Santiago López Petit: «Una vida política intenta desafiar el poder, i per això mateix es trenca»Santiago López Petit: «Una vida política intenta desafiar el poder, i per això mateix es trenca»
FOTO CLAUDIA FRONTINO

Entrevista al filòsof que acaba de publicar 'El gesto absoluto'

Santiago López Petit: «Una vida política intenta desafiar el poder, i per això mateix es trenca»

Entrevista al filòsof que acaba de publicar 'El gesto absoluto'

Santiago López Petit: «Una vida política intenta desafiar el poder, i per això mateix es trenca»

FOTO CLAUDIA FRONTINO

  • JORDI SANS (Barcelona)

  • | 16 d'oct, 2018 - 16:17

El 14 de febrer del 2016 Pablo Molano, conegut lluitador social de Barcelona, va decidir llevar-se la vida. L’acció va suscitar la reobertura del debat pels límits fronterers de la vida militant. El filòsof Santiago López Petit (Barcelona, 1950) avalua a El gesto absoluto com les vides lluitadores es relacionen amb el món i amb si mateixes

Al principi del llibre exposa que cada 40 segons hi ha un suïcidi al món. Per què és precisament aquest el leitmotiv del text?
La qüestió del suïcidi no m’havia interessat mai com a pregunta filosòfica; més aviat m’interessava què ens fa agafar a la vida. Però, per una banda, el suïcidi és una qüestió que molts malalts —tinc fibro­miàlgia i fatiga crònica— ens plantegem i, per l’altra, el cas del Pablo Molano em va obligar a abordar-ho directament.

Per què es va sentir interpel·lat pel cas de Molano?
Vaig anar a l’Ateneu La Base, al Poble-sec, i em van dir: «S’ha matat el Pablo, però hauria pogut ser qualsevol de nosaltres». Aquí vaig veure que s’obria un abisme que atreia i vaig voler intentar explicar què ens deia, als que la sobrevivíem, la seva mort. Volia donar una explicació política al que era també una mort política.

Considera el suïcidi un «gest absolut». En quin sentit?
Perquè comença i acaba en un mateix i perquè és insondable, fins i tot per a la persona que se suïcida. I és moltes coses alhora: la impugnació d’aquesta societat, el fracàs col·lectiu, ser o no ser lliure... Per matar-se es necessita força; aquesta és la contradicció. Epictet, un pensador estoic, deia que «l’home savi i valent no fuig de la vida; en surt». Es tracta de lluitar cos a cos amb la vida, i només sortir-ne si cal descansar. Entenc que hi hagi qui vol descansar d’aquesta lluita; no el jutjaré mai.

«Es necessita prudència en aquesta relació amb la vida; cal fer alguns pactes que et permetin ser un corredor de fons»



Al llibre diu que «alguns infeliços celebren les seves moltes contradiccions com un senyal de vitalitat». Ser apassionat vol dir moure’s en un marc sense contradiccions i on totes les decisions responen a una reflexió profunda?
S’ha passat de dir «En la meva vida no hi ha contradiccions» —afirmació que no té cap sentit— a assumir que com més contradiccions, més viu s’està. Entre la coherència, que només pot ser del poder, i la incoherència, hi trobaríem la no coherència. És en aquest punt on poso la convicció, i és també en aquest punt on apareix la figura del militant. El militant no és aquell que no té contradiccions ni tampoc el que les té totes, sinó aquell que habita una determinada veritat que es converteix en convicció: «Jo no vull aquest món».

Pablo Molano, militant, fugia de la idea d’activisme. Quina diferència hi ha entre les dues opcions?
L’activista es mou en l’espai dels possibles, entre les opcions. En canvi, el militant no escull a quines lluites donarà suport, i això el porta a moure’s en el món de la veritat, de la necessitat. L’activista, en canvi, es mou en el món del sentit; per això, precisament, el Pablo deia que era militant. Ell habitava una veritat: la seva i la que compartia amb els seus amics i amigues.

Comparteix aquesta posició?
Jo mateix, quan tenia 20 anys, vaig escriure el llibre Crítica de la izquierda autoritaria en Cataluña 1967-1974, on feia una crítica a la figura del militant pel seu caràcter religiós i pel fet de dir coses com «Primer el partit i després, la família». Tenia molt clar que qui se sacrifica pels altres acaba sacrificant-los. Ara bé, traient aquest aspecte religiós, dogmàtic i sacrificial, en aquesta societat defensar la idea d’una militància de la vida és absolutament intempestiu. Davant la figura de l’emprenedor que es fa a si mateix i fa del seu jo un jo marca, portar fins al final una vida que no es doblega ni abaixa la mirada davant del poder és l’única cosa que val la pena.

Aquesta posició s’escull o es troba?
No és només la posició, sinó la vida que tens. No som una subjectivitat lliure i aïllada que un dia decideix. Les grans decisions de la vida normalment no es prenen, sinó que venen a tu. En aquest sentit, una vida política, en última instància, és una vida que intenta desafiar el poder, i per això mateix es trenca. El del Pablo era el cas paradigmàtic d’una vida militant portada fins al final sense preparar un camí de retorn. Vaig escriure el llibre per dir que es necessita una prudència en aquesta relació amb la vida, que cal fer alguns pactes que et permetin ser un corredor de fons.

Un fet que ressona sovint en aquests ambients.
Sí. De fet, això em va portar a pensar el motiu pel qual tants militants tornen a casa a partir de certa edat i deixen de lluitar almenys obertament o directament. Jo vaig començar amb 19 anys i era el més jovenet, i ara soc el més vell, vagi on vagi. Per què hi ha aquest desgast i com és que l’aliança d’amics no aguanta més?

L’esperit militant es pot perdre?
La realitat és aquesta, i com a professor a la universitat la vaig veure. Intentava que les meves classes fossin un laboratori polític i filosòfic on s’abordessin qüestions essencials amb els autors com a ajuda. Però he vist que, dels centenars d’alumnes, la major part s’han anat buscant la vida i recorden aquells anys com una etapa bonica, però només una etapa.

Què és actualment un activista?
L’activista s’ha acabat convertint en l’altra cara de l’emprenedor. Mentre que l’emprenedor diu que no té temps, l’activista té una llista de coses a fer impressionant que no li deixen ni un moment per pensar. És veritat que la realitat demana molt, però hi ha d’haver aquest moment d’obrir una certa distància i pensar en el que es fa.

Als carrers hi ha tanta massa militant i activista com sembla? O la socialització de nous partits i l’auge de l’economia social i solidària, entre d’altres, han camuflat el mateix objectiu que té un emprenedor capitalista, fent dels cooperativistes explotadors d’ells mateixos?
Als 80 vaig ser treballador d’una fàbrica cooperativa de 150 persones al barri del Poblenou de Barcelona. Vam haver de començar a treballar dissabtes i diumenges perquè els forns gastaven gas igualment durant els caps de setmana i no ens podíem permetre parar. Amb això vull dir que el cooperativisme és una eina, com ho és l’okupació, però convertir-la en un fi en si mateix i fer-ne una ideologia és enganyar-se, ja que malauradament no és possible fer una contrasocietat en aquest sentit.

«Tot el que és personal és polític, sí, però quan una persona està malament cal una intervenció d’acompanyament»

  

Episodis recents, com ara el 15-M, no es podrien considerar l’inici d’un nou cicle de mobilitzacions?
El 15-M va intentar promoure una politització existencial utilitzant l’espai com a palanca i alhora intentar fer política, però es va trobar en un impàs. Va ser l’esdeveniment més important després de la Transició. Ara bé, quan a les 12 de la nit baixava el metro per tornar cap a casa, allò era una altra ciutat i es demostrava que va ser més minoritari del que pensàvem. Va ser un gest radical d’interrupció de la quotidianitat, però mantenir-lo obert era certament molt complicat.

Comenta que el Pablo no viu amb ràbia sinó amb pena el pas dels carrers a la institució del que avui és l’equip de govern d’Ada Colau. «Nosotros a lo nuestro», li diu. Aquesta expressió no posa de manifest una fractura o un trencament volgut del nosaltres?
Lo nuestro era fer contrapoder als barris, concretar aquesta vida política en ells. En una ciutat com Barcelona això és molt difícil. La frase indica molt bé un nosaltres obert a tots els que acceptin aquesta forma de vida política, però és molt problemàtic, i ell seria l’exemple de com de difícil és resistir dins del ventre de la bèstia, ja que adoptar una posició crítica vol dir necessàriament fer-te mal a tu mateix.

El fet de decidir qui és dels teus i qui no genera una posició de superioritat respecte a la resta i apropa posicions amb la teoria política del filòsof Carl Schmitt?
Schmitt planteja que allò polític sorgeix quan es produeix l’escissió entre amic i enemic, però en cap moment defineix què és l’amic. En canvi, quan Karl Marx considera la lluita de classes una relació política entre amic i enemic, l’amic sí que s’explicita. El nosaltres —també el de «Nosotros a lo nuestro»— de­cideix en cada moment qui és l’enemic apartant-se de la concepció antiga de lluita de classes on l’enemic­ queda molt clar. Actualment, en un món d’interessos creuats ha de concretar constantment quins són els interessos de l’amic, del nosaltres.

Es té prou en compte en la vida militant la part personal de cadascú? El que anomenes «aliança d’amics» té un paper clau?
Tot el que és personal és polític, sí, però quan una persona està malament cal una intervenció d’acompanyament, que en el cas del Pablo no va ser possible. Calien, en el millor sentit de la paraula, uns espais terapèutics polítics separats dels espais d’acció política pròpiament dita on posar en comú el voler viure.

Aquesta qüestió és clau a l’hora de constatar que «una vida política té en ella únicament la potència de la fragilitat»?
No faig un elogi de la fragilitat. Simplement dic que tenir una vida política —fer del teu voler viure un desafiament— et trenca la vida. En aquest sentit, tenir una vida política és tenir una vida trencada, i això implica pensar què vol dir la malaltia o el malestar. Aquesta societat fa emmalaltir i mata, i jo he intentat girar el fet d’estar trencat i defensar una mirada desesperada, no trista, sobre el món.

Una mirada desesperada?
Hi ha una alegria en la lluita i en el fet d’estar lluitant. És una alegria estranya, perquè no és l’altra cara de la tristor, però quan agafes amb les mans la força del dolor que et travessa i te la fas teva, hi ha una potència que et dona vida.

Com ho exemplificaria?
Et pots quedar preguntant-te quin sentit té el dolor i el sofriment i girar eternament sobre aquest centre de dolor, o pots intentar apartar-te’n agafant aquesta força tot i el perill de tornar-hi a caure. En aquest moment apareix el que en el llibre anomeno la «bifurcació»: abraçar el món o vomitar-hi a sobre.

Defineix Molano com una persona no antiteòrica però sí anti­intel·lectual. Com es construeix una vida amb uns principis sòlids sense tenir presents els fonaments teòrics?
La resposta clàssica seria: amb l’organització política entesa com un lloc de trobada i de pensament col·lectiu i, al mateix temps, com a estructura que et permetria aguantar i enfortir aquesta vida política. El problema és que en aquests moments no hi ha organització política. Potser, en el sentit tradicional, ja no pot ser-hi, però sí que era el lloc. El que anomeno «aliança d’amics» vindria a ser la reformulació de la qüestió. El que seria ideal és que aquest entorn vertebrés la vida política en tots els plans.

 

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu