Un estatut de l’artista insuficientUn estatut de l’artista insuficient
Compagnie Daraomaï (Tjerk van der Meulen)

El Congrés aprova l’informe per a l’elaboració d’un estatut de l’artista i el treballadors culturals, un pas tímid però necessari per millorar les condicions laborals i fiscals del sector, que encara són lluny dels drets culturals conquerits a França

Un estatut de l’artista insuficient

El Congrés aprova l’informe per a l’elaboració d’un estatut de l’artista i el treballadors culturals, un pas tímid però necessari per millorar les condicions laborals i fiscals del sector, que encara són lluny dels drets culturals conquerits a França

Un estatut de l’artista insuficient

Compagnie Daraomaï (Tjerk van der Meulen)

  • NEUS MOLINA (Barcelona) / ENRIC BONET (París)

  • | 23 de juny, 2018

Tot i ser protagonista indispensable del fet cultural, l’activitat professional de l’artista no sempre està ben recollida per la norma i garantida per les polítiques culturals. De fet, l’artista, el creador i el professional d’oficis connexos amb el món de la cultura es troben moltes vegades en una situació de precarietat econòmica i laboral preocupant.

La comissió de cultura del Congrés va aprovar dijous per unanimitat l’informe per a l’elaboració d’un estatut de l’artista i el treballador de la cultura. Aquest informe representa un pas tímid però necessari per millorar les condicions laborals i fiscals dels treballadors del sector. L’objectiu és «fer una mica menys difícil la vida dels professionals de la cultura», diu la presidenta del Congrés, Marta Rivera. Ara falta, però, que s’aprovi l’estatut i se’n desplegui la reglamentació, que implicaria la modificació de tres lleis: la de l’IRPF, la d’autònoms i la d’enjudiciament civil.

Pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), els punts clau són el règim professional especial del professional de la cultura i el seu trasllat a la llei de la Seguretat Social, per de lluitar contra la proliferació dels «falsos autònoms». Aquestes mesures també fomentaran la representativitat sindical, imprescindible per la interlocució entre els treballadors i els empresaris del sector; la rebaixa en la retenció de l’IRPF; la protecció dels col·lectius amb una activitat especialment exigent físicament, com són la dansa i el circ, amb un alt risc de lesions i malalties derivades de la pràctica professional, i la redefinició dels professionals del sector als epígrafs de l’IAE, per adaptar-los a la realitat de les professions artístiques del segle XXI.

«És una manera de dir que la cultura és un bé de primera necessitat i no un bé de luxe» Jordi Gaspar, gestor cultural

A més, tal com apunta Rivera, l’estatut de l’artista proposa un nou marc laboral, legal i fiscal amb mesures concretes, com la rebaixa de l’IVA cultural del 21% al 10% o que els treballadors tributin segons la mitjana dels ingressos dels últims tres o quatre anys i amb un límit màxim.

«És una manera de dir que la cultura és un bé de primera necessitat i no un bé de luxe», diu Jordi Gaspar, artista i gestor del món del circ. Segons recorda Gaspar, exdirector de la Fira Trapezi de Reus i actual comissari de l’Estruch a Sabadell, «a Espanya l’epígraf laboral és el de toreros i òbviament no ens hi sentim representats». La creació d’un estatut de l’artista serà «un petit reconeixement real a la gent que ens dediquem al sector de les arts tot i que no té res a veure amb França», afegeix Gaspar.

Encara lluny del model francès
Els treballadors de la cultura a França gaudeixen d’una vida digna gràcies a l’estatut dels intermitents, del qual es beneficien més de 150.000 persones. Herència d’una de les conquestes del Front Popular als anys trenta, aquest règim professional indemnitza els actors, músics i operadors del cinema quan conclouen un contracte i es queden sense feina. Aquestes bonificacions, d’un mínim de 44 euros per dia no treballat, dignifiquen la inestable vida professional de bona part dels treballadors de la cultura. «Si no disposés de l’estatut d’intermitent, no podria viure amb el meu treball i estaria obligat a canviar d’ofici», reconeix Guillaume Chamerat, assistent de càmera, resident a Lió.

Criticat sovint per la patronal, l’estatut dels intermitents ha estat preservat gràcies a les mobilitzacions dels treballadors de la cultura. Una sèrie de manifestacions i ocupacions de teatres la primavera del 2016, al mateix temps que apareixia el moviment d’indignats Nuit Debout, van forçar l’anterior govern socialista a evitar unes retallades de 185 milions d’euros en el règim de la intermitència. També van aconseguir unes millores significatives pel que fa les baixes de maternitat. «Abans era discriminatori, però ara les artistes intermitents disposen de la mateixa baixa de maternitat que una treballadora normal, unes 16 setmanes», explica Amandine Thiriet, presidenta del col·lectiu Matermittentes, creat el 2009 en contra de la discriminació que sofrien les artistes.

Artistes desprotegits
Des de l’ecosistema cultural català han aplaudit la mesura, però han recordat que això només és un punt de partida. Alfred Fort, gerent de Associació de Professionals del Circ de Catalunya (APCC), creu que l’informe és un pas pel sector cultural però el seu optimisme és prudent i moderat ja que es tracta «només d’una proposta i no d’un dictamen d’obligat compliment». Fort apunta que fins que les mesures no es comencin a aplicar encara passarà un temps i el circ seguirà sent un art fràgil «que per no tenir no té ni conveni» En la mateixa línia Marc Pujol, actor i conseller de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), afirma que celebren qualsevol iniciativa per la millora, «però falta que es porti a terme i es compleixi».

Segons els darrers estudis de ­l’AADPC, el conveni d’actors s’incompleix en el 70 % dels casos de contractació. «Tothom treballa per sota del preu que li correspondria i a diferència de França no es cobren els assajos», explica Pujol. L’actor espera que l’estatut, a diferència del conveni, s’apliqui realment. «Això o començar a treballar sindicats de manera obligatòria, com passa a l’Argentina o Anglaterra». El sindicat d’actors a l’estat espanyol només té força negociadora i representativa, no pot actuar d’ofici, i els artistes sols no denuncien quan senten vulnerats els seus drets. «Denunciar és sortir del sistema, córrer el risc de deixar de treballar. La gent té molta por i calla. Estem desprotegits».