Anna Gabriel: «El judici ha de servir perquè siguem nosaltres que jutgem l'Estat»Anna Gabriel: «El judici ha de servir perquè siguem nosaltres que jutgem l'Estat»
L'exdiputada a Ginebra. FOTO CARLES CUBOS SERRA

Entrevista a l'exdiputada de la CUP, exiliada a Ginebra

Anna Gabriel: «El judici ha de servir perquè siguem nosaltres que jutgem l'Estat»

Entrevista a l'exdiputada de la CUP, exiliada a Ginebra

Anna Gabriel: «El judici ha de servir perquè siguem nosaltres que jutgem l'Estat»

L'exdiputada a Ginebra. FOTO CARLES CUBOS SERRA

  • LAIA ALTARRIBA (Ginebra)

  • | 08 de set, 2018 - 01:29

En la primera entrevista que concedeix a un mitjà català des que va marxar a l’exili al mes de febrer, l’exdiputada de la Candidatura d’Unitat Popular repassa l'any intens que ha viscut el país i apunta reptes per a la tardor.

Com està vivint l’exili?
Amb la convicció que forma part de la història del nostre poble; per tant, em sento una persona més en aquest fil històric. Aprenent com viure una experiència per la qual ningú et prepara i alhora sent conscient que no és una fatalitat personal sinó la conseqüència d’una ofensiva antidemocràtica de l’estat espanyol.

Més de mig any després d’haver marxat, considera que va ser un encert aquella decisió?
La decisió la vam prendre amb la CUP a partir d’unes consideracions polítiques que continuen sent absolutament vigents. Calia impugnar el procés judicial, i l’exili hi contribueix. Presos i preses, exiliats i exiliades i tota la mobilització popular són el trident que ajuda a visualitzar aquesta impugnació.

Per què van escollir Ginebra?
Per la ciutat, però també pel país. Ginebra té molta tradició en l’acollida de refugiats, hi ha institucions internacionals, societat civil organitzada i moltes ONG. I Suïssa és una confederació que s’organitza a partir de la lliure adhesió dels seus estats i a més fa referèndums de manera quasi permanent.

Què ha pogut fer des de Ginebra per contribuir a internacionalitzar el conflicte i la repressió?
Des d’un vessant antirepressiu posem un mirall a la justícia espanyola. Hi ha hagut miralls a Alemanya, a Bèlgica, a Escòcia, i aquí n’hem afegit un més. Cada dia que passem a l’exili demostrem que ha passat un dia més sense que el conflicte polític s’hagi resolt.

«Cada dia que passem a l’exili demostrem que el conflicte polític no s’ha resolt»

Després del rebuig d’Alemanya a l’extradició de Puigdemont, des de Catalunya sembla que l’estat espanyol està cada vegada més desacreditat a molts punts d’Europa. Quina percepció en té, vostè?
Intento no ser especialment triomfalista amb relació a reaccions d’estats o tribunals. Tots vam celebrar que el tribunal alemany no apreciés el delicte de rebel·lió, era molt de sentit comú que no podia ser així i, per tant, la decisió era esperable, però jo posaria molt més en valor la reacció que tenen moviments, espais polítics, organitzacions i entitats d’un espectre molt ampli, especialment de les esquerres.

Aquesta tardor comença el judici de Llarena al Tribunal Suprem. Com creu que pot anar?
No hauríem de perdre gaire temps a debatre que les penes puguin ser més o menys dures. O a dipositar esperances en el fet que hi hagi una sentència justa. El judici ha de servir perquè siguem nosaltres els que jutgem els tribunals i l’estat espanyol. I amb quasi tota seguretat, l’Estat i els tribunals espanyols seran culpables d’haver dotat d’impunitat la violència policial i l’extrema dreta, de falta de rigor processal i de persecució de la dissidència política. En definitiva, serà culpable de negar el nostre dret a l’autodeterminació a canvi d’alimentar un conflicte fàcilment resoluble donant la paraula a la gent.

Més enllà de denunciar-ho, què més es pot fer?
S’han d’aprofitar els judicis, els hem d’aprofitar per mobilitzar-nos. En quina direcció? Li toca a la gent que és a Catalunya decidir la dinàmica política que acompanyi els judicis.

Quins vincles mantenen entre els diversos exiliats?
La repressió del Suprem constitueix una causa que, a banda dels Jordis, és contra el Govern i el Parlament. Totes les persones encausades tenim una adscripció política i de partit clara, i, per tant, la coordinació s’entén a partir de la coordinació d’aquests actors. El fet que siguem exiliats no significa que passem a ser persones diferents de les que érem.

En la mesura que les formacions independentistes no van coordinades, tampoc no hi van vostès?
No, perquè no som subjectes individuals sinó col·lectius. L’Anna Gabriel no és l’Anna Gabriel com a persona aïllada, sinó que és una exdiputada de la CUP, una persona que pertany a un espai col·lectiu que pren les seves decisions de manera col·lectiva; per tant, segueixo sent un element d’una causa col·lectiva. La relació amb la resta d’exiliats també l’entenem així.

Els presidents Puigdemont i Torra han dit que volen desplegar el Consell de la República a l’exili. Té voluntat de participar-hi?
Això forma part de l’àmbit de decisió de la CUP.

Anem al 6 i 7 de setembre de fa justament un any. Per què van ser importants aquells dies?
El 6 i el 7 van cristal·litzar moltes coses que ja passaven des de feia molt. Es van posar els instruments jurídics perquè s’exercís el dret a l’autodeterminació. També van cristal·litzar la voluntat d’unes forces polítiques adscrites als interessos de l’Estat d’impedir-ho per tots els mitjans. En aquell ple ja es va entreveure quina hauria estat la reacció de l’estat espanyol durant la tardor; amb el to, les amenaces i el llenguatge que van utilitzar els partits partidaris de la unitat d’Espanya per la imposició de la força, ja es va entreveure cap a on hauria anat tot. I també és simptomàtic que, mentre nosaltres apel·làvem al dret de la gent a expressar-se de manera massiva, hi havia formacions polítiques molt preocupades per si s’havien respectat els terminis d’un reglament.

Però van saber fer creure a una part de la societat que era una decisió antidemocràtica.
Sí, i van aconseguir convèncer una part molt important de la població que el que es va fer era un cop d’estat i una rebel·lió violenta.

Aquell ple no s’hauria pogut fer d’alguna altra manera per no donar-los arguments per criticar?
No hi ha cap alternativa a com fer les coses quan hi ha unes formacions polítiques que, facis el que facis, si és per l’exercici de la democràcia, estan disposades a tot. Per tant, jo no m’he entretingut a pensar si s’hauria pogut interpretar el reglament d’una altra manera. El que hi havia sobre la taula aquells dies era l’exercici del dret a l’autodeterminació i, per tant, oferir la possibilitat que tothom pogués votar.

S’imaginava que JxSí arribaria a aquell moment?
Nosaltres no som de fer actes de fe o de basar la nostra acció política en la confiança en qüestions intangibles. Per això intentàvem que s’assumissin compromisos públics, que és l’única manera que entenem de fer més difícil que en desisteixis.

Les setmanes prèvies el Govern va muntar una «comandància» per fer el referèndum i en va excloure la CUP. Els hi haurien d’haver convidat?
La CUP és un espai polític incòmode per a molta gent, també per a determinades esquerres espanyoles i sovint per a bona part del sobiranisme català. Els partits que conformaven el Govern eren lliures de convidar-nos o no als seus espais de presa de decisions i, d’acord amb la dinàmica que ha tingut la CUP des que ha entrat al Parlament, és normal que no ens convidessin als seus espais de presa de decisions.

«És normal que JxSí no ens convidés als seus espais de decisió perquè som una formació incòmoda»

Però en el moment en què s’estava a punt de celebrar el referèndum participar en aquell espai o entrar al Govern hauria pogut permetre a la CUP garantir el desplegament del resultat.
Nosaltres vam utilitzar els instruments que teníem, entre els quals l’altaveu que ens oferia el Parlament. I tot allò que anàvem veient que nosaltres faríem d’una altra manera ho dèiem. En algunes coses vam influir positivament i en d’altres, potser no tant. No servia encallar-se en la crítica, era més útil dedicar-nos a fer una campanya prèvia a l’1 d’octubre en què vam fer moltíssims actes on vam intentar omplir de contingut què volia dir un referèndum.

Durant les setmanes prèvies a l’1 d’octubre els van informar de com s’estava preparant?
És que les setmanes prèvies ja van estar molt marcades per la repressió de l’Estat i, per tant, ja no era un context on s’analitzessin les qüestions d’una manera tranquil·la, sinó que ja estàvem en una dinàmica de cop repressiu i de veure com es podia anar responent als nous cops que arribaven. Per tant, vam arribar al referèndum en una situació de màxima excepcionalitat.

I la gent assumeix un protagonisme que no s’havia viscut mai d’una manera tan massiva. Com s’explica que, sense consignes clares, centenars de milers de persones actuessin amb tanta fermesa?
Va sortir d’una manera molt natural i espontània, perquè afortunadament tenim molta gent al nostre país que sap com es defensen les coses, tant per impedir desnonaments com per defensar la universitat pública o el dret de vaga. Els dies previs a l’1-O, a tots els pobles i barris la gent es troba a la plaça de manera molt natural, i els que potser no ho havien fet mai ràpidament van agafar confiança i es van sumar als seus veïns i veïnes que sí que hi tenien experiència. Quan van començar a arribar les imatges de violència policial, la reacció de la gent va ser d’un nivell de dignitat col·lectiva que no podíem saber que es produiria perquè no hi havia cap precedent similar. Serà una de les coses més potents que haurà fet aquest país els últims temps.

Aquell dia i els següents l’Estat va desfermar una repressió brutal. Algunes persones amb responsabilitat al Govern han dit que no s’ho podien imaginar. La CUP s’ho esperava?
L’esquerra independentista evidentment coneix de molt a prop la repressió. Però sí que hi va haver un salt, l’1 d’octubre: fins aleshores la repressió s’havia adreçat a la part de la societat que contestava més clarament al sistema. En canvi, l’1 d’octubre la repressió s’adreçava a qualsevol persona que pogués ser als voltants d’un col·legi amb independència del que hagués votat. I això no té precedents.

El fet que no s’arribés al 50% de participació treia legitimitat a la proclamació de la república?
Jo ara soc en un país en què les decisions es prenen amb participacions del 30%; per tant, els percentatges no són el més important, el que és important són les condicions en les quals neixen aquests percentatges. I l’1 d’octubre no hi va haver les condicions perquè hi hagués un referèndum d’autodeterminació amb totes les garanties.

Això invalidava poder implementar la república?
Això el que invalida és l’estat espanyol com a actor polític democràtic.

Però una cosa és votar sobre la gestió de l’aigua i una altra sobre la independència d’un país.
Nosaltres no hem amagat mai que volíem que la participació fos el més alta possible, i els que som independentistes volíem que el percentatges del sí fos el més alt possible. Però part dels que estan contra de la independència no volien que es comptessin ni tan sols el seu no. Aquest és el problema principal. Amb unes condicions d’absència de violència, amb un debat serè i amb un desplegament d’arguments per a cadascuna de les opcions es pot analitzar el percentatge.

Segons la llei del referèndum, calia proclamar la independència 48 hores després de saber-se la victòria del sí. Aquella setmana no es va fer i finalment el dia 10 Puigdemont ho va prorrogar. La CUP va fer un discurs dur, però ho va acceptar. Quina lectura en fa, del paper de la CUP aquell dia?
Després del dia 1 va passar una cosa molt important que és el dia 3, una reacció massiva sense precedents per condemnar la violència policial i també per reafirmar-se en la intenció d’exercir el dret a l’autodeterminació sense violència. I a partir d’aquí van començar a intervenir-hi molts interessos, trucades i converses. Nosaltres no n’érem conscients, ja que no estàvem ocupant llocs de responsabilitat al Govern. El dia 10 crec que la CUP va fer l’únic discurs que podia fer; davant d’un Govern que va decidir suspendre la declaració i d’un Parlament que estava absolutament dividit, la CUP no tenia els mecanismes per fer que passés res de diferent.

«La CUP no tenia els mecanismes perquè per fer que el dia 10 d'octubre passés res diferent»

No s’hauria pogut actuar amb més contundència per pressionar el Govern?
No sé si hauria canviat res.

Alguna gent es va sentir decebuda per la CUP.
De gent decebuda per la CUP n’hi ha hagut sempre, i n’hi continuarà havent.

En moments clau la CUP ha tingut un rol que ha permès avançar.
La gesticulació que podia fer la CUP aquell dia no canviava les condicions objectives existents.

Finalment es va acabar proclamant la república al Parlament el dia 27, però no es va desplegar.
Després del 10 i abans del 27, va venir l’11, el 12, el 13... Cada dia i cada minut compten. Del 10 al 27 van passar moltes coses que ara es van sabent. Reunions, pressions, amenaces. I es va arribar al 27, on cada dia que havia passat havien guanyat espai l’amenaça, la repressió, el xantatge i la por. I s’hi va arribar amb molta debilitat.

Per tant, el Govern es va sentir més pressionat des de dalt que des de baix.
És normal; tenen molts més mitjans i molt més poder per pressionar.

En aquells dies, la CUP no hauria pogut mirar d’activar més la pressió des de baix?
Ho vam fer tant com vam poder, però és que la CUP no és l’únic agent. La CUP sempre ha intentat incidir políticament, però en aquest cas el repte no era només discursiu. L’exercici de dret a l’autodeterminació té molts plànols, no només discursius, sinó estructurals o d’impacte econòmic. Potser hi ha qui pensa que amb un discurs determinat de la CUP s’hauria pogut aconseguir no sé exactament què, però la independència d’un país no s’aconsegueix perquè hi hagi una força política minoritària que faci un discurs determinat.

Els CDR han esdevingut un actor important; no estaven prou articulats per haver pogut pressionar més el Govern a través de la mobilització?
És que no és només un tema de pressió o discursiu: és molt més complex. És tenir respostes amb relació a com abordar la realitat que tens, en què una part molt important del teu país que no vol fer efectiva aquesta independència. A això també hi has de donar resposta. Els CDR haurien pogut fer pressió, però la materialització d’una república no és només la materialització d’una voluntat. Possiblement no hi havia els instruments per fer front a moltes realitats que s’estaven expressant en el país.

El moment en què Rajoy va imposar el 155 i va convocar eleccions per la força, la gent va quedar des­orientada i el procés va quedar atrapat en la institució novament.
Certament. I és que tenim un sistema democràtic formal en què els partits polítics i les eleccions tenen molt de pes. Estaria molt bé que obríssim el debat de si hi ha altres maneres d’organitzar la vida pública i política.

Els darrers mesos la mobilització s’ha centrat a demanar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats i ha quedat en segon terme la defensa del dret a l’autodeterminació.
És obvi respondre a aquell cop repressiu amb mobilització antirepressiva. Però ara, passats uns mesos i superat el primer impacte, és moment de recuperar el fil de per què hem estat represaliats. I recordar que la repressió contra el miler llarg de persones que es troben en processos judicials té l’objectiu d’impedir l’exercici col·lectiu del dret a l’autodeterminació.

Amb Pedro Sánchez, tot i que ha dit que no permetrà un referèndum d’independència, serà més fàcil tornar a aquest escenari que planteja vostè?
No veig per què. L’objectiu continua sent l’exercici del dret a l’autodeterminació, i és ell el que el nega.

No és algú que pot ser més permissiu amb el diàleg i la llibertat d’expressió?
Nosaltres i molta gent analitzem l’arquitectura jurídica, política i econòmica de l’Estat no només a partir de qui presideix l’executiu, sinó de manera molt més complexa. L’estat espanyol és molt potent i important a la Unió Europea, i per això dic que no veig per què les coses han de ser diferents amb Pedro Sánchez, ja que no té el control sobre tots els poders fàctics.

Però, tot i això, ja s’ha trobat amb el president Torra i tenen una propera cita a la tardor per dialogar.
Sí, però de la mateixa manera que la implementació d’una república no és només una qüestió discursiva o de gesticulació, la construcció d’una democràcia, tampoc. Per tant, amb els gestos de capacitat de dialogar o la desescalada en l’agressivitat discursiva no n’hi ha prou per construir una democràcia. L’estat espanyol necessita molt més que reunions i discursos.

Això també ho deu saber el president Torra, però ha decidit anar-hi a parlar. Creu que són esforços perduts?
S’està amb una dinàmica que ve de lluny, en què mai s’ha volgut deixar perdre l’oportunitat de demostrar que «a nosaltres el diàleg no ens fa por». El problema no és l’estratègia de diàleg en abstracte, sinó com està construït l’estat espanyol i si el diàleg hi és possible.

«El problema no és l’estratègia de diàleg en abstracte, sinó com està construït l’estat espanyol i si el diàleg hi és possible»

Algú li pot respondre que aquesta mà estesa permanent al diàleg és el que ha permès mostrar la inflexibilitat de l’estat espanyol.
Jo crec que el com s’ha arribat a la situació actual no s’explica només per la inflexibilitat de l’estat espanyol. Els camins pels quals la gent ha arribat a voler un referèndum d’autodeterminació i a plantejar-se votar que sí són diversos i s’expliquen per raons diverses.

Les converses quedaran en un cul de sac perquè no hi haurà acord o pot haver-hi sortides inesperades?
No ho sé. Ara tampoc no estic a la política interior i segurament em perdo moltes coses. No sé quins són els termes de les negociacions que hi està havent. Hi ha una part de la població que té molta por que això pugui acabar amb una Transició com la del 1978, i és lògic aquest temor. I s’hi suma que l’estat espanyol, en lloc d’anar cap a més democràcia, ha anat cap a menys. Per tant, el repte ara ja no és només que puguem exercir el dret legítim a l’autodeterminació; el que està en risc són els drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de molta gent al conjunt de l’estat espanyol.

Una part de les persones que van defensar les urnes i van sortir el 3-O estan molt desorientades. Què els diria?
Que l’orientació, com a contraposició a la desorientació, no és una virtut en si mateixa. El poder popular es construeix organitzant-se i debatent, i, per tant, això no és un punt final. La desorientació no es resol perquè algú des de dalt vulgui orientar-te, ni els millors episodis de la vida dels pobles són perquè la gent està molt orientada. La gent ha de seguir reunint-se i mobilitzant-se. I que aquesta voluntat compartida de construir un sistema democràtic, que tant de bo cada vegada sigui més àmplia, es pugui acabar fent realitat.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu