L’‘Aquarius’ evidencia el blindatge de les fronteres europeesL’‘Aquarius’ evidencia el blindatge de les fronteres europees
Rescat de persones refugiades en aigües internacionals (Kenny Karpov/SOS Mediterranee)

Les polítiques migratòries dels estats europeus empenyen molts dels refugiats a prendre les vies menys segures per fugir de la violència i la pobresa

L’‘Aquarius’ evidencia el blindatge de les fronteres europees

Les polítiques migratòries dels estats europeus empenyen molts dels refugiats a prendre les vies menys segures per fugir de la violència i la pobresa

L’‘Aquarius’ evidencia el blindatge de les fronteres europees

Rescat de persones refugiades en aigües internacionals (Kenny Karpov/SOS Mediterranee)

  • LAIA FARRERA (Barcelona)

  • | 16 de juny, 2018

L’acollida de l’Aquarius al port de València després que dilluns passat el ministre d’Interior italià, Matteo Salvini, li tanqués la porta ha tornat a posar sobre la taula el debat sobre les polítiques migratòries europees. Malgrat que el govern de Sánchez no ha assegurat que es proporcioni l’estatus de refugiats a les 629 persones a bord del vaixell —tal com va anunciar inicialment—, l’atenció mediàtica sobre el cas facilitarà que almenys l’embarcació arribi al port espanyol amb el màxim de garanties.

No és aquesta la situació de la majoria de persones que arrisquen la vida en el trajecte pel Mediterrani. Segons dades de l’Organització Internacional de les Migracions, 35.504 persones han arribat el 2018 a les costes europees fugint de situacions de violència o pobresa a les quals la UE contribueix directament o indirectament mitjançant acords econòmics, comerç d’armes i amb la mateixa política de fronteres, tal com aborda el documental Els fils del tauler (Col. Miradas i Telesur), dirigit per Josep Gayà.

Si bé en l’àmbit europeu s’acorden algunes directrius comunes en relació a la política de migracions, són els estats membres els que finalment s’encarreguen de la gestió, que bàsicament es tradueix en el control de cadascuna de les seves fronteres, a través d’agències com Frontex o EASO. Segons Toni Borrell, membre de la plataforma Stop Mare Mortum, el marc d’aquestes polítiques és encara el de seguretat de l’estat-nació del segle xvii, que entén la migració com una amenaça davant els límits nacionals. Així, els països de la UE posen diferents obstacles tant a les fronteres com en els diferents punts del trajecte per dificultar que els migrants trepitgin els seus territoris, des d’on han de sol·licitar l’asil.

D’altra banda, un altre fenomen que es potencia cada vegada més és el que es coneix com l’externalització de les fronteres mitjançant fons teòricament destinats al desenvolupament en països situats més al sud de la primera línia de frontera, com Níger, Mali o el Txad, per fer encara més difícil l’arribada. En aquest sentit, Borrell afegeix que cal que els estats europeus assumeixin la seva responsabilitat i que cal establir «vies segures i legals per facilitar que les persones evitin un trànsit que és violent i dificultós mitjançant la sol·licitud de protecció internacional a les ambaixades als seus països d’origen o en països tercers». Altres instruments proposats per la plataforma seria que els estats facilitessin visats humanitaris a persones que es troben en situacions especialment vulnerables i, per últim, la creació de corredors humanitaris de manera que les persones sol·licitants d’asil puguin arribar per mitjans segurs i directes.