FUTBOL MÀFIA | D’aconseguir quatre ascensos a desaparèixer, en només cinc anysFUTBOL MÀFIA | D’aconseguir quatre ascensos a desaparèixer, en només cinc anys
Plantilla de la temporada 2008-09 de l'Unió Esportiva Aiguafreda. FOTO LA JORNADA DEL VALLÈS

La inversió d’empresaris del Vallès i Osona en l’Aiguafreda per fer-lo pujar quatre categories és tan sorprenent com la posterior desaparició del club

FUTBOL MÀFIA | D’aconseguir quatre ascensos a desaparèixer, en només cinc anys

La inversió d’empresaris del Vallès i Osona en l’Aiguafreda per fer-lo pujar quatre categories és tan sorprenent com la posterior desaparició del club

FUTBOL MÀFIA | D’aconseguir quatre ascensos a desaparèixer, en només cinc anys

Plantilla de la temporada 2008-09 de l'Unió Esportiva Aiguafreda. FOTO LA JORNADA DEL VALLÈS

  • FOSBURY

  • | 14 de set, 2018 - 23:47

El futbol dels Països Catalans ha tingut i té mecenes que han apostat per equips de futbol amb l’ambició de fer-los créixer i arribar a la glòria.

Podem veure casos que han acabat amb un complet fracàs, com el de Dimitri Piterman amb el Palamós o el d’un Llagostera que va tocar el cel a Segona Divisió i ara juga dues categories més avall. D’altres aguanten i són un exemple, com el Vila-real de Fernando Roig, i uns tercers prometen però no arriben a arrencar, com l’Atlètic Balears i el seu actual propietari, Ingo Volckmann.

Un dels casos més curiosos que ha viscut el nostre país, però, és el de l’Aiguafreda, un club modest que, després de pujar quatre categories en cinc anys, va vendre la plaça i va arribar a desaparèixer, en un cas que va documentar el 2017 el portal La Jornada del Vallès.

L’aventura de la Unió Esportiva Aiguafreda va començar el 15 de setembre del 2005 amb el primer partit de Lliga a Tercera Regional, que ara es coneix com a Quarta Catalana. Els inicis, però, es remunten a un any abans, quan persones vinculades al municipi vallesà liderades per Ramon Molera van decidir que havia arribat el moment: calia fer un Aiguafreda guanyador. Entre els impulsors no hi havia gent de fora el poble, al contrari: tothom tenia o havia tingut relació amb el club i, aparentment, els impulsava un interès esportiu.

La primera acció va ser fer un equip que havia de tenir una base local, principalment atesa la categoria del club, situat a Quarta Divisió Catalana. Així, 11 jugadors nascuts a Aiguafreda i gent de la comarca, però provinent d’una o dues categories superiors, es van unir per formar la plantilla d’un equip que va arribar a ser batejat per la premsa com el «Chelsea del Vallès», en al·lusió al gran equip que el rus Roman Abramóvitx estava creant a la mateixa època a Londres. Els resultats els van donar la raó. Amb més de 120 gols marcats i 25 dels 30 partits disputats guanyats, l’ascens de categoria va ser un fet.

Calia, després d’un primer any fàcil, assegurar-se de fer la segona passa i pujar a Segona Catalana. La filosofia era la mateixa: una base local i jugadors de categories superiors, en aquest cas de Primera Catalana i Regional Preferent. La fórmula, però, va topar amb un escull. El Tona va aconseguir dos punts més a la Lliga, fet que va abocar l’Aiguafreda a un play-off d’ascens a cara o creu. I va ser perdre. Un penal als darrers minuts va impedir el segon ascens consecutiu. Lluny d’aturar-se, però, la directiva va fer un pas endavant. Doble o res.

En el segon intent per pujar a Segona Catalana, la temporada 2007-08 es van acomiadar molts jugadors i se’n van fitxar vuit o nou de moltíssima qualitat, que havien d’assegurar el campionat. I així va ser: quan faltaven sis jornades per al final ja havien aconseguit pujar a Primera Regional. Van acabar la temporada amb tres partits perduts; 17 punts més que el Sant Feliu de Codines, segon classificat, i 121 gols a favor. Una superioritat absoluta que semblava que validava un projecte en què els diners no eren un problema i en què es competia contra clubs moltes vegades completament amateurs.

Amb l’equip a Primera Regional i una fórmula que anava associada a l’èxit, l’equació era fàcil de resoldre. Els fitxatges havien de ser de jugadors de Regional Preferent i Primera Catalana per assegurar-se un nou ascens. I així hagués estat si no haguessin topat un altre cop amb el Tona. Novament, els osonencs els van passar al davant i els 74 punts aconseguits (dos menys que el Tona) i només sis partits perduts no els van salvar de tornar a un play-off. Aquest cop, però, les coses van ser diferents. La directiva, que recordava vivament què havia passat feia dues temporades, va decidir destituir l’entrenador, Xexu Granados, en l’últim partit de Lliga. El motiu va ser, expliquen, que pensaven que se li havia escapat la plantilla de les mans i que calia redreçar el rumb. Amb aquesta peculiar decisió, més pròpia de magnats que de clubs de comarca, el nou tàndem Pere Vila - Jordi Larrassa, l’Aiguafreda va superar l’eliminatòria d’ascens i va pujar a Regional Preferent.

Millor club a cop de talonari
Des que va començar, la directiva de la UE Aiguafreda sabia què volia: jugar a Regional Preferent. Ara ho havien aconseguit i rumiaven deixar-ho estar. L’equip, tot i que duia el nom d’Aiguafreda, no jugava els partits a casa a la localitat que li donava nom, sinó que els disputava, primer, a Centelles, després a la Garriga i, finalment, a Sant Julià de Vilatorta, a 35 quilòmetres d’Aiguafreda. Tanmateix, contra tot pronòstic, la directiva va decidir continuar. Si havien arribat aquí, per què no anar més enllà? Volien pujar a Primera Catalana i, per fer-ho, calia treure el talonari.

En primer lloc, es van renovar els millors jugadors, que, davant la incertesa, tenien ofertes per marxar, i, posteriorment, es van fitxar jugadors que jugaven a Primera Catalana i, fins i tot, a Tercera Divisió. Noms mítics del futbol català, com Toni Montero, procedent del Palamós; Marcel Verdaguer, del Ripoll; Oriol Dot, del Taradell; Reduan, del Sant Celoni; Muniesa, del Manlleu, i Espinal, del Moià, per posar alguns exemples, van recalar en un Aiguafreda que ho va donar tot per fer el salt.

Novament, la plantilla creada va convertir en un passeig la temporada, malgrat alguns ensurts fruit de les lesions. La jornada 31, quan en faltaven tres per a la final, amb una victòria contra el Sant Hilari Sacalm per 2 a 4, l’Aiguafreda es va proclamar campió del grup primer de Regional Preferent i va aconseguir la plaça a Primera Catalana. La UE Aiguafreda aconseguia així situar-se com a millor club de la comarca.

A Primera Catalana, el talonari de l’Aiguafreda ja no era tan important, comparat amb el dels rivals que tenia, i les ganes de la directiva, que havia continuat per assolir una fita que ja era una realitat, havien disminuït. La impossibilitat de trobar 90.000 euros que asseguressin la continuïtat del projecte va ser un escull insalvable. La decisió va ser desfer-se de la plaça; la van vendre a la UE Vic, que havia quedat onzena del mateix grup de Regional Preferent. L’hemeroteca explica que no va ser una venda, sinó una fusió, però és sabut que per no contradir la normativa de la federació, que prohibia la venda de la plaça, l’operació es va vestir com una fusió en la qual la UE Aiguafreda desapareixia i el nou equip tindria la seu a la capital d’Osona i portaria l’escut i els colors de la UE Vic.

Cinc anys després, doncs, Aiguafreda, que fins aleshores tenia un equip a Quarta Catalana, es quedava sense futbol. Tres anys més tard, el que semblava impossible —tenir un camp reformat— va ser una realitat. El 21 de setembre, amb la disputa del primer partit de la Lliga 2014-15, el primer equip de la UE Aiguafreda, que havia començat des de baix i jugant a la Quarta Divisió de la Lliga Catalana (Grup IV), tornava als terrenys de joc. Només el futbol base va aguantar el sotrac, tot i que des de la temporada 2015-16 és l’empresa privada MBP la que el gestiona sota el nom de MBP Osona.

Enrere queden els motius que van dur un grup d’empresaris del poble a apostar pel futbol, malgrat que sabien que no podien assegurar un projecte a llarg termini i que duien el club a l’èxit, però alhora al precipici.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu