Adrià Carrasco: «No som terroristes, simplement un poble organitzat»Adrià Carrasco: «No som terroristes, simplement un poble organitzat»

L'activista dels CDR exiliat a Brussel·les concedeix a la 'Jornada' una de les seves primeres entrevistes

Adrià Carrasco: «No som terroristes, simplement un poble organitzat»

L'activista dels CDR exiliat a Brussel·les concedeix a la 'Jornada' una de les seves primeres entrevistes

Adrià Carrasco: «No som terroristes, simplement un poble organitzat»

  • ENRIC BONET

  • | 06 de set, 2018 - 23:55

Adrià Carrasco, 25 anys, activista del CDR d’Esplugues de Llobregat, ha fet una roda de premsa aquest dijous des de Brussel·les per explicar que ha marxat a l'exili. Buscar-se un pis i trobar feina han estat les principals preocupacions d’aquest jove que a principis d’abril va decidir marxar de Catalunya sota l’amenaça d’una denúncia per rebel·lió, sedició i pertinença a grup terrorista. «Com que no puc seguir mobilitzant-me lliurement a Catalunya, crec que la millor manera de lluitar contra l’estat espanyol és exiliar-me», assegura Carrasco des dels locals de l’Organització de Nacions i Pobles no Representats (UNPO), on ha concedit a la Jornada una de les seves primeres entrevistes després d’haver anunciat que es troba refugiat a la grisa capital europea.

Per què vas decidir exiliar-te a Brussel·les?

Com que no puc seguir mobilitzant-me lliurement a Catalunya, crec que la millor manera de lluitar contra l’estat espanyol és exiliar-me. No reconec la justícia espanyola, que és feixista, així que no em volia deixar agafar. Després d’haver-me concentrat durant els últims mesos a instal·lar-me a Brussel·les, ara ha arribat el moment de denunciar la repressió contra els presos polítics. He d’aprofitar el fet que puc dir el que penso i expressar-me amb llibertat, sense la por de la repressió judicial.

Com va ser el moment de marxar de Catalunya a principis d’abril?

Em van venir a buscar a casa meva amb un dispositiu policial desproporcionat. He vist fotografies i hi havia almenys quinze agents. Van tallar els carrers d’on vivia amb els meus pares a Esplugues de Llobregat amb nombroses furgonetes. Semblava com si estiguessin buscant el terrorista més dolent dels independentistes catalans. Però vaig aconseguir escapar-me. I vaig desplaçar-me a Brussel·les tan bon punt vaig sortir d’Espanya.

Com van ser les primeres setmanes a l’exili? Et va resultar complicat adaptar-t’hi?

Les primeres setmanes van ser complicades. Fins al mes d’abril, vivia amb els meus pares. I que d’un dia per l'altre et separin de la família, dels amics, dels companys militants... és una situació molt dura. Però el fet de ser un exiliat català també t’obre portes, a Brussel·les. D’aquesta manera, vaig trobar feina com a tècnic de so, i treballo per a un autònom.

Per què has tardat quatre mesos a anunciar que eres a Brussel·les?

Fins que no he aconseguit instal·lar-me i he disposat d’unes bases materials prou sòlides, no m’he vist amb cor de treure a la llum el meu cas. A partir d’ara vull concentrar-me a denunciar la meva situació. Primer, vull explicar a través dels mitjans l’acusació injusta que he sofert. També estic en contacte amb la Lliga dels Drets Humans a Bèlgica, amb la qual espero col·laborar. Aquesta organització belga, amb una gran implantació a França, s’ha mostrat disposada a ajudar-me en el cas que s’emetés una euroordre per demanar la meva extradició.

Què et sembla l’acusació inicial en contra teva de rebel·lió, sedició i pertinença a grup terrorista?

És una estratègia per atemorir la gent, per aturar la mobilització popular. Per a ells, el que és important no és condemnar-me per terrorisme, sinó l’acusació inicial, ja que el seu primer objectiu és que el poble tingui por. Però estic convençut que a la resta d’Europa qualsevol persona entén que els meus actes no constitueixen cap tipus de delicte de terrorisme. No som terroristes, simplement, un poble organitzat. La violència que estan buscant no s’ha produït.

Aquestes acusacions tan dures es deuen al tall de carreteres i aixecament de peatges organitzat pels CDR durant la Setmana Santa passada. Com vas contribuir a aquests actes? Vas tenir-hi algun rol especial?

No, cap tasca especial. De la mateixa manera que altres centenars de persones, vaig participar en els talls de carreteres i en els aixecaments de peatges. Ho tornaria a fer tants cops com fes falta. No em penedeixo de res, perquè crec que és una manera legítima de protestar i mostrar la disconformitat del poble. En canvi, el fet de perseguir aquest tipus d’actes no em sembla propi d’un estat democràtic.

Consideres que tant la Tamara Carrasco, detinguda a principis d’abril, com tu heu servit com a caps de turc?

Totalment. Em van escollir com a qualsevol altra persona que militi en algun CDR a Catalunya. Simplement ens van triar a la Tamara i a mi. Casualment, tots dos ens diem de cognom Carrasco, però no hem de caure en teories de la conspiració. Es tracta d’una decisió completament arbitrària, que bàsicament té com a objectiu atemorir la gent i combatre l’independentisme.

A més d’inquietar la gent, també buscaven accentuar la crispació de les bases independentistes i així intentar originar la violència que no s’ha produït al llarg del procés...

Sí, les autoritats espanyoles volen trobar la violència allà on sigui. I deuen pensar que la manera més fàcil és a través de la gent del carrer. Però els CDR no són violents; simplement es tracta d’un moviment d’autoorganització popular, que lluita contra la injustícia i a favor de la democràcia.

Si al final l’Audiència Nacional retirés l’acusació de terrorisme contra Tamara Carrasco, et plantejaries tornar a Catalunya?

No. No m’he exiliat per demanar una reducció de pena; el que vull és la retirada de tots els càrrecs.

Consideres l’exili com una bona manera de denunciar la repressió de l’estat espanyol. Per què? Com ho faràs, a partir d’ara?

Soc conscient que molta gent denuncia la repressió contra l’independentisme a Catalunya, però no és el mateix que ho faci una persona de carrer que la viu en la seva pròpia pell. Pot semblar agosarat, però m’agradaria mostrar a la gent que es mobilitza que la repressió existeix, que hem d’estar-hi preparats. Però al mateix temps, no ens pot aturar; cal que seguim omplint els carrers.

Dimarts que ve, 11 de setembre, se celebra la Diada, i les organitzacions independentistes preparen una nova manifestació a Barcelona. Com cada any, algunes persones dubten si assistir-hi pel cansament del procés o per la por de la repressió. Què els diries?

Diria que si no ho fa el poble, ningú no ens salvarà. Si no seguim sortint als carrers, ho podem acabar perdent tot. Hem de seguir omplint els carrers. Ara més que mai.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu