Ripoll continua buscant respostesRipoll continua buscant respostes
Concentració a Ripoll el 26 d'agost de 2017 de rebuig als atemptats i per la convivència. FOTO ACN

La població celebra que no hi ha hagut fractura social després dels atemptats i que ha prevalgut la voluntat d'entesa i convivència

Ripoll continua buscant respostes

La població celebra que no hi ha hagut fractura social després dels atemptats i que ha prevalgut la voluntat d'entesa i convivència

Ripoll continua buscant respostes

Concentració a Ripoll el 26 d'agost de 2017 de rebuig als atemptats i per la convivència. FOTO ACN

  • LAIA ALTARRIBA (Ripoll)

  • | 17 d'ag, 2018 - 14:13

Fa un any Ripoll es va quedar sense respiració davant dels televisors. Com tot Catalunya, com bona part del món que vivim enganxats a les xarxes social, el 17 d'agost del 2107 va sentir les notícies d’un atropellament mortal a la Rambla de Barcelona. Poc després els mitjans confirmaven que havia estat intencionat. La Wafa Marsi també ho va sentir i va penjar al seu Facebook «No en el meu nom», com cada vegada que hi havia hagut un atemptat reivindicat en nom de l’islam en qualsevol lloc del món. Encara no tenia ni idea com l'afectarien aquells atemptats. Tothom pendent de la televisió.

Al cap de poca estona, com si es tractés d’un malson, van ensenyar una cara coneguda a les pantalles. Relacionaven un noi de Ripoll amb aquella massacre. «Comencen a aparèixer a les teles cares que has vist pel poble», recorda la Carla Escarrà, de la campanya «No ens dividiran». «No ens ho podíem creure, pensàvem que havia de ser un error», afegeix la Núria Riera, tècnica de Cohesió Social del Consell Comarcal del Ripollès. I més fotografies de més nois del poble. Younes, Moussa, Mohamed, Said.

I mentre la població intentava fer-se a la idea del que passava, van arribar les furgonetes dels Mossos d’Esquadra: «Van tancar els carrers i van bloquejar tots els accessos de Ripoll; la gent va tenir por i es va tancar a les cases», relata Núria Riera. A la matinada «els Mossos van entrar a nou domicilis rebentant les portes; apuntaven amb les metralletes abans de preguntar i van emmanillar adults, nens i tothom que hi havia als pisos». La resta de gent, tancada dins les seves cases; alguns no en van sortir en diversos dies.

L’endemà al matí un exèrcit de periodistes armats amb micròfons i càmeres va sumar-se al dels policies en aquesta població de 10.000 habitants de la la falda del Pirineu. La Carla Escarrà denuncia que van estar «tres setmanes amb el poble gairebé militaritzat, amb cues a l’entrada i sortida de Ripoll, i amb periodistes per tot arreu que et preguntaven si havies jugat amb algun dels autors dels atemptats».

Perill de fractura social
«La gent es comença a polaritzar, es veu obligada a posicionar-se». La Núria Riera es va començar a preocupar amb comentaris racistes que se sentien als bars i insults que corrien per grups de whastapp. «El dilluns comencem a detectar el perill de fractura social», recorda. Una part de ripollesos consideraven que no es podia acusar tota la comunitat musulmana pels atemptats, però d'altres «es van sentir alliberats per expressar la seva xenofòbia obertament, i el que abans era políticament incorrecte, es va tornar correcte».

La Carla Escarrà i el Jordi Hostench, tots dos implicats a la campanya de l'esquerra independentista «No ens dividiran», expliquen que es van espantar quan un grup de gent es va agrupar al voltant d'una detenció que hi va haver a plena llum del dia al mig de Ripoll i van començar a cridar insults racistes contra el detingut. També van aparèixer pintades feixistes i cartells contra l'islam. «I tota la premsa buscant més salsa rosa que una altra cosa». La Wafa Marsi, de la plataforma Som Ripoll, també recorda com li van cridar «assassina» aquells dies quan anava pel carrer amb la seva mare.

 

Som Ripoll ha estat «com obrir un paraigües molt ampli per intentar evitar que s'obrís una esquerda a la societat».

 

Però el temut auge racista va tenir poc recorregut. N'és en bona part responsable la iniciativa d'un grup de gent de Ripoll que va decidir convocar una assemblea a la plaça de la Llibertat. Era diumenge 20 d'agost, només havien passat tres dies dels atemptats. I la plaça es va omplir amb més d'un centenar de persones. La majoria buscant respostes. Molts també se sentien víctimes. La Wafa Marsi en parla amb emoció: «Érem gent molt diferent, expressant tot tipus de sentiments; recordo que vaig alçar la mà, que tothom es va quedar en silenci i que jo em vaig posar a plorar; volia parlar però no podia i al final només vaig ser capaç de dir: 'Ja em coneixeu, em dic Wafa'». D'aquella trobada a la plaça en va sorgir Som Ripoll, que ella descriu com «un moment veïnal sorgit de la necessitat dels veïns d'abraçar-nos i donar-nos suport després de tot el que havia passat, va ser com obrir un paraigües molt ampli per intentar evitar que s'obrís una esquerda a la societat».

Dels somnis a la ràbia
Molts dels que es van reunir en aquella plaça compartien els interrogants que la Raquel Rull va posar per escrit en una carta adreçada als autors dels atemptats, als que havia conegut perquè era treballava amb ells com a pedagoga. Un any després, explica que va fer la carta «perquè ho necessitava, perquè tenia milions de preguntes al cap; eren els nostres nanos, que corrien pel carrer, que havien anat a classe amb el meu fill i que m'havien explicat els seus somnis». Aquell text íntim es va fer viral perquè expressava els dubtes i sentiments que molta altra gent va tenir aquells dies.

El dolor encara hi és, el procés de dol és llarg, reconeix la Raquel. I assegura que té més preguntes que el dia que va escriure la carta: «Crec que darrere hi ha moltes coses que no sabem ni sabrem mai. Crec que som titelles d'una societat de consum que ens diu que tot va bé, mentre amaga segons quines coses sota la catifa». I continua intentant explicar-se per què ho van fer: «No els recolzo ni molt menys, però ho intento entendre i penso que possiblement ells estaven fent una cosa en la que creien. Potser algú els va dir: 'Esteu veient tot el que està passant al món?'; el que passa és que la persona que ho va fer, enlloc de ser una persona amb valors de canvi, els va dir que calia matar infidels».

Aquesta pedagoga que va veure créixer en Younes o en Houssa també assegura que «eren joves a qui la societat havia fet molt de mal», perquè el «el moro mierda mai s'acaba». A més, està convençuda que s'hi barreja un problema identitari: «Els pares venen aquí buscant un lloc millor per viure sense perdre la seva identitat. Durant un temps els joves viuen harmoniosament el matrimoni de la cultura marroquina i la cultura catalana, fins que es fan grans, que els pares els demanen que siguin marroquins i musulmans, mentre que els amics que es comportin com ells. I es produeix un problema d'identitat: soc d'aquí o soc d'allà?».

La Wafa, que ha esdevingut un pont entre les famílies d'origen marroquí i la població autòctona, hi coincideix: «Catalunya ha fet en general un treball molt bo d'acollida de la immigració, però s'ha oblidat dels fills, dels que ja hem nascut aquí, que ningú es recorda de nosaltres i no sabem d'on som, perquè hem d'estar justificant la nostra identitat constantment».

 

Wafa Marsi: «És molt fàcil caure en el discurs salafista, és una línia molt prima perquè t'ofereixen una identitat, formar part d'alguna cosa»

 

Aquesta dona jove de 31 anys que es dedica al comerç exterior i que no es perd cap dimarts les reunions de Som Ripoll relata com als 23 anys va decidir posar-se el mocador: «No em sentia d'enlloc, tothom em qüestionava. I em vaig afegir a un grups d'estudi de la religió i l'àrab dos dies a la setmana. És molt fàcil caure en el discurs salafista, és una línia molt prima perquè t'ofereixen una identitat, formar part d'alguna cosa». Fins que un dia es va mirar al mirall, no es va reconèixer i va decidir treure's el mocador. «En el moment que aquests joves senten aquesta ràbia, aquest odi, és que alguna cosa no estem fent bé com a societat. Ningú, ni uns ni altres», alerta Marsi. «Ens cal fer molta autocrítica. I en aquell context de ràbia, va aparèixer una persona formada per la captació i adoctrinament que se'ls va escoltar i els va oferir una identitat. Hi havia una escletxa social que algú va aprofitar».

Ara, tant la Raquel com la Wafa es troben a Som Ripoll, un espai que ha permès que molta gent s'adonés que fins aleshores a Ripoll hi havia coexistència entre les diferents comunitats, no pas convivència. I treballen des de fa un any per compartir el dol, recosir i teixir vincles.

Més voluntat que recursos
Al cap de pocs dies dels atemptats, tant les institucions locals com la Generalitat es van comprometre a abocar temps i recursos a fomentar la convivència i a evitar una fractura social al poble on havien nascut i crescut la major part dels autors dels atemptats. Però al llarg d'aquest any hi ha hagut més voluntat que recursos.

 

Les institucions públiques es van comprometre a destinar diners a Ripoll, però al llarg d'aquest any hi ha hagut més voluntat que recursos.

 

El que s'ha activat és una estructura per tal diagnosticar què havia passat i per posar en marxa un canvi en la mirada de les polítiques socials que corresponsabilitzi tota la societat. La Núria Riera i l'Alícia Mesas expliquen que s'ha potenciat el treball en xarxa a través de diversos grups de treball on participen tant directius com tècnics de serveis públics i d'entitats. Però lamenten que, per fer-ho, la major part de professionals han hagut de reorganitzar el seu horari i només l'equip de Cohesió Social del Consell Comarcal ha tingut un reforç, que ha estat únicament d'una jornada i mitja més.

La Raquel Rull, que treballa al punt Òmnia, d'accés a les noves tecnologies, explica que també participa en un dels grups de treball que s'han creat però que hi dedica moltes hores del mateix horari laboral que tenia abans, cosa que implica que ha de sacrificar altres feines. I se suma la crítica de manca de recursos.

Bona part de la feina que han fet al llarg de l'any ha estat asseure entitats i grups diversos en una mateixa taula per fer avaluació compartida de la situació social de Ripoll i per crear ponts. També han fet acompanyament emocional a qui ho ha necessitat. La Núria Riera afegeix que amb les famílies dels autors dels atemptats també han hagut de fer acompanyament de gestió: «Van topar-se amb moltes dificultats per tenir els cossos dels seus fills per poder enterrar-los i també els vam haver d'ajudar a recuperar (en alguns casos ha estat impossible) telèfons mòbils, ordinadors o claus de cotxe que la policia els havia agafat. A més han tingut problemes amb comptes bancaris».

El mes passat l'alcalde de Ripoll, Jordi Munell, i el secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, Oriol Amorós, van anunciar que la tasca que s'ha estat fent a Ripoll per avançar cap a un nou model de convivència ha de servir com a model per altres municipis i que és una pauta per al nou Pacte Nacional per la Interculturalitat que el govern vol enllestir aquest mandat.

«Tot és molt tendre»
Més enllà dels plans governamentals, la comunitat d'origen marroquí –que la Wafa Marsi recorda que no és homogènia sinó que hi ha molta diversitat– encara està paint el que va passar. Al llarg d'aquest any, una de les principals accions que ha fet va ser una jornada de portes obertes a la mesquita, que va esdevenir un punt de trobada amb persones que mai hi havien anat. Però Marsi remarca que «necessiten el seu temps». Com també els joves que eren amics dels autors dels atemptats, que la Raquel Rull assegura que encara els costa molt parlar: «Hi ha hagut molt silenci, els costa molt parlar-ne, perquè encara és molt tendre tot i potser no hem sabut generar els espais per fer-ho».

Tot i que forma part del grup d'entre sis i deu persones de Som Ripoll que es reuneix cada dimarts i no es perd cap de les activitats mensuals que organitzen, la Wafa Marsi ha decidit que avui, just un any després dels atemptats, no vol ser a Ripoll ni a Catalunya. Ha fet coincidir un viatge de vacances amb la data perquè és conscient que se li remouran massa coses. Però alhora reconeix que estarà enganxada al whatsapp perquè li expliquin com van els diversos actes.
 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu