El suïcidi, la primera causa de mort entre els joves a CatalunyaEl suïcidi, la primera causa de mort entre els joves a Catalunya
Un 90% de les morts per suïcidi estan vinculades a alguna afecció de salut mental. FOTO ORIOL CLAVERA

Es tracta d’un fenomen multifactorial i, en la majoria dels casos, evitable, que viu en silenci en la nostra societat per l’estigmatització que causa

El suïcidi, la primera causa de mort entre els joves a Catalunya

Es tracta d’un fenomen multifactorial i, en la majoria dels casos, evitable, que viu en silenci en la nostra societat per l’estigmatització que causa

El suïcidi, la primera causa de mort entre els joves a Catalunya

Un 90% de les morts per suïcidi estan vinculades a alguna afecció de salut mental. FOTO ORIOL CLAVERA

  • LAIA FARRERA (Barcelona)

  • | 09 d'oct, 2018 - 12:50

El suïcidi és, avui en dia, un problema de salut pública de primera magnitud. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), s’estima que prop de 800.000 persones se suïciden al món cada any i que, per cada mort, n’hi ha 20 intents, la qual cosa significa 16 milions de temptatives anuals. A escala mundial, el suïcidi ha esdevingut la segona causa de mort entre els joves de 15 i 29 anys, i a Catalunya ja és la primera, davant dels accidents de trànsit. No obstant això, malgrat l’abast del suïcidi, el fenomen segueix essent una realitat invisibilitzada en l’esfera pública, que, segons els experts, no contribueix a abordar-la.

No hi ha una causa única que pugui explicar per què algunes persones pensen en el suïcidi com a solució i d’altres no. En tot cas, els experts apunten que es tracta d’una realitat en la qual intervenen múltiples factors de risc, com ara patir una malaltia crònica dolorosa o un trastorn psicològic no necessàriament diagnosticat o variables concretes de la personalitat. A més, en el cas dels joves i els adolescents, una altra font important d’estrès emocional és l’assetjament físic o verbal, magnificat en els darrers anys per l’ús de les xarxes socials.

La salut mental, un tabú
Tot i que el suïcidi no és sempre conseqüència d’un trastorn mental, el 90% de les morts estan vinculades a alguna afecció d’aquesta mena, que també causen un estigma profund. El tabú sobre la salut mental —igualment envoltat de prejudicis, ignorància i pors— es tradueix en conseqüències negatives per a les persones que en pateixen algun problema. De fet, l’ocultació del problema és l’estratègia més comuna de la meitat dels joves que passen per un moment de malestar emocional i la causa principal per la qual s’arriba tard o no s’arriba als serveis existents. «Jo vaig esperar gairebé dos anys a anar al metge perquè em fes un diagnòstic», explica la Geor, que va començar a patir ideacions suïcides als 16 anys arran d’una depressió. «Només vaig ser capaç de verbalitzar aquests pensaments al cap de molt temps a una companya que sabia que havia passat pel mateix. Encara no sento que tingui la confiança de fer-ho en cap dels meus entorns més propers, ni tan sols en els mateixos circuits mèdics», afegeix.

Les estratègies de prevenció passen necessàriament per trencar l’estigma sobre la salut mental

 

La majoria de suïcidis no es produeixen de manera precipitada i, normalment, es mostren signes d’alerta que l’entorn proper pot detectar. Davant d’aquesta possibilitat, les estratègies de prevenció passen necessàriament per trencar l’estigma sobre la salut mental. Una de les maneres d’abordar-ho és mitjançant la creació d’espais segurs on es pugui parlar del tema obertament i amb rigor perquè les persones que estiguin passant per un mal moment sàpiguen quines són les eines que tenen al seu abast. Carles Pericas, secretari de salut del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), explica que «en el tipus de societat en què vivim actualment, gairebé no existeixen espais on la gent se senti prou segura i còmoda per poder dir que se sent malament o que hi ha alguna cosa que no va bé a la seva vida».

Per aquest motiu, les entitats que treballen amb joves ja fa un temps que han prioritzat aquesta qüestió. «El que fem des dels col·lectius on els joves comparteixen temps i espais és lluitar moltíssim contra l’estigma que, sovint, deriva en conductes discriminatòries. Igualment, intentem potenciar l’autoestima, l’empatia i la capacitat de les persones joves per afrontar les adversitats de manera saludable», detalla Pericas.

L’educació emocional
Tal com existeixen factors de risc que poden conduir a malalties mentals, els experts assenyalen que la millor estratègia de prevenció és reforçar els elements protectors que evitin arribar a situacions límit. Segons l’OMS, una de cada quatre persones pateix un problema de salut mental al llarg de la vida. Un 75% d’aquestes persones, a més, els comencen a patir abans dels 18 anys, la qual cosa pot tenir conseqüències greus en el desenvolupament dels joves. A més, les problemàtiques no tractades durant la infància o l’adolescència tenen una forta tendència a persistir en l’edat adulta. Així, el reforç de l’educació emocional és una altra de les eines que s’utilitzen per combatre l’aparició i el desenvolupament de trastorns mentals i conductes suïcides.

Una de cada quatre persones pateix un problema de salut mental al llarg de la vida
«Si jo hagués sabut que no estava sola i hagués conegut els mecanismes que conec ara per no quedar-me encallada en la desesperança probablement no hauria arribat a certs extrems», explica la Niobe, una de les activistes del programa What’s Up!, que l’associació Obertament porta a terme juntament amb el departament d’Ensenyament per fer incidència en la importància de la salut emocional a les escoles i als centres de formació. La Niobe parla als alumnes des de l’experiència directa d’haver-se intentat llevar la vida arran d’un trastorn alimentari, que va començar quan tenia 13 anys. «Si jo a l’escola hagués rebut aquesta educació, segurament hauria encarat el meu problema d’una altra manera, perquè, per a mi, la salut mental era estar boja en un manicomi a l’estil Eduardo Manostijeras», afegeix.

El testimoni de la Niobe és l’última sessió del projecte que consisteix que una activista expliqui la seva història de vida, de manera que es desmitifiquin els problemes de salut mental i es parli amb naturalitat d’emocions i sentiments.

D’altra banda, el pla d’actuació de polítiques de joventut recull entre els seus 15 objectius principals el treball en les habilitats per a la vida i introdueix, entre d’altres, la promoció de l’activitat física, la intervenció en matèria d’assetjament sexual i la incor­poració d’una perspectiva inclusiva de gènere en tots els programes i actuacions, ja que les persones joves transsexuals registren un 42% de les temptatives de suïcidi.

Supervivents, el dol pel suïcidi
Les repercussions del suïcidi van molt més enllà de la persona que es lleva la vida. Segons l’OMS, s’estima que per cada mort hi ha un mínim de sis persones de l’entorn proper de la persona —anomenades supervivents— que necessitaran acompanyament. Segons Carles Alastuey, fundador i portaveu de Després del Suïcidi - Associació de Supervivents (DSAS), el dolor de les persones que pateixen una pèrdua per suïcidi és extremadament greu, i té unes conseqüències psicològiques devastadores. «A la pèrdua sobtada i traumàtica, s’hi afegeixen sentiments d’incomprensió, abandó i, sobretot, culpabilitat que no es donen en altres circumstàncies i que fan de l’elaboració del dol un procés terriblement llarg i complex», diu Alastuey.

Un altre dels elements fonamentals que els experts assenyalen per acompanyar els supervivents és la creació d’espais on es pugui expressar el dolor per aquestes pèrdues amb la mateixa naturalitat amb què es comparteixen altres causes. «És molt important entendre que aquestes persones necessiten un espai per expressar-se, perquè és molt difícil guarir d’un dolor tan agut si no pot ser expressat», afegeix Alastuey. Aina Fernández, psiquiatra i coordinadora de la unitat de prevenció del suïcidi de l’Hospital de Sant Pau, explica que un dels comportaments més freqüents en l’entorn dels supervivents és el rebuig de parlar del tema amb ells. «La gent els defuig. I això agreuja els sentiments afegits de culpabilització i estigma que ja formen part del mateix procés de dol», diu Fernández.

Des d’aquest punt de vista, Carles Alastuey afirma que, des del punt de vista social, «cal normalitzar el fet que la conducta suïcida estigui acceptada com un problema de salut». D’aquesta manera, es podrien començar a pensar i a desplegar recursos per als supervivents de suïcidi, de la mateixa manera que es fa en casos d’accidents, per exemple. «És molt important entendre que el que necessiten aquestes persones és el mateix que necessita qualsevol que hagi patit un xoc extrem», conclou Alastuey.

Mites al voltant del suïcidi

La invisibilitat i l’estigma que envolten el suïcidi han permès que es creïn i s’estenguin moltes creences falses. Segons l’Organització Mundial de la Salut, aquestes són les més comunes:

Les persones que parlen sobre el suïcidi, realment no volen cometre’l
Una gran majoria de persones que parlen sobre els suïcidis s’estan plantejant llevar-se la vida. Els comentaris solen ser un primer senyar d’alerta que no s’ha de subestimar, ja que solen ser una manera de buscar ajut o suport davant d’una situació a la qual no troben cap més sortida.

Les persones que se suïciden volen morir
Les persones que s’acaben llevant la vida volen posar fi a un patiment extrem. No volen morir, volen deixar de patir. De fet, gran part de les persones que se suïciden tenen emocions ambivalents sobre viure o morir. En aquest sentit, el suport emocional en el moment adequat és molt important per evitar possibles actes impulsius que portin les víctimes a la mort.

Una persona que ha intentat suïcidar-se sempre tindrà pensaments suïcides
Els sentiments i les emocions són temporals. Així com una persona pot pensar en el suïcidi en un moment determinat de la seva vida, també pot ser que visqui una llarga vida sense que aquests pensaments tornin a aparèixer.

Parlar del suïcidi incita a cometre’l
Les persones que es plantegen llevar-se la vida se senten desubicades i no saben amb qui parlar ni on buscar ajuda. Un plantejament social obert del tema pot donar-los suport, fer-les canviar d’idea o ajornar la decisió perquè almenys tinguin el temps necessari per pensar si és la decisió més adequada.

 

 

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu