xarxes. Al món digital molta gent ens ha donat suport, però aconseguir a través de les xarxes que la gent se subscrigui o es faci sòcia ha estat més complicat.
És que és més impersonal, ets una dada més en un món de dades.

Sembla que només posant un m’agrada o repiulant ja estàs donant suport.
Costa molt més el compromís. I són unes regles molt diferents del joc. A més, la idea de m’agrada o repiulada és xantatgista: ho acabes fent perquè ho fan els altres.

En aquest context, hi ha espai temporal per a projectes com la Jornada?
I tant que hi ha lloc, però comptant amb la complicitat de la gent i de les administracions públiques. Aquesta idea de la independència total i absoluta no té ni cap ni peus. Si vols fer un projecte a llarg termini, necessites també la complicitat del sector públic.

Al llibre alerta, com dèiem al principi, dels canvis que aquesta hiperconnexió crea en relació amb el treball.
Les xarxes t’ofereixen un temps quantitatiu, no qualitatiu, i l’únic que tenim és el nostre temps, i el temps és allò que t’assegura una vida digna, de qualitat. Quan es van aconseguir les vuit hores de treball, una part del problema era el temps, en el sentit de no tenir cap mena de temps per viure a la vida fora d’aquest context de producció —a banda de les condicions d’explotació i cansament físic real. I no hem canviat gaire. Seguim en aquest context de sobreproducció; així doncs, el més revolucionari que podem fer avui dia és reapropiar-nos del nostre temps.

Com ens ho fem?
Per poder reapropiar-nos del nostre temps, el conveni laboral i el context socioeconòmic han d’afavorir-ho, has de poder-ho fer. Per exemple, garantint un sou mínim digne per no haver de treballar en tres fronts. Sortint de les xarxes socials guanyes moltíssim temps, però també cal reestructurar tot el que t’envolta. No podem només donar la culpa a les xarxes socials; és el capitalisme actual, que està dissenyat agafant la velocitat i la urgència com a eines de rendibilitat primordial.

 

 

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu