«El que em sorprèn més de l’Antàrtida és el contrast» - Diari Jornada
«El que em sorprèn més de l’Antàrtida és el contrast»«El que em sorprèn més de l’Antàrtida és el contrast»
(Cedida)

Joana Vicente de Bobes. Biòloga i bussejadora

«El que em sorprèn més de l’Antàrtida és el contrast»

Joana Vicente de Bobes. Biòloga i bussejadora

«El que em sorprèn més de l’Antàrtida és el contrast»

(Cedida)

  • QUERALT CASTILLO CEREZUELA (Barcelona)

  • | 13 de juny, 2018

Joana Vicente de Bobes va arribar al món de les expedicions polars gairebé per casualitat. Nascuda a Barcelona, sempre va sentir passió pel mar. Fa dos anys li va sortir una oportunitat única: embarcar-se com a bussejadora en una expedició polar

Ets biòloga, però des de fa alguns anys treballes com a marinera. Com et va sorgir l’oportunitat?
Mentre estava fent el doctorat vaig conèixer el Marcel, un capità de velers, que en aquell moment necessitava una marinera, així que no m’ho vaig pensar dues vegades i m’hi vaig embarcar. Durant alguns anys vam estar navegant pel Carib, pel Mediterrani, vam creuar l’Atlàntic... Jo feia de marinera: controlava les veles i el radar, ajudava en les maniobres d’entrada a port de fondeig i de baixada a la zòdiac, cuinava, netejava, feia tasques de manteniment...

Així i tot vas tornar a acabar el doctorat...
Sí. Vaig acabar-lo, però aviat em vaig tornar a embarcar i vaig estar de marinera un any pel Carib. Vam navegar des de Florida fins a Trinitat i Tobago. Durant aquest temps em vaig treure alguns títols de busseig. Quan vaig tornar a Barcelona, em vaig posar a treballar en iots i encara ho faig a l’estiu. També vaig començar a col·laborar amb una associació de Vilanova i la Geltrú, el projecte Rorqual, que té finalitats científiques i fa observació de balenes. 

«El grup d’ecologia química de la UB em va trucar per fer una expedició amb ells a l’Antàrtida; no m’ho podia creure»

I treballaves de marinera quan et van trucar per embarcar-te en una expedició a l’Antàrtida...
El tema de l’Antàrtida es va convertir en una obsessió. Durant el màster que vaig cursar a Mallorca, em vaig començar a obsessionar amb els pols, llocs tan aïllats i cristal·lins. I gairebé sense poder creure-m’ho, el grup d’ecologia química de la Universitat de Barcelona (UB) em va trucar per fer una expedició amb ells.

Per fer de marinera?
No, per fer d’investigadora i responsable dels equips de busseig. Com que tenia el doctorat, títols de busseig i l’experiència d’haver estat embarcada anteriorment, els va quadrar el meu perfil. Penso que vaig tenir molta sort, ja que aquest és l’únic grup d’investigació de l’estat espanyol que busseja a l’Antàrtida.

I et vas embarcar cap allà, sense pensar-t’hi dos cops.
Sí; el primer any em vaig estar gairebé dos mesos a la base Gabriel de Castilla de l’illa Decepció, gestionada pels militars espanyols de l’exèrcit de terra, i aquest any m’he estat a la base Juan Carlos I, a l’illa Livingston, gestionada pel personal tècnic del CSIC. En ambdues bases he facilitat i donat suport a la feina dels científics. La primera expedició la vaig fer amb el projecte Distantcom. Aquest any ho he fet amb el Bluebio, tots dos dirigits per la investigadora i professora de biologia a la UB Conxita Àvila.

Com es busseja a zero graus?
Amb uns equips molt potents! Anem calefactats, amb un equip preparat totalment per a la situació. I molt de protocol!

Quin era l’objectiu de la teva feina?
Recollir mostres d’algues, d’invertebrats, de sediment del fons... També m’encarregava del manteniment dels equips, que és una feinada! 

«Una de les pors que tinc és que el turisme arribi a l’Antàrtida»

Quina va ser la dificultat més gran amb la qual vas topar?
El primer any tot era molt desconegut... Tenia la por que passés alguna cosa. Tot i que a la base hi ha metges, érem l’únic equip que bussejava a la zona. Vam tenir un ensurt amb un lleó marí que es va posar agressiu; ho vaig passar malament, i em vaig bloquejar durant uns quants dies, no volia sortir a bussejar. Després em vaig recuperar. Aquest any m’ha passat el mateix amb una foca lleopard, que és carnívora i una de les espècies més agressives de l’Antàrtida. De fet, el Protocol Antàrtic té un punt especial destinat a les foques lleopard.

Què es el que recordes amb més intensitat de les teves estades a l’Antàrtida?
Els colors, ser entre glacials, conviure amb els pingüins i la diferent fauna que et vas trobant... Tens la sensació de ser enmig d’un documental; veure balenes des de la zòdiac no té preu. El contrast entre dins i fora de l’aigua és espectacular i una de les coses que em sorprèn més. Dins de l’aigua tot és pura vida i colors, algues gegants... Fora, tot es redueix a blanc i negre, la vegetació és mínima i vius en monocrom.

Què et fa por?
Que el turisme estigui arribant a l’Antàrtida, cosa que està passant. Tot i els mil protocols per protegir aquesta regió del món tan important, la contaminació és directa i podria posar en perill els humans que hi viuen, els inuits, i la fauna. També m’amoïnen molt els efectes del canvi climàtic!