FUTBOL MÀFIA | Quan la passió es converteix en política i negociFUTBOL MÀFIA | Quan la passió es converteix en política i negoci
FOTO ATLÉTICO DE MADRID

La compra de clubs europeus per part d’empresaris de l’Orient Mitjà i l’Àsia o, fins i tot, d’aquí no és només una inversió, sinó que també s’emmarca en la voluntat de tenir influència

FUTBOL MÀFIA | Quan la passió es converteix en política i negoci

La compra de clubs europeus per part d’empresaris de l’Orient Mitjà i l’Àsia o, fins i tot, d’aquí no és només una inversió, sinó que també s’emmarca en la voluntat de tenir influència

FUTBOL MÀFIA | Quan la passió es converteix en política i negoci

FOTO ATLÉTICO DE MADRID

  • ROGER CASTILLO I JORDI COLLELL FOSBURY (Barcelona)

  • | 14 de set, 2018 - 23:47

Dedicar diners als clubs de futbol no és rendible. De fet, a curt i a mitjà termini és quasi impossible aconseguir beneficis. Ho admeten els mateixos inversors, que veuen poc probable obtenir guanys. Pilota a banda, els ingressos subsidiaris, les influències i els tractes de favor associats són el que mouen els amos dels diners a apostar pel futbol

Els ingressos subsidiaris mitjançant els seus vincles amb el futbol ​i la gran massa d’aficionats per promocionar els seus altres negocis —com l’immobiliari i el comerç electrònic— així com la bona imatge que poden deixar als aficionats del seu país són un caramel que pocs volen deixar escapar.

L’aposta de la Xina acaba amb un campi qui pugui
L’adquisició de Wang Jianlin del 20 per cent de la propietat immobiliària de l’Atlètic de Madrid va marcar l’inici d’una inversió de 2.500 milions de dòlars en clubs europeus per part d’una gran quantitat de magnats xinesos. Si bé el grup Wanda havia invertit durant molt de temps en el futbol xinès, altres empresaris es van afanyar a obrir-se a l’exterior, participant en clubs de diverses dimensions o comprant-los, des del Manchester City, l’AC Milan o l’Inter de Milà a l’Auxerre, l’Slavia de Praga o el Wolverhampton Wanderers.

Més enllà del mer negoci, aquestes inversions es movien en una lògica política: l’interès dels grans empresaris de mantenir el contacte amb el partit comunista i els seus favors, centrant una part del seu negoci en les directrius que arriben del comitè central. Tant si es tracta de desenvolupament immobiliari, com de robòtica o futbol, ​​la inversió xinesa sovint segueix un patró. En primer lloc, l’Estat expressa el desig d’assolir la grandesa d’un sector en particular. A continuació, els inversors apareixen i hi aposten, amb el suport dels bancs estatals i privats que volen fer-ho. Però els funcionaris comencen a preocupar-se per la qualitat de les inversions, així com per l’acumulació del deute, de manera que demanen una aturada sobtada. Això és el que ha passat amb el futbol i les inversions de la Xina.

L’AC Milan, l’Aston Villa, el Southampton i l’Atlètic de Madrid han vist com els seus mecenes desapareixien molt abans que no es preveia. El govern xinès ha encès els llums d’alarma en vista d’unes inversions que no estan tenint el retorn esperat i que són incapaces d’assolir els objectius marcats més enllà del futbol. La combinació de polítiques d’elit opaques, aventurisme corporatiu i recerca de noves oportunitats sembla fallida, i tot a costa de clubs històrics i de les seves aficions.

Països veïns de la Xina, com Singapur i el Japó, també fan servir els clubs de passarel·la exprés per arribar a altres negocis. Sense que hi hagi hagut una compra pel mig, l’interès de l’empresa japonesa Rakuten pel Barça ha obert múltiples oportunitats a Europa al seu fundador, Hiroshi Mikitani.


Els països àrabs com a exemple de l’esport-política
Pocs països han sabut aprofitar la dimensió política, econòmica i social com els de l’Orient Mitjà. Qatar i els Emirats Àrabs Units han invertit en els millors equips d’Europa i n’han patrocinat o en patrocinen les samarretes.

Així, l’estat de Qatar, a través de Qatar Sports Investments, ha invertit en el París Saint-Germain, i el xeic dels emirats Mansour bin Zayed al-Nahyan és el propietari del Manchester City, el Girona i de tot de clubs que giren al voltant de la marca City Football Group (vegeu destacat).

Aquest paper dels països àrabs s’ha d’explicar més enllà de l’esport. Parlem de països relativament joves i en un intent de modernització, que busquen una identitat. L’esport té un paper molt important per assolir aquest objectiu. Qatar i els Emirats Àrabs volen un lloc al món i la seva participació en el futbol els situa almenys al mateix nivell de països que ells consideren importants.

L’estat espanyol: les societats anònimes esportives com a problema
Si hi ha una forma jurídica que ha dut problemes al futbol de l’estat espanyol i ha causat l’aparició de personatges de tota índole i amb interessos de tota mena ha estat la de les societats anònimes esportives (SAE). La fórmula, creada amb la llei de l’esport del 1990, volia ser una variant de les societats anònimes pròpies del dret mercantil. El propòsit era dotar de més control i transparència les estructures del futbol professional. Per fer-ho, la llei establia una mena de càstig o sanció als clubs endeutats i els obligava a adoptar la forma jurídica de SAE. Teòricament, aquesta garantia un funcionament futur millor i més clar, alhora que permetia que les entitats sanejades poguessin seguir competint sota la forma jurídica associativa dels clubs esportius, com van fer el FC Barcelona, l’Ath­letic de Bilbao, el Reial Madrid i l’Osasuna, a Primera Divisió. En teoria, doncs, la reforma es basava en un plantejament lògic: aconseguir que els clubs —molts en fallida tècnica aleshores— poguessin seguir funcionant.
El que ha passat després és conegut: els clubs que es van convertir en SAE estan gairebé tots a la ruïna. Així, s’ha demostrat l’escassa utilitat d’una norma perversa. Els que no es van transformar no estan pas millor o, si ho estan, és perquè el repartiment dels drets televisius i una llarga sèrie de requalificacions, subvencions, ajudes públiques, ajornaments tributaris i laborals, i altres mesures fonamentades en l’enorme poder social, mediàtic i polític —és a dir, els diners de tots— han contribuït de manera notable a mantenir viu l’espectacle.

El fracàs principal de les SAE és social. Els clubs canalitzen els sentiments d’una afició i, fins i tot, de bona part d’una ciutat. Quan cinemes, teatres i altres sales d’espectacles han vist els seients buits arran de la crisi econòmica, els estadis han mantingut un aforament més que respectable. L’obligatorietat de convertir-se en SAE va facilitar que personatges de dubtosa procedència i amb interessos ocults més enllà del futbol s’apropiessin de l’enorme llegat històric i social de moltes institucions esportives gairebé centenàries. I encara que ara es vulgui tornar enrere, la mateixa normativa de les SAE és un obstacle insalvable, ja que, segons l’article 33 de la Constitució espanyola, ningú no pot ser privat dels seus béns ni obligat a vendre’ls contra la seva voluntat, si no és per resolució judicial.


El pas següent és la democratització
Vist el fracàs del model de les SAE, més enllà d’inversors i diners, s’ha demostrat que el que realment ha funcionat amb els equips de futbol és la professionalització en tots els àmbits i la regularització dels deutes amb l’administració. A això s’hi suma que els propietaris han comprovat que les aficions, com dèiem abans, s’han convertit en un contrapoder. En són dos exemples les tensions entre Raúl Martín Presa, propietari del 99% del Rayo Vallecano, i Peter Lim, que posseeix el 82,33% del València CF, amb les seves respectives masses socials. Per solucionar-ho, el govern del PP va deixar anar alguns globus sonda que temptejaven la possibilitat de fer obligatòria la representació dels accionistes minoritaris als màxims òrgans de govern per assegurar l’arrelament local, especialment si hi ha inversors estrangers.

Alguns clubs s’han avançat i ja recullen als estatuts limitacions del 3% al 5% dels títols en la propietat de les accions. Es pretén, així, evitar que es perdi l’essència del club social i aconseguir que la junta d’accionistes s’assembli tant com es pugui a una assemblea general de socis, en la qual tot membre pot sol·licitar informació o expressar les seves opinions sobre el bon govern de la institució. És el cas de la Reial Societat, el Deportivo de la Corunya i la SD Eibar. El Betis, per la seva banda, ha destinat 15 milions d’euros a recomprar accions al seu accionista majoritari, Manuel Ruiz de Lopera. Posteriorment, els ha posat a disposició dels socis amb un límit de 3.525 accions per cada comprador, de manera que ningú pugui adquirir més del 3% de la propietat en aquesta nova operació.

Sigui com sigui, avui el paper dels inversors estrangers és important i està deixant de banda i desnaturalitzant un futbol cada vegada més negoci i que va més enllà de l’esport.

 

El cas del City Football Group 

Si hi ha un exemple del futbol global, amb interessos arreu del món, és el City Football Group (CFG). Un hòlding que administra clubs de futbol associats sota la propietat d’Abu Dhabi United Group (ADUG), que alhora és propietat (en part) de les empreses xineses China Media Capital i CITIC Capital.

El club estrella de la companyia és el Manchester City FC de la Premier League anglesa, però també posseeix parts de clubs als Estats Units, Austràlia, el Japó, Catalunya i l’Uruguai, i té previst ampliar la cartera amb equips de la Ligue 1 de França.
Una de les fites del projecte és el Girona CF. A l’agost CFG va anunciar que es feia amb el control del club català, però amb un model que busca mantenir-ne l’essència: lluny d’imposar gestors de fora, compta amb actors locals. En el cas del Girona, l’operació es va fer conjuntament amb Girona Football Group, una societat propietat de Pere Guardiola, germà de Pep Guardiola, l’entrenador del Manchester City.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu