El futur polític de Catalunya: definir el mandat de l’1-O i cercar una estratègia comuna des del sobiranismeEl futur polític de Catalunya: definir el mandat de l’1-O i cercar una estratègia comuna des del sobiranisme

La diferència d’interpretacions sobre el significat del referèndum d’autodeterminació i els equilibris entre la retòrica republicana i la política autonomista marcaran la política catalana durant els pròxims mesos

El futur polític de Catalunya: definir el mandat de l’1-O i cercar una estratègia comuna des del sobiranisme

La diferència d’interpretacions sobre el significat del referèndum d’autodeterminació i els equilibris entre la retòrica republicana i la política autonomista marcaran la política catalana durant els pròxims mesos

El futur polític de Catalunya: definir el mandat de l’1-O i cercar una estratègia comuna des del sobiranisme

  • ANDREU MERINO / ABEL RIU (Barcelona)

  • | 27 d'oct, 2018 - 10:27

Aquest dissabte fa un any que el Parlament de Catalunya va aprovar la proposta de resolució que regulava la proclamació de la República Catalana. Dotze mesos després, però, la república no s’ha implementat i el debat polític actual gira al voltant de la vigència o no de l’anomenat mandat de l’1 d’octubre. Després de l’aplicació del 155 i de les eleccions imposades del 21 de desembre del 2017, l’independentisme ha mantingut la majoria al Parlament, però amb nou representants a la presó i sense una estratègia comuna.

En aquest escenari, el govern encapçalat per Quim Torra ha reivindicat el diàleg amb l’Estat, que no sembla que hagi de donar fruit a curt termini. De fet, el president espanyol, Pedro Sánchez, no ha accedit ni tan sols a intercedir perquè la fiscalia rebaixi la duresa de les seves acusacions contra els presos polítics. La Moncloa insisteix en el seu «projecte» per a Catalunya, però sense donar-ne més detalls ni fer passos més seductors, tot i que necessita el suport dels independentistes al Congrés per tirar endavant els pressupostos estatals.

És aquí on Podem, i els comuns a Catalunya, poden tenir un paper destacat els pròxims mesos, presentant-se com a pont entre uns i altres, com ja va voler demostrar Pablo Iglesias amb la seva visita a la presó a Oriol Junqueras. Caldrà estar atents, també, a l’evolució del sector sobiranista dels comuns, que s’ha presentat en societat aquesta setmana.

Sense estratègia comuna
Però més enllà de les relacions amb Madrid, l’independentisme i el sobiranisme paguen la seva manca d’horitzó comú. «Cal estratègia» ha estat un dels mantres més repetits els darrers mesos. La gestió dels resultats electorals del 21-D, amb una ajustada majoria al Parlament, no es va correspondre amb les promeses fetes en campanya per part de les forces independentistes, especialment pel que fa a la posada en pràctica d’una acció republicana i a la implementació del mandat de l’1-O, entès com a referèndum d’autodeterminació.

L’independentisme paga la seva manca d’horitzó comú



A partir de la formació de govern al mes de maig, però, i especialment des de la tornada de l’estiu, s’observa una tendència a la configuració de dos blocs cada cop més definits pel que fa a la qüestió de «què fer», amb una creixent disputa entre els dos. En aquest sentit, hi ha un sector que defensa una renúncia a la unilateralitat i una aposta pel diàleg amb el govern de Pedro Sánchez; situa un referèndum d’autodeterminació com a horitzó i advoca per una normalitat institucional, entesa a la pràctica com a gestió autonòmica del dia a dia. Aquest sector entén el «govern efectiu i estable» com una via per ampliar el suport independentista, buscant acords amb forces que vagin més enllà d’aquest espai, especialment els comuns, però també el PSC. Aquesta aproximació és la que defensa la cúpula d’Esquerra i també un sector important del PDeCAT, encapçalat pel seu president, David Bonvehí.

Dins el mateix Govern de la Generalitat les tensions són evidents entre ERC, els més propers al PDeCAT i els que volen donar continuïtat a la figura de Carles Puigdemont, entre els quals hi ha Torra. Tot plegat ha provocat un escenari amb poques propostes i mesures concretes. De fet, les poques que s’han verbalitzat, com l’ultimàtum a Sánchez per a un referèndum pactat, han quedat en paper mullat.

Tensions en l’independentisme
Tots els actors, però, es mouen en un sentit o l’altre. Mentre el Govern s’esforça a mantenir la retòrica republicana, amb la creació del Consell Assessor pel Fòrum Cívic i Social com a últim exemple, alguns sectors de l’independentisme demanen passos endavant. Tot i que aquest sector tampoc ofereix gaires propostes concretes per sortir de l’atzucac, l’ANC, l’esquerra independentista i els CDR han obert la porta a ser obertament crítics amb la Generalitat. Les peticions per fer efectiva la república o l’exigència de la dimissió del conseller d’Interior, Miquel Buch, en són només alguns exemples.

Però, tornant a la pregunta inicial: el mandat de l’1-O és encara vigent? La resposta se sabrà els mesos vinents, però es va començar a generar fa un any.

Què significava l’1-O per a cadascú? Per a alguns era una manera més de pressionar l’Estat en el marc del procés sobiranista, mentre que per a altres era un referèndum el resultat del qual s’havia d’aplicar. En l’impàs actual, Catalunya té davant seu mesos de gestió autonòmica en què la sentència del judici contra els presos polítics es presenta com l’únic element que ho pot capgirar tot. Una vegada més, l’evidència que les reclamacions antirepressives han passat per davant de les aspiracions polítiques.

Les tensions i les discrepàncies entre «pactistes» i «unilaterals» són, doncs, cada cop més evidents, com ho mostra el fet que la CUP hagi anunciat aquesta setmana que trenca amb els partits del Govern i no avala més l’actual legislatura, o que a principis d’octubre l’ANC donés un ultimàtum a Quim Torra, per exigir-li que presentés abans del 21 de desembre un pla per a fer efectiva la república o que, en cas contrari, convoqués eleccions.

El debat sobre la vigència del mandat de l’1-O requereix respondre què significava el referèndum per a cadascú



Aquest distanciament creixent en el si de l’independentisme es produeix en un context de negociació dels pressupostos generals de l’Estat, els quals no es podran aprovar sense el suport dels partits sobiranistes al Congrés dels Diputats. Tant Esquerra com el PDeCAT han reiterat diverses vegades que no hi donaran suport si no hi ha canvis en les acusacions de la fiscalia contra els presos polítics i els exiliats. Tombar els pressupostos implicaria probablement anar a eleccions anticipades, amb una previsible victòria del PSOE de Pedro Sánchez, que podria reforçar les posicions dels sectors «pactistes».

Desencallar o no la relació amb l’Estat també hauria de servir perquè Catalunya afrontés emergències immediates en l’àmbit social, més enllà de les dinàmiques que provoca l’atzucac del procés. L’ampliació del parc d’habitatge públic, la millora de les condicions laborals a les escoles, la reducció de les llistes d’espera als hospitals, el combat contra les falses cooperatives, l’increment necessari de les places d’asil o una acollida digna als menors no acompanyats que arriben al país encapçalen la llista de deures pendents. El temps dirà si la voluntat política s’obre pas per buscar —i potser trobar— solucions per a la població.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu