Sobre l’art de no posar tots els ous en un mateix cistellSobre l’art de no posar tots els ous en un mateix cistell
El president Carles Puigdemont i el president Quim Torra davant de la Casa de la República. FOTO ACN

Sobre l’art de no posar tots els ous en un mateix cistell

Sobre l’art de no posar tots els ous en un mateix cistell

El president Carles Puigdemont i el president Quim Torra davant de la Casa de la República. FOTO ACN

  • JOAN TAFALLA (Historiador)

  • | 01 de set, 2018 - 04:07

L’enlluernament produït per la retòrica política sol impedir-nos tenir una visió de conjunt del conflicte, copsar-ne la dinàmica, el ritme de desenvolupament, la direcció de marxa, els objectius reals del contendents i les successives modificacions de les correlacions de forces.

«La subhasta entre el PP o Ciutadans per la primacia en la defensa dels seus valors patris seran nous pals a les rodes de l’intent de desescalar el conflicte»



La propera tardor estarà plena de retòrica encegadora. D’una banda, ens enlluernaran les actuacions brutals d’un estat profund i integral que considera la sagrada unitat i indivisibilitat de la pàtria espanyola quelcom etern, natural, sagrat, imprescindible i intangible. Pedro Sánchez declara la seva intenció de desescalar el conflicte i d’obrir vies a un pacte entre les elits, però les accions d’aquest estat profund, d’aquest postfranquisme que se’ns està fent tan i tan llarg, posaran a prova la consistència de la seva voluntat. Els processaments dels presos polítics, dels alcaldes i dels representants de les entitats sobiranistes ritmaran el conjunt de la tardor. Lligat a això, les provocatives accions de l’extrema dreta contra la llibertat d’expressió del moviment independentista i la subhasta entre el PP o Ciutadans per la primacia en la defensa dels seus valors patris seran nous pals a les rodes de l’intent de desescalar el conflicte.

«El cesarisme de Puigdemont transformarà la tardor en una nova fase de la llarga campanya electoral, anomenada procés»



També ens enlluernaran les accions del sector de la classe política catalana que ha perdut el rol de partit orgànic, representatiu i mediador de les classes dominants i dirigents radicades a Catalunya. El cesarisme de Puigdemont transformarà la tardor en una nova fase de la llarga campanya electoral, anomenada procés. La lluita per la recomposició de la representació política de la burgesia radicada a Catalunya es farà pels viaranys de la radicalitat, cosa que no agrada ni a Foment del Treball Nacional ni al Cercle d’Economia.

Després del seu triomf aclaparador al congrés del PDeCAT, Puigdemont i el seu vicari a la terra faran aquesta campanya electoral d’una manera desacomplexada: «O jo, o el diluvi!». Xantatge, pressió, atacs irrespectuosos contra el dissident, opes contra ERC i robatori de l’electorat a la CUP (com en part ja ha succeït). Tot sota el signe de les presses, de l’ara o mai, de la il·lusió d’aconseguir un objectiu que ells saben fictici: implementar una inexistent república catalana. Una república que, en el moment decisiu, tant els uns com els altres van deixar en una declaració retòrica, en un acte teatral buit de contingut, d’acció i de voluntat.

El 27 d’octubre Puigdemont tenia un pacte amb el PP de Rajoy, mediat pel PNB i pel PSOE. El pacte traïa la retòrica pública usada després de la substitució d’Artur Mas i, sobretot traïa el moviment popular que havia fet possible l’1 d’octubre. Res de nou sota el sol: és el mateix modus operandi de les classes dirigents catalanes des de fa gairebé quatre-cents anys. Però l’aplicació del pacte era complicada. Un cop has estimulat les multituds i aquestes multituds prenen els carrers, els pactes no son fàcils i necessiten un temps llarg de digestió. Així doncs, un cop exposat a la crítica acerba d’altres sectors polítics en competència, Le Petit Macià va optar pel coitus interruptus: proclamació retòrica, cap mesura pràctica real i refugi a l’estranger. Com diu la naïf i nouvinguda al gran joc Clara Ponsatí: «anar de farol». Sols la duresa intransigent d’un estat profund personificada en l’acarnissament jurídic de Llarena van transformar un tacticista en màrtir de la pàtria. Si Puigdemont i els seus pretenien sincerament que l’1 d’octubre atorgués la legitimitat per a una proclamació unilateral de la república catalana, què va motivar la jornada del 27 d’octubre? Cui prodest?

Però existeix una burgesia independentista?
Hi ha un mite compartit tant per l’esquerra independentista com per l’esquerra autonomista, recentment autoredescoberta com a federalista. És el mite de l’existència d’una burgesia catalana independentista. Es tracta d’un fetitxe instrumental: les classes dominants i dirigents catalanes no han estat mai ni són ara independentistes. En la seva immensa majoria, esclar. Tan sols cal donar una ullada a les planes web de Foment de Treball, del Cercle d’Economia, del Cercle Eqüestre, del Cercle del Liceu, de la Societat d’Estudis Econòmics, de la Societat Barcelonesa d’Amics del País, del club Alexis de Tocqueville —creat fa poc— o escoltar alguns assidus a l’actual llotja del Barça per comprovar-ho. O llegir el monàrquic diari del comte de Godó, o El Periódico, o veure o escoltar Atresmedia, propietat d’una important família burgesa catalana. O llegir l’Opinió del Cercle d’Economia, presentada en la seva XXXIV Reunió (Sitges, 30 de maig): Propostes per modificar l’autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial d’Estat.

«Le Petit Macià va optar pel ‘coitus interruptus’: proclamació retòrica, cap mesura pràctica real i refugi a l’estranger»



Llavors, a què ve la gesticulació radical dels guanyadors del congrés del PDeCAT? A qui aspira a representar, la nova generació de classe política postconvergent que veiem brotar davant dels nostres ulls? Ens creurem la falòrnia que ja que no aspiren a representar les velles classes dominants i dirigents? En empassarem la bola que s’han passat al bàndol de les masses populars? No sé si l’amic lector creu en miracles. Jo fa un temps que soc un descregut.

Considero que l’objectiu tàctic de Puigdemont és primer derrotar els sectors d’esquerres i democràtics del moviment popular independentista per subordinar-los al seu projecte, que no és precisament la independència, sinó una sortida negociada.

«Les classes dominants i dirigents catalanes no han estat mai ni són ara independentistes»



El moviment popular independentista, en el qual fins ara han estat majoritaris els perfils més democràtics, progressistes i transformadors, es deixarà hegemonitzar i cooptar per aquest cesarisme rampant i per la seva estratègia falsària de «com pitjor, millor»? És aviat per saber-ho.

En les meves més de quatre dècades d’experiència política he après algunes cosetes, una de les quals és aquesta: les classes dominants i dirigents d’aquest nostre petit país consideren l’exercici de no posar tots els ous en un mateix cistell una de les belles arts.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu