El cas Flint: quan la recerca respon a la ciutadaniaEl cas Flint: quan la recerca respon a la ciutadania
FOTO ARXIU

El cas Flint: quan la recerca respon a la ciutadania

El cas Flint: quan la recerca respon a la ciutadania

FOTO ARXIU

  • NÚRIA SALADIÉ ELÍAS (Melbourne, Austràlia)

  • | 14 de set, 2018 - 23:45

El 25 d’abril del 2014, els veïns de Flint (Estats Units) van notar que l’aigua de l’aixeta tenia un gust i una olor estranys. Des de feia anys la ciutat patia penúries econòmiques degudes, en part, a la davallada de la indústria automobilística a la zona. El govern local havia anat anunciant des de feia uns anys que hauria d’aplicar retallades per intentar recuperar el dèficit que arrossegava. Entre les mesures d’austeritat proposades per les autoritats s’incloïa la construcció d’una nova canonada que abastís d’aigua la ciutat de manera més econòmica.

El matí d’aquell 25 d’abril, doncs, els veïns de Flint van rebre per primera vegada a les seves cases aigua provinent del riu Flint a través d’una nova canonada que, en comptes de portar l’aigua des del llac Huron (més allunyat de la ciutat), aconseguia l’aigua del riu.

Les autoritats no van trigar a rebre les primeres queixes de la comunitat per denunciar l’aigua nova, però les van ignorar repetidament i van al·legar que l’aigua estava en perfectes condicions. Després de mesos de demandes, els ciutadans de Flint van decidir passar a l’acció: es van posar en contacte amb la comunitat científica de la Universitat de Virgínia, que va posar en marxa una investigació exhaustiva de la qualitat de l’aigua.

Els resultats de les anàlisis van demostrar que l’aigua del riu Flint, a diferència de l’aigua del llac Huron, incloïa nivells perillosos de plom i suposava un risc per a la salut pública. Tot i que les autoritats van intentar desacreditar els resultats de les investigacions i les queixes dels ciutadans, finalment van decretar un estat d’emergència i van tornar a abastir la ciutat d’aigua del llac Huron.

Els resultats de les anàlisis van demostrar que l’aigua del riu Flint incloïa nivells perillosos de plom

 

Aquest és un exemple de com la recerca pot contribuir positivament a treballar de bracet amb la ciutadania. Hi ha més casos similars que demostren l’apoderament mutu que suposa la col·laboració entre ciència i societat, com les demandes en línies específiques de recerca provinents de les associacions de pacients i les preguntes que proposen diverses organitzacions ciutadanes a les universitats, entre d’altres.

Malauradament, també hi ha exemples que demostren que, si no es treballa conjuntament i establint un diàleg entre les parts implicades, la recerca i la innovació poden fer que s’erri en el camí.

En aquesta línia, resulta paradigmàtic el cas següent. L’any 2011, el govern holandès va haver d’abandonar un projecte de 15 anys d’investigació en el qual havia invertit més de 300 milions d’euros. L’estudi tenia l’ambiciós objectiu de configurar un sistema electrònic per emmagatzemar historials de pacients, però, malgrat la inversió de temps i de diners dedicada, el govern va haver de desestimar el projecte després que el Senat el rebutgés en al·legar una possible vulneració de la privacitat de dades personals.

Si s’hi haguessin involucrat la ciutadania, els responsables polítics, la comunitat mèdica i altres actors implicats en el disseny del sistema, potser s’hauria identificat aquest aspecte sobre la privacitat des de l’inici del projecte i s’hauria pogut evitar el rebuig final de la proposta.

Una cosa similar va passar també a Holanda amb els smart meters, uns aparells de control energètic que pretenien assistir les llars per saber en quina quantitat i com utilitzaven els seus recursos per així optimitzar-los. Aquesta proposta del govern, però, es va cancel·lar pel rebuig popular que va generar. La ciutadania es va negar a instal·lar els aparells a les seves llars per motius de privacitat i perquè no volien que terceres persones poguessin saber quan casa seva estava buida i quan estava ocupada.
Malgrat aquests exemples de projectes fallits, val la pena recordar la frase de Samuel Beckett Fail better (Fracassa millor), que, de manera fatalista però també inspiradora, reconeix que cometre errors és inevitable i que l’únic que podem fer és saber com cometre’ls millor. És a dir, aprendre’n. Si aquests exemples de fracàs serveixen d’alguna cosa, que sigui perquè la ciència i la societat s’apropin una mica més.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu