FUTBOL MÀFIA | JUGADORS: Drets d’imatge i paradisos fiscalsFUTBOL MÀFIA | JUGADORS: Drets d’imatge i paradisos fiscals
Leo Messi en un partit de 2014. FOTO L. F. SALAS

Una interpretació flexible de la legislació i l’ús de societats intermediàries han regit durant anys els ingressos dels futbolistes, una tendència que la Hisenda combat

FUTBOL MÀFIA | JUGADORS: Drets d’imatge i paradisos fiscals

Una interpretació flexible de la legislació i l’ús de societats intermediàries han regit durant anys els ingressos dels futbolistes, una tendència que la Hisenda combat

FUTBOL MÀFIA | JUGADORS: Drets d’imatge i paradisos fiscals

Leo Messi en un partit de 2014. FOTO L. F. SALAS

  • FOSBURY

  • | 18 de set, 2018 - 10:40

Leo Messi, Cristiano Ronaldo, Xabi Alonso, Iker Casillas, Alexis Sánchez, Javier Mascherano, Ángel Di María, Luka Modric, Radamel Falcao i Neymar, fins i tot José Mourinho: podria ser l’alineació d’un equip de somni, amb alguns dels millors jugadors dels darrers temps que han jugat a La Liga

Però no. És una alineació de defraudadors, de futbolistes que han estat condemnats o que són investigats per evasió fiscal i per haver creat societats instrumentals per evitar pagar tots els impostos que els corresponien o haver-hi participat. Durant molts anys aquesta pràctica, ara perseguida, va ser una eina habitual entre clubs i jugadors. Avui, però, sembla que Hisenda s’ha posat les piles i lluita per tallar de soca-rel una de les xacres del futbol modern.

L’ús dels drets d’imatge com a excusa per pagar menys impostos ve de lluny. Consultant l’hemeroteca, podem veure com als anys noranta era habitual que clubs i futbolistes paguessin una part dels sous dels darrers en concepte de drets d’imatge, tot i no ser-ho. La raó era simple: els drets, que tributen mitjançant l’impost de societats, surten més rendibles que els salaris, ja que les retencions per drets d’imatge són del 28%, mentre que les de les rendes del treball —el que coneixem com a IRPF— són del 47%, sempre que superin els 300.000 euros anuals, com és el cas dels jugadors de futbol.

Atesa la situació, el govern espanyol va decidir reformar el desembre del 1996 la Llei 13/1996, de mesures fiscals, administratives i d’ordre social, amb l’objectiu d’evitar l’evasió fiscal. La nova llei estableix que el total que percep un futbolista per cessió de drets no pot superar el 15% dels seus ingressos. Aquest topall vol limitar l’import que paga un tipus impositiu del 28% i no del 47%, que és el que s’aplica al seu sou. Però el que havia de ser el final d’una trampa molt estesa va ser l’inici de l’aparició d’un altre actor en l’equació: les societats de gestió de drets d’imatge.

Futbolistes, clubs i representants veien que la nova llei limitava els ingressos dels jugadors i feia que els clubs haguessin d’augmentar els sous d’aquests perquè continuessin rebent el mateix que percebien fins aleshores; així els clubs podien competir amb els d’altres països. La solució va ser fer que cedissin els drets d’imatge a una societat que els gestionés. Aquesta societat, moltes vegades una mera intermediària, era l’encarregada de vendre els drets d’imatge al club o a les marques interessades; la tributació per aquests ingressos era l’impost de societats, més baix que l’IRPF. Tot això al marge del sou habitual que l’equip pagava al jugador. Legalment, aquesta estructura no era (ni és) sancionable. Quan Hisenda va veure l’entramat, va decidir anar més enllà per trobar la manera de posar-hi fi.

L’abril del 2015, la direcció general de Tributs va emetre una consulta vinculant en la qual va eliminar la possibilitat de constituir societats espanyoles per pagar menys impostos. Hisenda va circumscriure els avantatges tributaris per a societats a companyies «dedicades a la prestació de serveis professionals». Això vol dir, bàsicament, que els futbolistes acusats de defraudar Hisenda són propietaris de societats —o hi participen— a través de les quals contracten una segona societat per la gestió dels seus drets d’imatge i, així, eludir impostos. La segona societat actua com a prestadora de serveis, de manera que a la primera —que és propietat del jugador o en la qual aquest participa— l’uneix un contracte mercantil. Aquesta prestadora del servei està en general situada en un paradís fiscal, és a dir, en un territori amb baixa tributació, normalment fora de la Unió Europea o fins i tot dins, com a Hongria o Irlanda, on els impostos són més baixos.

Dos casos cèlebres: Leo Messi i Cristiano Ronaldo
Precisament, les dues estrelles de la darrera època de La Liga i del futbol mundial, Leo Messi i Cristiano Ronaldo, han estat investigades per Hisenda. L’un ha estat condemnat i l’altre ha arribat a un acord amb la fiscalia per evitar arribar al judici.
Leo Messi, el jugador del Barça, i el seu pare van ser condemnats a 21 i 15 mesos de presó, respectivament, per haver defraudat 4,1 milions d’euros a Hisenda corresponents als drets d’imatge del 2007 al 2009. Segons diu la sentència de l’Audiència de Barcelona, ratificada pel Tribunal Suprem, els drets de Messi van ser cedits a una complexa estructura societària amb ramificacions a Belize, el Regne Unit, l’Uruguai i Suïssa.

Cristiano Ronaldo, per la seva banda, va pactar el juliol passat pagar 18,8 milions d’euros de multa i dos anys de presó (que no haurà de complir) per quatre delictes contra la hisenda pública, un per cada un dels exercicis fiscals en els quals va cometre frau, del 2011 al 2014. La societat que es va ocupar dels drets de l’actual jugador de la Juventus de Torí, Tollin Associates Ltd., estava domiciliada a les Illes Verges Britàniques, un paradís fiscal, i va cedir l’explotació a una altra companyia, situada a Irlanda, amb el nom de Multisports & Image Management LTD. Aquesta era la que es dedicava, segons la fiscalia, a la gestió i l’explotació dels drets d’imatge del portuguès sense que la societat ubicada a les Illes Verges Britàniques tingués cap activitat.
En tots dos casos els jugadors van al·legar «desconeixement» per evitar el pagament de multes i el compliment de condemnes, però els jutges es van mostrar inflexibles també en aquest punt.

En el cas de Messi, per exemple, els magistrats del Suprem van afirmar a la sentència que «no s’acomoda a la lògica admetre que qui percep importants ingressos ignori el deure de tributar per això. Ni s’acomoda a la lògica que qui constata que no abona res en absolut a Hisenda com a tribut, tot i l’elevada percepció d’ingressos concrets (els drets d’imatge), sap que està defraudant il·lícitament». Per defensar la seva posició, els magistrats van adduir el fet que Messi, si bé que va començar a signar contractes de cessió de drets d’imatge quan era menor d’edat, va seguir fent-ho quan va fer 18 anys.

 

Itàlia, el nou paradís dels drets d’imatge

La lliga italiana no només ha agafat embranzida aquest estiu per l’arribada de Cristiano Ronaldo. El fitxatge del portuguès per la Juventus de Torí s’ha d’entendre com a part d’un canvi fiscal que va entrar en vigor el 2017 i que vol convertir el país transalpí en un paradís per als futbolistes i els artistes no residents amb ingressos per drets d’imatge.
I és que la nova regulació limita el pagament anual pels drets d’imatge a 100.000 euros. Això vol dir que, independentment de què guanyi el jugador pels seus contractes publicitaris, només paga aquesta tarifa plana. Per a futbolistes de la talla de Cristiano Ronaldo, amb uns ingressos anuals superiors als 75 milions d’euros, aquests 100.000 euros suposen una quantitat simbòlica, molt inferior a la que hauria de pagar a l’estat espanyol.

Però més enllà dels drets d’imatge, les facilitats tributàries també ajuden a entendre l’explosió de lligues petites. Un informe de la consultora KPMG publicat el 2017 detalla que un futbolista que rep de salari un milió d’euros nets tributa imports molt diversos segons el país on treballi: en un club de la lliga turca, 1,19 milions d’euros; en un club xinès, 1,78, i, en un de la lliga alemanya, 1,90. A l’estat espanyol, el mateix jugador pagaria 1,91 milions d’euros; a Itàlia, 1,97; a Anglaterra, 2,12, i, a Portugal, 2,46. La Ligue 1 de França és el campionat en què més ha de pagar un equip per cobrir un sou net d’un milió d’euros: 2,74 milions d’euros.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu