Les peticions d’asil de persones refugiades tripliquen les places d’acollida disponiblesLes peticions d’asil de persones refugiades tripliquen les places d’acollida disponibles
(EFE)

Catalunya, el País Valencià i les Illes presenten un dèficit evident en relació a l’acollida de persones refugiades; un any després que el clam per obrir fronteres i oferir vies segures omplís els carrers, la demanda ha perdut intensitat

Les peticions d’asil de persones refugiades tripliquen les places d’acollida disponibles

Catalunya, el País Valencià i les Illes presenten un dèficit evident en relació a l’acollida de persones refugiades; un any després que el clam per obrir fronteres i oferir vies segures omplís els carrers, la demanda ha perdut intensitat

Les peticions d’asil de persones refugiades tripliquen les places d’acollida disponibles

(EFE)

  • A. MERINO/H. SERRA/M. GELABERT

  • | 16 de juny, 2018 - 01:40

Les places d’acollida als Països Catalans per a persones refugiades són insuficients per absorbir la demanda de peticions d’asil que registren Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. A Catalunya hi ha 1.575 places d’acollida, a banda de 300 reservades per a emergències, mentre que les peticions d’asil registrades el 2017 van ser 3.925, segons dades de la Generalitat. Al País Valencià hi ha 240 places, segons la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR) i les dades del ministeri de l’Interior espanyol reflecteixen que el 2016 la comunitat va rebre 1.367 peticions d’asil. Per la seva banda, les illes disposen de 50 places i les peticions d’asil es van enfilar el 2016 fins a les 127. El ministeri no ha accedit a facilitar les dades del 2017, tot i que les té, al·legant que es faran públiques aviat.

El total de demandes d’asil, doncs, és de 5.419, mentre que hi ha 1.865 places d’acollida. Això no vol dir que totes estiguin disponibles. A Catalunya, per exemple, ara mateix només n’hi ha 156 a punt, més 226 que corresponen a pisos que no tenen tots els permisos en regla per ser cedits. «Estem preparats per rebre 1.800 refugiats entre institucions i entitats d’arreu del país», deia l’11 de juny el president de la Generalitat, Quim Torra, tot i que les dades oficials evidencien que no és així.

El secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat, Oriol Amorós, reclama a l’estat espanyol que descentralitzi els pressupostos destinats a l’acollida però alhora admet que la Generalitat podria destinar-hi més recursos, la qual cosa correspon al departament d’Economia. «Hi estem batallant», assegura Amorós. El secretari afirma que un de cada dos demandants por recórrer a la seva xarxa personal, a banda de les vies oficials. Tot i això, si es divideix per la meitat el nombre de peticions registrades a Catalunya el 2017, el resultat reflecteix que hi hauria 1.962 persones per 1.575 places d’acollida. A més, la demanda de refugi va camí de créixer, ja que, segons dades de la Generalitat, des de l’1 de gener al 16 de maig del 2018 ja s’han registrat 2.207 demandes a Catalunya.

«El sistema ha quedat petit»
Quan una persona que vol demanar asil arriba a l’estat espanyol, el primer que ha de fer és presentar-se davant les autoritats. Una vegada exposat el seu cas, ha d’esperar per veure si la seva demanda s’admet a tràmit. En cas afirmatiu, és citada a una entrevist per iniciar el procés jurídic de protecció. Mentre l’Estat no resol la petició, s’obre un període en què el demandant rep permisos temporals de residència cada sis mesos, fins que li comuniquen si pot rebre l’estatus de refugiat. L’espera pot arribar als dos anys. Quan comença el recorregut jurídic, l’estat —i en el cas de Catalunya també la Generalitat— disposa d’un programa de convenis amb entitats del tercer sector, principalment la Creu Roja, la CCAR i Accem, per gestionar l’acollida de persones refugiades. «El sistema d’acollida ha quedat petit pel volum de peticions d’asil que arriben», explica la responsable d’incidència política i social de la CCAR, Pascale Coissard.

Catalunya, el País Valencià i les Illes tenen 1.865 places d’acollida, mentre que les demandes d’asil arriben a les 5.419

 
Per la seva banda, el coordinador de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat al País Valencià, Jaume Durà, posa l’accent en les dificultats existents perquè les persones puguin arribar a demanar asil. «Si no arribes al territori, no en pots demanar i tot i que des dels Centres d’Internament d’Estrangers es pot gestionar, moltes vegades s’impedeix», assegura. D’altra banda, igual que Coissard, Durà denuncia el col·lapse del sistema d’acollida. «Actualment hi ha més de 40.000 sol·licituds d’asil paralitzades a l’espera de ser resoltes en el conjunt de l’estat espanyol», diu. Coissard recorda que s’ha hagut de crear una prefase d’acollida per atendre el gran volum de persones que queden en un llimb jurídic fins que no es resol la seva petició d’asil. «El sistema d’acollida hauria de ser més flexible per assegurar que totes les persones demandants tinguin accés al programa d’acollida», diu.


El doble greuge dels refugiats
«Jo pensava que el més difícil havia estat creuar el mar des de Turquia a Grècia, però tot el que ha vingut després no ha estat gens fàcil». Qui parla és Amer Al Haj, refugiat sirià a Barcelona. Actualment disposa de la targeta vermella que acredita el seu permís de residència temporal i s’ha integrat al programa d’acollida de la CCAR. «En un any he hagut d’aprendre dos idiomes, buscar feina i trobar pis per seguir el ritme del programa d’acollida; potser s’hauria de fer en un període més llarg», planteja.
Senol és un refugiat kurd que viu a València i s’expressa en els mateixos termes que Al Haj. «No m’ha estat gens fàcil trobar un lloc per viure. Et demanen nòmines, factures, contractes de treball... Quina documentació puc presentar, jo?», es pregunta. Ell mateix respon i explica que fins ara ha disposat de l’ajuda de particulars. Tot i això, sempre ha hagut de treballar en negre i s’ha vist obligat a posar el nom d’una altra persona al contracte de lloguer del pis on viu. Més enllà de l’àmbit social, la pressió que rep Senol també prové de l’àmbit jurídic. Turquia l’acusa de terrorisme i de pertinença al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). «No puc marxar a Alemanya perquè l’Audiència Nacional m’obliga a quedar-me aquí mentre Turquia mantingui l’acusació», explica.

El jove kurd comparteix ciutat amb Claudina García Gallardo, una refugiada colombiana que viu a València. Segons explica, no hi ha una «política real» de seguiment de la vida quotidiana de les persones refugiades per part de les institucions. «Arriba un moment en què s’arriba a un buit jurídic en el qual les ONG ja no tenen capacitat d’acció perquè el govern espanyol no els dona recursos», diu. En el seu relat, insisteix en el trencament forçat amb el seu nucli familiar i el teixit social a Colòmbia, on es va convertir en una defensora dels drets humans i ho va pagar amb l’assassinat del seu germà el 2011. «Els nostres lideratges, tan visibles al nostre país, queden amagats ací darrere del pal de fregar o la persona gran que cuidem. Ho fem amb molta dignitat, però desconnectem de la nostra base social», explica.

Davant les dificultats que preveia si seguia les vies oficials, el palestí sirià Bakkar Mahmoud va decidir gestionar l’arribada a Catalunya pel seu compte i va renunciar a formar part del programa d’acollida. «M’oferien passar sis mesos en un centre i vaig preferir recórrer a voluntaris catalans que havia conegut a Grècia», relata.

El suflé del 2017

En aquest escenari, Al Haj reclama que les administracions de l’estat espanyol millorin el programa d’acollida i que obrin la porta a més persones refugiades. «La gent ha de pressionar els governs», afirma.

En canvi Mahmoud considera que la primera responsabilitat és dels ciutadans de l’estat espanyol. Recorda la gran manifestació que el 18 de febrer del 2017 va recórrer els carrers de Barcelona amb el lema Volem acollir i va reunir mig milió de persones. «Moltes van sortir al carrer perquè demanar l’acollida i l’obertura de fronteres era una moda», diu. «Si els governs volen acollir, que ho facin; podrien fer molt més del que han fet fins ara», conclou.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu