Dotze anys de diàleg fallit amb l’estat espanyolDotze anys de diàleg fallit amb l’estat espanyol

El govern i el Parlament català han intentat estendre ponts amb el govern de l’Estat en nombroses ocasions, però totes han acabat amb un cop de porta

Dotze anys de diàleg fallit amb l’estat espanyol

El govern i el Parlament català han intentat estendre ponts amb el govern de l’Estat en nombroses ocasions, però totes han acabat amb un cop de porta

Dotze anys de diàleg fallit amb l’estat espanyol

  • JORDI SANS (Barcelona)

  • | 14 de set, 2018 - 23:47

El Partit Demòcrata (PDeCAT) va retirar dimecres al Congrés dels diputats la moció acordada amb el PSOE que proposava la creació d’una via de diàleg entre el govern espanyol i el govern català respecte a la qüestió catalana. La iniciativa proposada havia de ser «sense imposicions ni impediments», però sempre «en el marc de legislació vigent».

Precisament, la marxa enrere dels neoconvergents venia provocada pel fet d’haver d’adoptar com a marc per buscar punts de trobada el de la Constitució espanyola, que va generar divergències dins les mateixes files demòcrates. Tot i que en un primer moment el republicà Joan Tardà va anunciar el seu suport, ERC va comunicar posteriorment que no hi votaria a favor. Divendres la portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá, va anunciar una nova moció al Congrés impulsada pel grup socialista sobre el diàleg dins l’autogovern.

La iniciativa de moció conjunta per promoure el diàleg des de l’hemicicle de moment no prospera. Però sí que continua a l’agenda una propera trobada entre Sánchez i Torra per a la tardor i la voluntat explicitada clarament pel PSOE, el PDeCAT i ERC d’explorar la via de la negociació. D’aquesta manera, es reprenen els intents de diàleg de partits sobiranistes catalans amb la Moncloa per intentar aconseguir que Catalunya assoleixi majors quotes d’autonomia i l’exercici del dret a l’autodeterminació. Fins ara la resposta de l’estat espanyol ha estat l’immobilisme.

Negociació de l’Estatut
El periple va començar a principis de novembre del 2005, quan Artur Mas (CiU), Josep-Lluís Carod-Rovira (ERC) i Manuela de Madre (PSC) van intervenir al Congrés dels Diputats per defensar un text per a un nou Estatut d’Autonomia que havia aprovat el Parlament de Catalunya el 30 de setembre a proposta del govern tripartit de Pasqual Maragall. Tot i que el president espanyol José Luís Rodriguez Zapatero havia assegurat que donaria suport al text sorgit de la cambra catalana, finalment va aconseguir que Artur Mas s’avingués a pactar-ne amb ell una retallada, acord que van escenificar en una trobada el 21 de gener del 2006 a la Moncloa. El Congrés dels Diputats va aprovar una versió final que retocava més del 50% dels articles de l’Estatut, que es va acabar aprovant en referèndum el 18 de juny d’aquell any amb el 73,9% dels vots favorables (promoguts per CiU, PSC i ICV).

El TC entra en escena
Mentre s’estava debatent la proposta d’Estatut a l’hemicicle espanyol, el PP va presentar un recurs d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional (TC). L’alt tribunal va respondre quatre anys més tard, el 28 de juny del 2010: va tombar 14 articles i va reinterpretar 23 preceptes més. Aquella decisió va desencadenar la primera gran manifestació del catalanisme modern sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim. L’eslògan va posar contra les cordes el president de la Generalitat d’aleshores, José Montilla (PSC), que es trobava al centre de la disjuntiva de l’opció majoritària entre els sectors socialistes —una senyera sense missatge— i la proposta que despertava més simpaties entre els organitzadors —Òmnium Cultural—, les més de 1.600 entitats que van secundar la convocatòria i els sindicats majoritaris que finalment va acabar encapçalant una mobilització que reuniria, segons dades de la Guàrdia Urbana, 1,1 milions de persones.

El mateix 2010 el govern de la Generalitat va canviar de color i Artur Mas es va convertir en el president. L’aposta forta de Mas per aquella legislatura era aconseguir un nou pacte fiscal per a Catalunya rubricat amb un govern central que també havia canviat de mans i ara estava capitanejat per Mariano Rajoy i el Partit Popular (PP). De nou, però, porta tancada des de Madrid a la possibilitat que els catalans decidissin la possibilitat de redefinir la seva relació amb l’estat espanyol pel que fa al finançament. Fins aquell moment, els executius catalans havien centrat bona part de les seves demandes a plantejar la possibilitat que la recaptació d’impostos s’organitzés d’una manera diferent, i aquell «no» va obrir un escenari nou. Aquella legislatura havia estat marcada per dures retallades que van suposar la privatització de diversos ens públics i una reducció pressupostària important per sectors com l’escola i la sanitat públiques.

Cap a la independència
Davant la negativa de l’executiu de Rajoy a acceptar un nou finançament per al territori català i la impossibilitat d’aprovar pressupostos, el president de la Generalitat va fixar a l’horitzó unes noves eleccions per a finals del 2012, que li havien de servir per obtenir una majoria contundent «després del fracàs del pacte fiscal» i poder dur a terme «accions concretes» i «decidir» el futur de Catalunya. A més, Mas va decidir apostar per una retòrica en sintonia amb creixent moviment independentista, que esdevenia cada vegada més massiu. Tot i perdre deu diputats, CiU va aconseguir parar el cop encara més dur que li auguraven les enquestes com a càstig per les retallades neoliberals aplicades.

«Us esperem a l’andana»
Amb el suport estable d’ERC, l’eix central de la legislatura va ser la demanda de l’exercici del dret a decidir, i entre els anys 2012 i 2013 es van fer diverses propostes a l’Estat, com ara la possibilitat de convocar referèndums consultius o la transferència a la Generalitat per convocar consultes populars, però totes van ser rebutjades. El 14 de setembre del 2013, el president espanyol, Mariano Rajoy, va respondre negativament a la proposta de consulta.

Però els partits catalans no volien renunciar al diàleg per avançar, i l’abril del 2014 es va celebrar un ple monogràfic al Congrés espanyol on Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV) van demanar poder convocar un referèndum fent ús de l’article 150.2 de la Constitució. El diputat de la CUP Quim Arrufat va dir a aquesta delegació que va anar al Congrés que els anticapitalistes els esperarien a l’andana quan a Madrid els diguessin que no. Efectivament, la proposta es va tombar amb 299 vots en contra dels 350 possibles.

Davant d’això, el govern de Mas, amb el suport d’ERC i la CUP, va decidir tirar pel dret i celebrar una consulta el 9 de novembre d’aquell any utilitzant la llei de consultes no referendàries, que va convertir la votació en un procés participatiu amb caràcter no vinculant.

Unilateralitat davant l’immobilisme
L’arribada de Carles Puigdemont al capdavant de l’executiu català, el 10 de gener del 2016, després del «no» de la CUP a investir Artur Mas —que ocupava el número 4 d’una llista liderada pel llavors independent Raül Romeva— suposava un canvi de cares a la primera línia de la política, però l’objectiu d’exercir l’autodeterminació seguia vigent.

El 20 d’abril d’aquell any Puigdemont va presentar una llista amb 46 demandes de part del Govern, i el primer punt de tots era la voluntat de celebrar un referèndum. «El senyor Puigdemont m’ha dit que calia fer una consulta i jo li he respost que no hi estava d’acord», va contestar Rajoy a la petició.

Puigdemont va tornar a insistir en el referèndum el gener del 2017 i va rebre una altra nova negativa: «El senyor Puigdemont només m’ha plantejat que vol fer un referèndum i jo li he dit que el president del govern espanyol ni tan sols pot fer un referèndum, perquè no és el titular de la sobirania nacional sinó que ho és el poble espanyol, ni tampoc vol fer-lo». Finalment, va ser la via unilateral el que va permetre la celebració del referèndum de l’1 d’octubre del 2017.

La resposta de l’Estat va deixar 1.066 ferits, presos polítics, exiliats, més de mil encausats i l’aplicació de l’article 155



La dura resposta desencadenada per part de l’estat espanyol (1.066 ferits, nou presos polítics, diversos exiliats i més d’un miler de persones encausades), l’aplicació de l’article 155 i la frenada per part dels líders independentistes davant la repressió va impedir que es desplegués el resultat sorgit de les urnes. Un any més tard, part del lideratge independentista ha decidit reprendre la via del diàleg, oferta aquest cop per un nou president del PSOE.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu