El fracàs del model Heron CityEl fracàs del model Heron City
El preu dels lloguers és un dels problemes més greus als quals s’enfronten els veïns de Nou Barris. FOTO ORIOL CLAVERA

El fracàs del model Heron City

El fracàs del model Heron City

El preu dels lloguers és un dels problemes més greus als quals s’enfronten els veïns de Nou Barris. FOTO ORIOL CLAVERA

  • NACHO GONZÁLEZ / ORIOL SOLER (Barcelona)

  • | 14 de set, 2018 - 23:46

Enclavada entre l’avinguda Meridiana i el cementiri de Sant Andreu, a Nou Barris, una construcció faraònica recorda cada dia als veïns el que va ser la promesa d’un centre comercial modern i d’avantguarda. Un total de 16 sales de cinema, pàrquing per a 1.600 cotxes, 36 botigues, tres discoteques, un hotel amb 140 habitacions…Tot plegat al costat del complex esportiu de Can Dragó. Quan ja fa 17 anys de la inauguració d’Heron City, l’espai canvia de nom i es converteix en Som Multiespai, una nova nomenclatura per intentar ressuscitar un no-lloc, un espai moribund revaloritzat al mercat per una ampliació comercial durant el govern Trias. En aquests anys, el centre comercial ha viscut de tot: canvis de format —de centre jove d’oci nocturn a outlet, passant per espai familiar—, baralles nocturnes i l’arribada de fons voltor vinculats al sector immobiliari. El model Heron City, paradigma de la Barcelona postolímpica (inversions improvisades, obsessió pel diner fàcil, construccions macro), no funciona. I Nou Barris, el districte més empobrit de la ciutat, s’ho mira de reüll.

Grups inversors
L’eslògan Heron City, la ciutat de la diversió donava, fa 17 anys, la benvinguda a un centre comercial que, als seus fullets promocionals, prometia «noves fórmules d’entreteniment, en combinar l’espectacle al més pur estil hollywoodienc amb la forma de vida mediterrània». Ara, les excavadores demoleixen les estructures d’acer inoxidable que un dia es van presentar com part d’un «nou concepte d’oci a Europa». L’incompliment de les expectatives va quedar palès només un any després que s’obrís el centre: la xifra real de visitants va resultar ser d’una cinquena part dels 5 milions projectats per als primers 12 mesos. Tot plegat va propiciar que l’any 2006 la promotora britànica Heron International, matriu d’Heron City, vengués el recinte a un grup inversor australià per 138 milions d’euros, xifra rècord en aquella època.

El 2015, després de gairebé una dècada de declivi, l’operador, emparat pel silenci administratiu del govern Trias, va aconseguir sumar 6.000 metres quadrats d’espai comercial, i disparar així el valor del complex al mercat immobiliari. Els fons d’inversió van estar atents i es va produir un nou traspàs: el mateix any ASG va adquirir-lo per 200 milions.

«Un exercici clàssic d’especulació», sostenen des de l’actual regidoria de Nou Barris de Barcelona en Comú, des d’on critiquen durament «l’opacitat» del consistori de CiU. I és que Raimond Blasi, exregidor convergent, es va comprometre a no permetre l’ampliació, però el gener del 2015 va ser aprovada. Avui en dia, des del PDeCAT asseguren que va tirar endavant per culpa d’un «error administratiu», en comunicar-se un dia més tard del que estava establert que l’Ajuntament es negava a eixamplar la superfície comercial.

L’any 2015 l’operador va aconseguir sumar 6.000 metres quadrats d’espai comercial, cosa que va disparar el valor del complex al mercat immobiliari

 

«El que s’ha d’exigir a les institucions com a mínim és transparència i, en aquest cas, no van explicar la veritat a ningú: ni a veïns o comerciants ni a la resta de partits polítics», protesten des de l’actual Ajuntament de Barcelona. Com a contrapunt, el PDeCAT recorda que «el model de desenvolupament urbanístic va ser ideat pel PSC i ICV amb la complicitat d’ERC els darrers mandats». Les mateixes fonts també apunten que Heron City va tenir problemes de viabilitat econòmica des del principi, i que, a sobre, s’hi van «sumar greus problemes d’incivisme i d’inseguretat». Les quatre discoteques del centre van rebre expedients sancionadors per diversos motius. L’any 2009 l’Ajuntament va clausurar quatre mesos dos dels locals per reiterats problemes d’ordre públic i les constants trifulgues que s’hi produïen. El 2011 la discoteca La Canela va ser precintada, acusada de permetre lliurement el consum de drogues, i el mateix any va haver-hi una baralla multitudinària al local Grande Liga que va acabar amb nous ferits per arma blanca. Actualment, totes les discoteques tenen les persianes abaixades.

ASG, el nou propietari del complex, s’autodefineix com «el contrari a un fons voltor» i treballa sota el model value added (valor afegit), consistent a crear valor mitjançant la gestió d’immobles —rehabilitant-los, remodelant-los, canviant-los els usos, cercant-hi nous inquilins...— amb l’objectiu «no només de generar beneficis per als seus inversors, sinó també per a la comunitat social on s’ubiquen», segons explica el seu departament de comunicació. «Tenim certs dubtes sobre la funció comunitària del centre, perquè en tots aquests anys no ha generat cap tipus d’inversió per a la millora del territori», reconeix Albert Villacampa, president de l’associació de veïns del barri de Porta.

De moment, ASG ha decidit externalitzar la gestió de l’immoble amb CBRE, una consultora que ha participat «en algunes de les operacions més rellevants del mercat», com la venda de Diagonal Mar a Deutsche Bank per 495 milions d’euros l’any 2016. La transició a Som Multiespai ja ha començat: 15 milions d’euros d’inversió que crearan més de cent llocs de treball, segons els promotors. Poca concreció més, però objectius clars: convertir-se en «la plaça del districte», i atreure l’oci familiar, igual que pretenien fa 17 anys, i, sobretot, potenciar el seu atractiu al mercat immobiliari per a una hipotètica venda futura.

«La millor botiga del món»
Durant els deu anys posteriors als Jocs Olímpics i sota governs del PSC, la promoció de superfícies comercials va esdevenir una de les principals activitats urbanístiques a Barcelona. Se’n van construir i inaugurar set: Diagonal Mar, Illa Diagonal, El Triangle, Glòries, La Maquinista, Maremagnum i el mateix Heron City, grans complexos que fomenten un oci de consum —Barcelona, la millor botiga del món— i solen anar associats a operacions especulatives. Per Jordi Borja, regidor d’Urbanisme durant els mandats de Pasqual Maragall, «prevalia l’arribada d’inversors, l’Ajuntament anava a remolc i en cap cas dirigia la dinàmica». En la mateixa línia, Pròsper Puig, president de l’Eix Comercial de Sant Andreu, és contundent i opina que el model era còmode per al govern municipal: «Era llaminer que un operador privat t’ordenés el territori, et fes carrers, et posés enllumenat, et construís habitatge... Els polítics tenien la visió que el territori es planificava amb centres comercials i grans inversions».

A més de ser el districte amb més desnonaments d’Espanya, Nou Barris ha vist com el preu del lloguer augmentava un 21,7% durant el període 2013-2017

  

L’edifici contigu a l’antic Heron City és El Corte Inglés de Can Dragó, un espai també infrautilitzat i amb poc rendiment per al gegant comercial. Destinar el terreny a equipaments socials era una reivindicació històrica dels moviments veïnals, però es va decidir que ambdós centres d’oci havien de ser la cirereta del pastís d’una reforma urbanística de l’àrea de Can Dragó iniciada als 80 i que va suposar una veritable transformació d’una zona molt castigada pels efectes de l’heroïna.

 

El nou complex reobrirà les portes a finals d’any.  FOTO ORIOL CLAVERA
El nou complex reobrirà les portes a finals d’any. FOTO ORIOL CLAVERA

Nou Barris i la lluita contra l’especulació
Presentat sovint com un exemple d’integració social a Europa, des del 2008 Nou Barris mira de refer-se dels efectes de la crisi. A més de ser el districte amb més desnonaments d’Espanya, ha vist com el preu del lloguer augmentava un 21,7% durant el període 2013-2017. «El teixit social de Nou Barris fa que el districte no peti», reflexionen des de l’Ajuntament, i afegeixen que la desigualtat a Barcelona «és inassumible» si es vol una ciutat cohesionada. Nou Barris té l’índex de renda familiar mitjana més baix de la ciutat, gairebé quatre vegades inferior al de Sarrià-Sant Gervasi.

Històricament, Nou Barris és un districte d’acollida de migrants. A causa de les onades internes dels 60, la població va passar de 103.000 a 219.000 persones en només 13 anys, i a la zona s’hi van instal·lar treballadors d’empreses com Telefónica, Catalana de Gas i Renfe, entre d’altres. Alguns constructors es van beneficiar d’aquest canvi amb l’edificació de blocs amb pisos de 30 i 40 metres quadrats, molts dels quals amb desperfectes estructurals com l’aluminosi, que va obligar a enderrocar-ne 57 només al Turó de la Peira després de la mort d’una veïna per l’esfondrament del seu edifici. Durant els anys posteriors a la dictadura, la lluita veïnal va ser decisiva perquè la zona deixés de ser «la penúltima Barcelona», com la descrivia l’escriptor Josep Maria Huertas Clavería, i es connectés amb la resta de la ciutat. L’any 1978, un grup de veïns va segrestar un autobús de la línia 47 per reclamar un transport públic digne a la zona de Roquetes i Torre Baró.

Actualment, el districte acusa «de manera particular» els problemes generats per la instal·lació de grans superfícies comercials, com la desertització i la pèrdua de comerç de proximitat, tal com recalca el Pla de Desenvolupament Econòmic de Nou Barris 2016-2021, elaborat pel mateix Ajuntament. Després d’anys alertant dels efectes dels macrocentres, Pròsper Puig, de l’Eix Comercial de Sant Andreu, comença a veure ratificats els seus postulats: «La proliferació de centres comercials és un negoci financer o immobiliari. El comerç és un cohesiu i sempre havia actuat com a ascensor social, però l’han convertit en el parent pobre que ha patit els efectes d’aquesta política de terra cremada. Es va fer una reconversió a cost zero, perquè les conseqüències només s’han vist a llarg termini», afirma.

La gentrificació, els preus desorbitats del lloguer i l’envelliment de la població són alguns dels reptes immediats de la Franja Besòs de Barcelona, una ciutat, en paraules de Jordi Borja, «dominada avui dia per un ens bastant abstracte com el capitalisme financer global». Sent un vehicle d’aquest ens imprecís, el nou Som Multiespai reobrirà a finals d’any amb un rentat de cara per intentar capgirar el seu model esgotat.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu