«L’adolescència ja és una etapa complicada, ara imagina’t per a algú forçat a canviar de país»«L’adolescència ja és una etapa complicada, ara imagina’t per a algú forçat a canviar de país»
Claudi Domènech. FOTO HELENA OLCINA

Claudi Domènech. Professor

«L’adolescència ja és una etapa complicada, ara imagina’t per a algú forçat a canviar de país»

Claudi Domènech. Professor

«L’adolescència ja és una etapa complicada, ara imagina’t per a algú forçat a canviar de país»

Claudi Domènech. FOTO HELENA OLCINA

  • JOAN CANELA (València)

  • | 14 de set, 2018 - 23:46

Milers d’alumnes que no saben castellà ni valencià aterren en el sistema escolar, que no té recursos ni prou personal per acollir-los. Com s’ho fan els professors en el dia a dia? Aquesta és l’experiència de Borriana

Fins al curs passat treballava en una aula compensatòria de dèficits lingüístics, que vol dir açò exactament?
A l’institut poden arribar en qualsevol moment del curs alumnes que no saben ni una paraula de castellà o de valencià. Evidentment, no poden seguir el curs amb normalitat, així doncs, venien a la meua aula. Pensa que alguns podien arribar quan començava la temporada de la taronja i marxaven quan s’acabava, o siga que tan sols s’hi estaven una setmana. Podien arribar sense avisar i marxar igual. Bastant caòtic, com es pot imaginar.

Açò que explica és en una aula d’acollida.
Si tot fora normal, aquests xiquets haurien de fer totes les hores en una aula d’acollida que no només tinguera en compte els aspectes lingüístics, sinó molts altres, però com que no ho és, de normal, doncs eren a la meua aula entre sis i dotze hores setmanals, i ho combinàvem amb les classes normals, en les assignatures que pogueren seguir millor.

Com per exemple?
Les matemàtiques, si tens cert nivell, es poden seguir més fàcilment a pesar de l’idioma; i l’anglès o el francès, ja que sovint hi tenen més nivell.

És un grup heterogeni, inestable i amb nivells i, fins i tot, horaris molt diferents. Com funciona aquesta aula?
L’avantatge principal és que no havia de seguir el ritme de cap temari. Cada dia m’adaptava a les circumstàncies que tenia. Com diu, és un grup molt heterogeni i ets tu qui s’hi ha d’adaptar. Al final, la qüestió lingüística passa a ser secundària.

«Cada dia m’adaptava a les circumstàncies que tenia: tens un grup molt heterogeni i ets tu qui s’hi ha d’adaptar»



Què vol dir exactament?
Si pensem que l’adolescència ja és una etapa complicada per a qualsevol persona. Cal tenir en compte que a aquests xiquets els trauen contra la seua voluntat del seu entorn —sovint un de rural— i els porten a un lloc totalment diferent, amb costums molt diferents; és un xoc brutal. Molts acaben deprimits, només les cares ja transmeten una tristesa immensa. Al final, si aconseguia crear un ambient divertit i que s’animaren, ja havia complert.

I era complicat aconseguir-ho?
Al principi costa. Ja se senten prou estranys; si a més els treus de la seua classe i els portes a una aula especial, encara s’hi senten més i hi ha rebuig, però després veuen que estan molt més còmodes a la meua aula, se’ls escolta més i al final prefereixen estar-se molt més amb mi que a les classes regulars.

Notava diferències segons les cultures de procedència?
Molt, és clar. Soc conscient, per exemple, que amb els alumnes asiàtics mai vaig aconseguir connectar-hi. Tenia un xiquet xinès amb el qual al final de curs encara no era capaç de mantenir una mínima conversa. Si a les dificultats lingüístiques hi sumes que a la seua cultura no està ben vist expressar els sentiments, ni tan sols mirar-se als ulls. Ací la meua feina és molt difícil. En canvi, amb els marroquins era molt més fàcil, el seu caràcter és molt més semblant al nostre. Els xiquets de seguida s’enganxaven amb el futbol, feien molt de carrer i en pocs mesos s’expressaven sense problemes. Amb les xiquetes era més complicat, sobretot per raons religioses. Les que jo tenia, com que no podien eixir gaire, enfocaven totes les energies en l’estudi i eren molt bones.

«En l’època de més arribada d’immigrants, als instituts els va agafar per sorpresa; ara ha tornat a passar el mateix»



Però vosté tenia una preparació específica.
No. Jo soc filòleg i professor de valencià.

Com és açò?
En l’època de més arribada d’immigrants, als instituts els va agafar per sorpresa. Llavors van fer un esforç brutal per adaptar-se a la situació i es van editar materials i es van fer plans més o menys bons, sobretot a Catalunya. Però després les arribades van caure molt i hi va haver les retallades, i tot açò es va desmantellar. Ara que tornen a arribar xavals, ens torna a agafar per sorpresa, amb els materials molt antiquats. Per exemple, pràcticament no hi ha material audiovisual en català; jo me l’havia de baixar pirata d’una web russa.

I què faria falta en aquest camp per a millorar?
Caldria professorat especialitzat i, sobretot, més estable. Jo soc interí, cosa que fa que canvie d’institut cada any. Es triga quasi un curs a agafar confiança amb els alumnes, a aconseguir que es troben còmodes, etc. I després et canvien de centre i no saps com continuarà la feina que has fet, si es mantindrà o si no haurà servit per a res. Al final, els resultats es veuen a llarg termini i per tant la feina també s’hauria de fer així.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu