10-O: un any de la declaració d'independència fallida	10-O: un any de la declaració d'independència fallida
Carles Puigdemont el 10 d'octubre de 2017 (Wiki Commons)

Es compleixen dotze mesos del dia en què el Parlament de Catalunya va centrar l'atenció mundial davant la perspectiva d'una possible declaració unilateral d'independència

10-O: un any de la declaració d'independència fallida

Es compleixen dotze mesos del dia en què el Parlament de Catalunya va centrar l'atenció mundial davant la perspectiva d'una possible declaració unilateral d'independència

10-O: un any de la declaració d'independència fallida

Carles Puigdemont el 10 d'octubre de 2017 (Wiki Commons)

  • Abel Riu (Barcelona)

  • | 10 d'oct, 2018 - 13:32

El «món» ens mirava, aquell dia sí. Des de primera hora del matí d'aquell dimarts 10-O, als voltants del Parlament s'havien anat aglutinant centenars de periodistes per tractar d'organitzar un espai disponible de la cambra catalana per als professionals de la comunicació, en previsió d'un dia que, a priori, havia de ser històric.

Aquell dia es van donar un nombre d'acreditacions mai vist abans al Parlament. El ple de la tarda en què el president Carles Puigdemont tenia previst declarar d'una manera o una altra la independència de Catalunya va comptar amb una afluència de periodistes com mai havia registrat la cambra catalana. Més de 1.000 periodistes van assistir-hi, amb una enorme presència de professionals estrangers.

Segons fonts del Parlament, la cambra va tramitar aquell dia un total de 938 acreditacions, una xifra a la qual s'hi sumaven els professionals amb acreditacions permanents. D'aquesta xifra, un total de 358 acreditacions corresponien a professionals de mitjans internacionals.

Aquella jornada inèdita va comptar amb una àmplia presència de mitjans internacionals, en total 126, amb mitjans de punts tan allunyats de Catalunya com països com Austràlia, Japó, Canadà, Estats Units, Colòmbia, Argentina, Xile o Rússia. Però sobretot, aquell dia hi havia desplegats molts mitjans europeus, sobretot procedents de França, Alemanya, Regne Unit, Holanda, Portugal o Itàlia, demostració que l'afer català podia tenir repercussions importants sobre el futur d'Europa. Alguns dels mitjans acreditats eren premsa de referència mundial, com ara el New York Times (NYT), CBC Canadá, Canal + Francia, Bloomberg, Aljazeera, el diario Clarín, Channel 1 Russia, Liberation, L'Independent, Reuters, entre molts altres.

Una «no-declaració» d'independència

Per a descriure les paraules del president Carles Puigdemont des del faristol s'ha parlat de «declaració suspesa», i que va arribar a estar en vigor durant vuit segons. Però el fet és que la independència ni tan sols es va arribar a declarar formalment aquell dia al Parlament, i ni tan sols va haver-hi una votació. Les paraules clau del President Puigdemont van ser les següents:

«Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo en presentar-los els resultats del referèndum davant del Parlament i dels nostres conciutadans, el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república. Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte.I amb la mateixa solemnitat, el Govern i jo mateix proposem que el Parlament suspengui els efectes de la declaració d'independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.

Creiem fermament que el moment demana no només la desescalada en la tensió sinó sobretot voluntat clara i compromesa per avançar en les demandes del poble de Catalunya a partir dels resultats de l'1 d'octubre. Resultats que hem de tenir en compte, de manera imprescindible, en l'etapa de diàleg que estem disposats a obrir».

El president, doncs, es va limitar a «presentar» al Parlament els resultats i el mandat que Catalunya esdevingui un estat al parlament en forma de república. Un nou gir simbòlic, sense cap efecte jurídic ni polític, de la mateixa manera que no va tenir cap efecte la signatura en una altra sala del Parlament del redactat de la declaració de l'estat català just quan havia acabat el debat al ple per part dels diputats que conformaven la majoria independentista, Junts pel Sí i la CUP. Tampoc es va fixar un termini determinat per a la negociació amb l'Estat.

Aquesta fórmula no era la que inicialment havien acordat JxSi i la CUP: una declaració formal d'independència, sense ambigüitats, i un període de congelació d'aquesta, però determinat i acotat temporalment. Els diputats de la CUP van ser informats dels canvis només una hora abans de l'inici del ple, fet que va obligar a endarrerir-lo.

Durant els dies –i especialment hores- anteriors a la sessió plenària, van arribar a Palau trucades d'institucions europees, de l'Església catòlica, i de sectors empresarials, a fi de pressionar Puigdemont i frenar una declaració unilateral d'independència. També va haver-hi pressió interna per part de sectors dels mateixos partits de govern, especialment del PDeCAT, per a aturar aquesta opció, posant sobre la taula un escenari d'eleccions anticipades. El mateix dimarts dia 10, el president del Consell Europeu Donald Tusk va demanar a Puigdemont que «no anunciés res que faci impossible el diàleg”, i segons va declarar Carles Puigdemont el març el 2018, diverses persones li van assegurar que si aquell dia no es votava la declaració i es deixava en suspens s'obriria «una finestra al diàleg perquè s'havia entès el missatge de l'1-O». Un extrem que, com van demostrar els esdeveniments de les setmanes posteriors, no era cert, i el mateix Puigdemont ha acabat reconeixent que no declarar la independència aquell dia «va ser un error».

Tot i tractar-se d’un moviment purament simbòlic, aquesta no-declaració va servir com a excusa perfecta perquè el govern espanyol obrís les portes a l'aplicació de l'article 155. Rajoy i el seu equip van veure ràpidament la jugada, i va aprofitar l'ambigüitat i la inconsistència de les paraules de Puigdemont per a fer de la necessitat virtut, atrapant el govern català entre l'espasa i la paret, en un procés que va concloure el 27-S amb l’autorització per part del Senat per a aplicar l’article 155, i la consegüent suspensió de l’autonomia catalana.

Durant aquells dies, el NYT va desplegar una quantitat significant de recursos per a cobrir el que van definir com a «crisi territorial a Espanya sense precedents, amb el potencial de desestabilitzar una Unió Europea que fa front a la sortida del Regne Unit del bloc». Raphael Minder, enviat especial del NYT per a cobrir els fets d'octubre, va escriure en relació a la declaració del dia 10 que «res l'havia preparat per a les voltes i rodejos d'un dia que va acabar en absoluta confusió», protagonitzats per uns polítics que «van quedar atrapats en el joc de la gallina”

Els fets de l'1-O i el 3-O havien atorgat credibilitat en relació a la determinació i a les intencions del govern català i del moviment independentista per a tirar endavant amb els seus objectius. Després de dos dies que havien commogut al món, l'independentisme català va perdre el seu «momentum» amb la seva negativa a fer un pas endavant el 10-O, un fet confirmat amb la declaració no implementada del 27-O. I la premsa i el focus de l'atenció internacional van anar, a poc a poc marxant.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu