Jann-Marc Rouillan: «No hi ha un camí concret per a la insurrecció; cal implicar-se en les lluites i anar-lo trobant»Jann-Marc Rouillan: «No hi ha un camí concret per a la insurrecció; cal implicar-se en les lluites i anar-lo trobant»
FOTO ORIOL CLAVERA

Entrevista a Jann-Marc Rouillan, escriptor i militant de l’esquerra revolucionària

Jann-Marc Rouillan: «No hi ha un camí concret per a la insurrecció; cal implicar-se en les lluites i anar-lo trobant»

Entrevista a Jann-Marc Rouillan, escriptor i militant de l’esquerra revolucionària

Jann-Marc Rouillan: «No hi ha un camí concret per a la insurrecció; cal implicar-se en les lluites i anar-lo trobant»

FOTO ORIOL CLAVERA

  • LAIA ALTARRIBA (Barcelona)

  • | 06 d'oct, 2018 - 08:17

Jann-Marc Rouillan (Aush, Occitània, 1952) acaba de publicar en català ‘La part dels llops’, novel·la escrita quan era a la presó. Rouillan va implicar-se en la lluita revolucionària als anys seixanta i setanta i va formar part del MIL, el grup de Salvador Puig i Antich. L’escriptor ha passat més de vint anys a la presó pel seu compromís militant.

Acaba de publicar en català la novel·la ‘La part dels llops’ (Tigre de Paper, 2018). És un relat de ficció; però què hi ha de la seva vida?
Moltes coses, perquè és una barreja. Hi ha part del que m’explicava la meva àvia, que era de l’Alta Ribagorça i em parlava de la nostra història familiar de guerrillers a les muntanyes. I també hi ha una part que prové de les anècdotes dels maquis, que van fer la guerrilla a la muntanya, i també els grups d’acció de la FAI que van acabar exiliats a Tolosa.

En els llibres anteriors havia narrat la seva vida, tant a la presó com a la clandestinitat. Per què va decidir fer una novel·la?
La ficció em permetia explicar millor la realitat del maquis. Si descrius uns fets, no pots reviure l’ambient íntim d’aquells guerrillers que es van llançar a la muntanya en un acte polític, però també poètic. I no és casualitat que el personatge principal estigui inspirat en la figura de Caracremada, que havia escrit poesia.

On escoltava les històries dels maquis?
Vivien exiliats a Tolosa i dia i nit explicaven el que havien fet. Tots els fets que surten al llibre realment van succeir. Vaig començar coneixent els antics maquis a casa d’un company d’escola; els seus pares eren exiliats. La ficció em va permetre explicar totes aquelles històries i també la relació totalment particular que tenien amb la muntanya. La muntanya és un personatge viu del relat. La meva àvia parlava de la Maladeta com d’una persona, no d’una muntanya. A l’època que vaig escriure el llibre, estava empresonat en un centre penitenciari de seguretat a Arle, a Provença, que era un bloc de ciment. L’únic que jo veia de l’exterior era el sol i el cel blau, no veia ni un arbre ni res més. I justament vaig llegir Jean Giono, un escriptor de Provença que també parla de les muntanyes com a personatge.

Per què va escriure aquest llibre?
Per explicar la lluita dels maquis que no hi van renunciar fins a l’última bala.

Per què són importants per a vostè els maquis?
Són gent que es van quedar a la muntanya dient: el passat queda enrere, nosaltres som el futur. Parlen d’un futur de lluita i d’acabar amb el franquisme realment, no com l’opereta que va ser la Transició. I també he volgut parlar dels maquis perquè són els meus pares polítics. Són gent que va influir molt en la història del MIL i després en la lluita antifranquista dels anys setanta.

Conèixer els que havien estat al maquis va influir en la seva decisió d’implicar-se en la lluita?
La gent que vam prendre les armes després del 1968 sentíem que era una continuïtat dels que havien fet la revolució i dels que després havien anat al maquis. Tot i que érem una altra generació, hi havia un lligam. Aquesta continuïtat fins i tot era material, perquè les armes que fèiem servir a Barcelona venien del maquis.

«A finals del franquisme hi havia un moviment revolucionari fort i un règim que s’esfondrava, i Europa va decidir oferir una falsa democràcia»



Per què una part de la seva generació va decidir agafar les armes?
No és una decisió, és una cosa molt natural. Vam passar de la contestació i els enfrontaments al carrer a les armes, a la insurrecció. I no va ser una cosa ultraminoritària, sinó que va ser un moviment ampli que es va llançar a un enfrontament total. Allò va començar el 1967 a Berlín i continua el 1969 a Itàlia. És un ampli moviment internacoinal que fa aquesta passa.

En aquell context, per què va decidir anar a lluitar a Barcelona?
En aquella època, Tolosa era una ciutat del que en dèiem la «segona Espanya», era una passa natural. Érem a 80 quilòmetres de la dictadura franquista.

Tenien la sensació que es podia fer realment una insurrecció?
Al final del franquisme, sí. La situació era bastant insurreccional a la base obrera a través de l’assemblearisme, com passava a Portugal, on van fer la Revolució dels Clavells el 1973. Hi havia un moviment revolucionari bastant fort i un règim que s’esfondrava sol. En aquest context, Europa va escollir el camí de la Transició. No van ser els franquistes els que van decidir que calia construir una falsa democràcia, la decisió la van prendre a París i a Bonn; va ser cosa de la burgesia europea, que va preparar amb el franquisme el passatge de la Transició. Van desencadenar una repressió ferotge. En dos anys van matar molta gent. I després van oferir una mica de llibertat amb la sortida de la falsa democràcia.

Va ser únicament la repressió el que va impedir que hi hagués una insurrecció?
No, també hi va haver una gran manipulació mediàtica. I alguns partits d’esquerra hi van tenir un paper decisiu. Als mítings deien que el punt mínim per negociar era el restabliment de la Constitució de la República. Però de la nit al dia, el PCE va decidir acceptar la bandera monàrquica. Va ser una traïció per a la segona Espanya, una ganivetada per l’esquena.

Vostès veien el que passava?
Sí, és per això que amb els GARI (Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista) el 1974 vam començar a colpejar a Brussel·les. Sabíem que la burgesia europea ja governava a l’estat espanyol.

Els grups on et va implicar, com el MIL o els GARI, eren molt petits. No hi havia el perill de quedar desconnectats de la lluita obrera de masses?
El MIL era un grup de combat, precisament, i havíem d’estar en la clandestinitat; per tant, no es podia estendre. Pel que fa als GARI, era una coordinadora de grups a diversos països com Itàlia o Bèlgica que tenia una visió efímera. En menys d’un any es va autodissoldre.

I Acció Directa, el grup francès on lluitava quan el van detenir i empresonar el 1987?
Era molt diferent perquè era una organització que va durar deu anys, amb molta més gent i impacte internacional, coordinada amb Alemanya, Itàlia, els palestins i els turcs. És la segona part de la lluita armada a Europa, que arrenca després del segrest de Schleye (antic oficial de les SS i president de l’Associació Alemanya d’Industrials) el 1977, per part de la RAF, i del líder democristià italià Aldo Moro el 1978, per part de les Brigades Roges. Va ser una lluita més dura. Tot i que no era minoritària, perquè va impactar molt en la classe obrera.

«La història del moviment revolucionari és saber perdre a condició de saber sortir-ne amb un nou aprenentatge»



Cap d’aquests grups existeix actualment; van perdre. Què creu que van aportar?
La història del moviment revolucionari és saber perdre a condició de saber sortir-ne amb un nou aprenentatge. Vam perdre per dos motius: per una gran repressió, però també pel canvi de mode de producció capitalista que ha sabut fer la burgesia, que ha passat del fordisme al neoliberalisme. I el proletariat ha passat a ser transnacional.

Per enfrontar-se a la situació actual, són vàlides les propostes de l’anarquisme o del comunisme?
Soc comunista amb una història revolucionària, em defineixo com a autònom. Gran part del que vaig aprendre políticament va ser dels anarquistes espanyols, que eren anarquistes de pràctica. I, després, a la presó, he assumit els mètodes d’anàlisi marxistes.

En una entrevista el 2015 parlava de les formacions emergents i considerava interessant anar a eleccions per produir contradiccions en el poder institucional. Tres anys després, com ho veu?
Hi ha el perill que, si no trenques amb el sistema, els errors del sistema es fiquin dins teu. Però alhora penso que cal deixar avançar les experiències iveure què passa. No hi ha un camí concret per a la insurrecció; l’alliberament és com els camins de la muntanya, en què hi ha errors, reculades i represes. El sectarisme és el pecat més gran del moviment obrer. Cal implicar-se en les lluites i anar trobant el camí. De les noves formacions, m’interessa sobretot la CUP, més que Podem; i em fixo com la CUP acompanya el procés i hi té un protagonisme interessant.

No és una contradicció ser internacionalista i defensar un moviment independentista?
Sí, però és una contradicció dinàmica. És cert que ara la burgesia té el comandament del procés, però fa un camí que ens interessa a nosaltres. Pot ser que en una segona part del procés siguin forces proletàries i el moviment popular revolucionari que comandin el recorregut.

L’1 d’octubre de l’any passat hi va haver llibertaris que van votar per primera vegada.
Sí, és increïble. Companys que no havien votat en tota la seva vida es van passar dos dies en un col·legi defensant-lo. És lògic, tu no et pots quedar tancat a casa teva dient: «Tinc la veritat». Cal anar al contacte. A Catalunya les masses estan en camí, i cal ser-hi. Dilluns vaig anar a la manifestació de l’aniversari de l’1-O; cal anar-hi, parlar amb la gent i demostrar-los que la via revolucionària és l’única possible. Amb relació al procés, és la primera vegada de la meva vida que he parlat de tenir paciència, perquè és el poble el que decidirà, en algun moment, que cal anar més enllà, i penso que en algun moment hi haurà una insurrecció popular.

En el procés alguna gent està molt preocupada pel que pensi «Europa». Europa ens mira?
No, Europa va girar l’esquena l’1 d’octubre de fa un any. Amb Kosovo sí que els sembla bé la independència, perquè l’enemic en aquell cas és Rússia o Sèrbia, però amb Catalunya es fan els cecs. A mi em sembla molt rellevant que, en un context de feixistització d’Europa a una velocitat increïble, a Catalunya hi hagi una reacció del tot oposada. Va succeir el mateix als anys trenta del segle passat.

A França, quins moviments populars hi ha que tinguin un component transformador?
França, com altres països d’Europa, està enfonsant-se en el feixisme, un feixisme light. Hi ha resistència obrera i lluites, però les masses populars s’estan radicalitzant en processos de feixistització.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu