Stop Mare Mortum

17-A. Recordem: Les vostres polítiques, les nostres morts

Era 17 d'agost a Barcelona. Molta gent de vacances i poca treballant. I de cop tots ens vam trobar seguint les notícies amb atenció i un bri d’esperança que es confirmés que no era el que tots pensàvem. Les sirenes i després el silenci. I sí, la confirmació que era un atac terrorista. De seguida va arribar el suport internacional, el #NoTincPor unànime i el #TotsSomBarcelona, que no solucionen res, però reconforten.

Era una possibilitat que tots sabíem que podia passar i va passar. Barcelona era candidata, com tantes altres grans ciutats europees: París, Londres, Madrid, Berlín... Al món moren anualment entre 22.000 i 30.000 persones l'any per atacs terroristes. A Europa, entre 50 i 200 persones l’any. Fa pocs dies al Iemen morien una cinquantena de persones, 30 d’elles infants, en un bombardeig contra els autobusos on viatjaven. A Barcelona els morts en van ser 16. On són els #JeSuis, els #noTincPor, els condols internacionals i les mostres de solidaritat global? Enlloc. Per què? Perquè allà és normal. Allà això passa cada dia. I sí, és cert, s’ha convertit en una normalitat terrorífica. A Europa és una excepció.

És lògic que la proximitat del fet, el «jo podria haver passat per allà en aquell moment» o la possibilitat de conèixer algun afectat ens colpegi i sacsegi més. Però com amb l’arribada de persones refugiades, no podem pensar que això només passa a Europa. Ens toca mirar xifres i ser realistes: un mínim percentatge de les persones refugiades arriba a països enriquits. Els sis països enriquits del món acullen només el 8% dels refugiats; el 50% dels refugiats del món són a sis països empobrits. De la mateixa manera, només un mínim dels atemptats terroristes passa en països europeus: l'Iraq, l'Afganistan, Nigèria, Síria, el Pakistan i el Iemen són els sis països amb més impactes terroristes, segons el Global Terrorism Index 2017 de l'Institute of Economies and Peace, que mesura l’estat de la pau i el terrorisme al món. Segons aquest estudi, i contra el que puguem pensar, les morts per terrorisme s’han reduït el 13% entre el 2015 i el 2016. Hi va haver 25.673 morts el 2016 a tot el món, dels quals 265 van ser en països de l'OCDE.

Mirem què passa a l’Iraq, a l’Agfanistan, a Síria, al Iemen i entendrem per què de vegades ens passa a nosaltres. El 2003 milers de persones sortíem al carrer a Barcelona per dir «No a la guerra», una guerra que sabíem que destrossaria l’Iraq i la vida dels seus habitants. Anys abans, el 2001, s’iniciava la invasió a l’Afganistan per part dels Estats Units després de l’atac a les Torres Bessones de Nova York. Novament, més morts, més destrossa, més vides trencades, més desplaçats. A Síria, una guerra que ja fa set anys que dura i que ha provocat 5,6 milions de persones refugiades, segons l'ACNUR. Al Iemen, la guerra oblidada. Un país immers en una espiral de violència que no omple portades. Sabem que l’atac de fa uns dies el va dur a terme una coalició militar liderada per l’Aràbia Saudita, el principal comprador d’armament d’Espanya al Pròxim Orient. Tots tenim al cap la foto del rei Felip VI i el príncep Mohamed bin Salman l’abril d’aquest any quan van signar un acord de venda d’armament per 2.000 milions d’euros. Un més dels molts intercanvis que tenen i que sumen milions.

Entenem, doncs, el cercle tancat? Nosaltres venem armes que alimenten conflictes bèl·lics en què hi ha intervenció militar estrangera. Les guerres provoquen desplaçaments de persones i, tot i que la majoria es desplacen internament o van a països veïns (el Pakistan és un dels països que acull més refugiats afganesos, 1,4 milions), alguns acaben arribant a les costes d’Europa. I nosaltres, què fem? En lloc de facilitar vies legals i segures d’accés a Europa a través de corredors humanitaris, visats o tramitacions d’asil en origen o en trànsit, tanquem fronteres, construïm murs, militaritzem les aigües i ometem l’auxili a alta mar (contravenint al dret marítim).

Ens preocupa que vinguin refugiats encara que siguin pocs perquè ens genera por i inseguretat, la qual cosa no ens permet ni preguntar-nos per què venen. Ens preocupa l'atemptat perquè és a prop i això ens impedeix posar-lo en el seu context. El món és molt gran i nosaltres ens hem tancat en un raconet gràcies a fronteres, tanques, passaports i lleis racistes. Fronteres permeables a mercaderies, però no a persones. Permeables a la propaganda cap a tot el món, però gens permeables a les realitats que hi ha a l'altre costat de la tanca. Molt preocupats perquè no hi entrin terroristes, però indiferents a la sortida de tota mena d'armes. Ens preocupa poc saber si fora de la tanca es pot viure perquè volem que el seu coltan arribi a temps per engreixar la nostra tecnologia. I el peix. I la roba. Però no ens preocupa saber com arriba. Ens preocupa que no saltin la tanca, però no ens interessa gaire saber per què la volen saltar.

Quan l’any passat, desenes d’entitats socials i col·lectius vam sortir al carrer el 26 d’agost amb el lema #AnemdeBlau, ho vam fer amb la convicció de denunciar les causes d'atacs terroristes com els de Barcelona, París, Londres, l'Afganistan, el Iemen o el Pakistan. Ho fem perquè estem fartes que els nostres governants continuïn jugant al joc hipòcrita de la pau i la solidaritat quan s’enriqueixen amb la venda d'armament, tanquen fronteres, apliquen retallades socials, exploten persones, espolien recursos i promouen desigualtats. I ens preocupem pel model d’acollida i inclusió que tenim, que ha de treballar per la construcció d’un nosaltres divers i respectuós. No ens serveixen les medalles per acollir l’Aquarius, quan després es parla d’«amenaça» o es justifiquen les devolucions en calent; estem fartes de falsos mites, «d’efectes crida» per promoure la xenofòbia i el racisme, i no volem fotos buides de sentit aquest 17-A. I sabem com s’arregla això? Amb voluntat política.

Nosaltres, aquest 17-A, recordem el lema d’ara fa un any: «Les vostres polítiques, les nostres morts. Pau, solidaritat i convivència en la diversitat»


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu


@firma

Stop Mare Mortum