Cinquanta anys d’esport compromèsCinquanta anys d’esport compromès
Els velocistes nord-americans Tommie Smith i John Carlos, amb l’australià Peter Norman, just abans de la protesta. FOTO ANGELO COZZI

La protesta de Tommie Smith i John Carlos als Jocs Olímpics de Mèxic 1968 ha tingut continuïtat al llarg del temps per defensar causes diverses

Cinquanta anys d’esport compromès

La protesta de Tommie Smith i John Carlos als Jocs Olímpics de Mèxic 1968 ha tingut continuïtat al llarg del temps per defensar causes diverses

Cinquanta anys d’esport compromès

Els velocistes nord-americans Tommie Smith i John Carlos, amb l’australià Peter Norman, just abans de la protesta. FOTO ANGELO COZZI

  • JORDI COLLELL (Barcelona)

  • | 27 d'oct, 2018 - 10:26

Viatjar als Jocs Olímpics de Mèxic és un bon exercici per repassar com era el món de mitjans del segle passat. Violència, racisme i poder es van trobar durant unes setmanes al país centreamericà per ensenyar que, malgrat tot, ningú callava. Mèxic va rebre als atletes enmig d’un ambient enrarit, amb uns carrers en plena efervescència que demanaven un canvi democràtic al país i més llibertats polítiques i civils.

Això, però, era només la punta de l’iceberg d’un context de revolta generalitzada, del qual els atletes nord-americans eren en part protagonistes per la situació del seu país, que veia com es gestava una intensa agitació amb la comunitat afroamericana com a protagonista. Venien de veure com, entre altres líders, Malcom X o Martin Luther King eren assassinats entre el 1965 i el 1968; els moviments antiracistes prenien força, i cada cop hi havia més veus disposades a denunciar les polítiques de segregació racial i la manca d’igualtat d’oportunitats per raó de raça i de classe.

Aturem-nos, doncs, a la final dels 200 metres llisos dels Jocs Olímpics que es van acabar tal dia com avui, el 27 d’octubre. Res feia preveure que després del rècord del món de l’estatunidenc Tommie Smith s’hagués de viure un dels moments més icònics i de compromís de la història de l’esport. Smith havia aconseguit la primera posició seguit de l’australià Norman i el seu company d’equip, John Carlos. Els nord-americans van sortir a recollir la medalla olímpica sense sabates i amb un guant negre cadascun d’ells. Quan va sonar l’himne dels Estats Units (EUA), van abaixar el cap i van aixecar el puny en senyal de protesta pels drets civils dels negres al seu país i a tot el món. L’australià, per molt que semblés un convidat de pedra, també va participar en la protesta portant sobre el pit la insígnia del Projecte Olímpic pels Drets Humans que lluïen tots tres. Aquest gest, del qual enguany vivim els 50 anys, va marcar un abans i un després en la història de l’esport modern.

Malgrat que l’imaginari col·lectiu situï Smith i Carlos com a insígnies de la lluita contra la discriminació racial, vuit anys abans i també en uns Jocs Olímpics una altra atleta nord-americana havia aixecat la veu. Era Wilma Rudolph, la velocista més ràpida de la història fins a aquell moment. Rudolph, batejada per la premsa com «la perla negra», era una de les primeres afroamericanes a brillar en un estadi olímpic i va fer un pas contra la segregació racial als EUA negant-se, després de les Olimpíades, a participar de la rebuda oficial del seu Ajuntament (Clarksville) si no obrien les portes també a la població negra. El seu homenatge, finalment, va ser celebrat per més de 1.000 persones, en el primer banquet compartit per blancs i negres de la història de la seva ciutat.

Quan va sonar l’himne dels EUA, van abaixar el cap i van aixecar el puny en senyal de protesta pels drets civils dels negres
L’esport ens ha donat més exemples on la competició ha servit per fer visible una protesta. Després del cop d’estat de Pinochet, l’any 1973, la selecció xilena de futbol havia d’enfrontar-se a la Unió Soviètica (URSS) per aconseguir un lloc al Mundial que es disputaria l’any següent. Però l’URSS va decidir no presentar-se al partit perquè estava en desacord amb les tortures del règim xilè. Malgrat la negativa, la FIFA va fer jugar el partit i els xilens es van trobar sols al camp.

Tres anys després, el 1976, més de vint països africans es van negar a participar als Jocs Olímpics de Mont-real en protesta per la participació de Nova Zelanda. La raó era que l’equip de rugbi del país oceànic havia disputat encontres de rugbi contra Sud-àfrica, país exclòs per les seves polítiques racistes.

L’aparició d’internet i la facilitat en la difusió de les imatges ha suposat un creixement de l’ús de l’esport com a espai de protesta. L’any 2003 dos jugadors de l’equip de Zimbàbue de criquet, Andy Flower i Henry Olonga, van protestar a la Copa del Món contra el règim dictatorial de Robert Mugabe i els seus atacs als drets humans. Flower i Olonga van col·locar-se unes rudimentàries cintes de color negre al braç fetes amb adhesius, que simbolitzaven la «mort de la democràcia» al país africà; també van suposar el final de les seves carreres esportives al seu país.

Als EUA el món del futbol americà ha servit de punta de llança per denunciar, igual que fa 50 anys, la discriminació racial. L’agost del 2014 els jugadors dels Rams de futbol americà, la franquícia més propera a la localitat de Ferguson, van decidir sortir al camp amb les mans alçades, en protesta per l’assassinat de Michael Brown a mans de la policia. Brown no anava armat i no tenia antecedents. Després d’això, les protestes s’han accentuat, sobretot gràcies al fet que un dels quarterbacks més reconeguts de l’NFL, Colin Kaepernick, decidís, el 2016, no aixecar-se i cantar l’himne nacional, sinó agenollar-se. Ho va fer, va dir, per denunciar la discriminació que els ciutadans afroamericans pateixen al seu país.

Precisament dos dels darrers Jocs han viscut instants de reivindicació. L’any 2000, a Sydney, l’atleta Cathy Freeman va celebrar el seu or als 400 metres amb dues banderes penjades al coll: l’australiana i l’aborigen. Aquest fet no va agradar gens al seu país, i fins i tot es va arribar a demanar que la desqualifiquessin dels Jocs. D’altra banda, a Rio 2016, l’etíop Feyisa Lilesa va entrar en segona posició de la competició de marató creuant els braços en senyal de protesta i solidaritat amb els omoro, l’ètnia majoritària a Etiòpia durament reprimida pel govern del país.

Internet i la fàcil difusió d’imatges ha suposat un creixement de l’ús de l’esport com a espai de protesta



Cinquanta anys després, doncs, lluny de quedar en anècdota, l’esport segueix servint d’altaveu compromès per denunciar situacions que es consideren injustes. Futbol, basquet, atletisme, criquet... A qualsevol racó del món els esportistes es neguen a seguir la cantarella que diu que «esport i política no s’han de mesclar». Sense por, malgrat les pressions. Podrem fer que l’exemple de Smith i Carlos duri 50 anys més?

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu