«Hi ha un feminisme blanc, acadèmic i arrogant que nega altres feminismes»«Hi ha un feminisme blanc, acadèmic i arrogant que nega altres feminismes»
(Oriol Clavera)

María Galindo | Activista (i cuinera)

«Hi ha un feminisme blanc, acadèmic i arrogant que nega altres feminismes»

María Galindo | Activista (i cuinera)

«Hi ha un feminisme blanc, acadèmic i arrogant que nega altres feminismes»

(Oriol Clavera)

  • QUERALT CASTILLO CEREZUELA (Barcelona)

  • | 12 de jul, 2018

María Galindo és una activista boliviana, comunicadora i cofundadora del col·lectiu Mujeres Creando: Feminismo de la Despatriarcalización. Galindo és un referent de lluita feminista a Bolívia i a l’Amèrica Llatina, i es presenta com a cuinera

Des del seu context geogràfic, polític i social, en el qual treballa i viu, quin tipus de violències sofreix?
Hi ha molts tipus de violències. A Bolívia, per exemple, se n’han identificat fins a 25 tipus, encara que només se’n pot jutjar una: la violència física. No és tan important la classificació i enunciació de les diferents violències, sinó fer-ne una interpretació sistèmica. Estem davant un règim neoliberal global i fem una interpretació de la violència a partir de cossos d’un sol ús, violables, eliminables i explotables. Aquests cossos i aquestes vides i les violències que sofreixen són el cost del neoliberalisme a escala mundial, regional i nacional. Els feminicidis de les dones pobres i indígenes, per exemple, resulten menys rellevants, no s’investiguen i els seus cossos són llançats en una fossa comuna d’impunitat. Per això és important entendre les violències de manera sistemàtica i no quedar-nos només en la classificació. A més, totes estan connectades.

Com afrontem aquestes violències?
En primer lloc, és urgent i fonamental sortir del paper de víctimes. El lloc de la víctima és un lloc còmode, narcotitzant, no és subversiu ni mobilitzador. S’ha de sortir de la xifra, del nombre i del testimoni de dolor per passar a la interpel·lació i a l’anàlisi.

«És necessari trencar amb el relat oficial que funciona com un guió invisible»

 

En segon lloc, hem de posar el focus en els victimadors: no donar el nom d’ella, sinó el d’ell; no donar la feina d’ella, sinó la d’ell, etc. Els hem de despullar culturalment, filosòficament i sociològicament. No podem seguir resignant-nos a acumular frustració davant d’aparells de justícia que no ens donaran justícia però que sí que acaben amb les nostres energies, temps i paciència.

Són necessàries altres narratives?
Sí, perquè les xifres ja no generen consciència i el sistema judicial no hauria de ser un ni únic. Hauríem de ser capaços d’imaginar sistemes de justícies paral·lels. Per exemple, un sistema de justícia feminista.

A vostès, a Espanya els volen fer creure que en el cas de la Manada no s’ha emès sentència per violació perquè hi ha un article d’abús i que, per tant, el que cal no és exigir justícia, sinó reformar i eliminar la figura de l’abús. Això és riure’s de nosaltres i postergar-nos històricament. És urgent parlar d’una justícia feminista i crear un sistema de justícia feminista no estatal, sinó social. També s’ha de construir una veu alternativa de fora cap enfora, no de fora cap endins; aconseguir l’autonomia política per construir veus radicals i potents. Això es construeix al carrer. És necessari trencar amb el relat oficial que funciona com un guió invisible i que fa d’intermediari institucional. El relat s’ha de construir en primera persona.

Què poden aportar els feminismes de l’Amèrica Llatina a Europa i al revés? Pot haver-hi una agenda comuna global?
No hi ha un feminisme de l’Amèrica Llatina i un feminisme d’Europa, com tampoc no hi ha Europa. Comencem per redefinir això i no construir sobre categories falses.

A l’Amèrica Llatina hi ha una tecnocràcia de gènere concentrada en els estats, els partits polítics i les ONG que reprodueixen el projecte colonial d’una agenda de drets idiotitzant i repetitiva.

«S’ha de sortir del paper de víctimes i de les xifres i el testimoni del dolor»

 

Però també hi ha un feminisme intuïtiu molt potent present en grans masses populars de dones que estan avui en les lluites per l’avortament, l’emancipació econòmica i altres formes de lluita social massiva. Mujeres Creando de Bolívia és un dels pocs fenòmens del feminisme llatinoamericà que produeix pensament propi i no només reprodueix el pensament feminista europeu.

«Hem de passar a la interpel·lació i l’anàlisi i, sobretot, posar el focus en els ‘victimadors’»

 

A Europa, que com a tal ja no existeix, tampoc no hi ha un únic feminisme. La tecnocràcia de gènere com a projecte colo­nial planetari està enquistada i hi ha un feminisme acadèmic blanc que nega altres feminismes. És un feminisme arrogant.

També hi ha un turisme polític feminista que ve a les nostres terres a experimentar formes de lluita que no són capaces d’encarar en les seves societats, i totes aquestes coses es discuteixen poc.