L’esquerra a ‘Espanyistan’L’esquerra a ‘Espanyistan’

L’esquerra a ‘Espanyistan’

L’esquerra a ‘Espanyistan’

  • REBECA QUINTÁNS

  • | 12 de juny, 2018

Mentre els catalans es manifesten contra la repressió que pateixen els seus docents, i resisteixen tots els atacs del govern espanyol amb més mobilitzacions socials, després d’haver posat en escac per primera vegada el règim monàrquic del 78 en un procés que està lluny de ser vençut...

Mentre els bascos organitzen una cadena humana amb prop de 100.000 voluntaris per reclamar el dret a decidir («Gure esku Dago», està a les nostres mans), i reforcen un segon front contra un estat que ha torturat i assassinat durant dècades per reprimir la seva lluita per la independència... Mentre els gallecs es rebel·len prenent la plaça de l’Obradoiro en una de les manifestacions més multitudinàries dels últims temps contra el projecte de reobrir una mina de coure a Touro que posaria en perill el seu sistema de vida (les produccions ramaderes i la pesca a la ria d’Arousa, que són les principals fonts de riquesa al país), des d’una perspectiva indefectiblement identitària...

Mentre tota això passa, l’esquerra a Espanyistan fa poc menys que el ridícul reclamant una mica d’atenció per part de Pedro Sánchez, com un damisel·la burlada per un donjoan, pidolant engrunes de poder al nou govern de tints indiscutiblement de color blau ataronjat. Continua volent vendre la cantarella de l’estat plurinacional amb el bonisme de portem-nos tots bé, amb la qual cosa demostra que no entén gens de què va la pel·lícula, i s’esplaia en l’interminable debat sobre si és possible ser d’esquerres i nacionalista alhora, volent inventar un internacionalisme sense nacions tan paradoxal i incomprensible com el dogma de la santíssima trinitat dels catòlics. Excepte alguns grups petits (com Red Roja, Iniciativa Comunista, la coordinadora 25S, les Marxes per la Dignitat, Esquerra Castellana, PCPE i pocs més), que sempre han defensat el dret d’autodeterminació dels pobles i reconegut l’existència de presos polítics, els partits que habitualment s’identifiquen amb l’esquerra dosifiquen la lluita ajornant qüestions clau com el republicanisme i el control per part de l’Estat de les fonts energètiques. I, mentrestant, demanen la unitat dels treballadors de totes les «regions» per poder avançar arribant a acords parlamentaris amb els representants de l’oligarquia financera.

«Dosifiquen la lluita ajornant qüestions clau com el republicanisme i el control per part de l’Estat de les fonts energètiques»



És frustrant assistir a actes com el que es va celebrar la passada setmana al Teatro del Barrio de Madrid, amb Ángeles Maestro (Red Roja) i Vidal Aragonés (CUP), sobre «classe obrera i qüestió nacional», i veure com la seva exposició (excel·lent i pedagògica) xoca contra un mur en bona part del públic. Un públic que s’aferra a una doctrina esquerranosa exclusiva de l’estat espanyol postfranquista: falsegen el marxisme leninista amb la pedanteria de cites escollides ad hoc, amb retòrica que justifica la gran traïció del PCE i el PSOE durant la Transició (acceptant la monarquia sense referèndum i una partitocràcia tancada en estrets límits constitucionals i electorals, en substitució d’una democràcia no només formal), i diuen que aspiren a una revolució proletària i que els processos d’alliberament nacional els estan destorbant.

Depriment i cabrejant si no fos perquè, mal que els pesi, el seu discurs no cala entre la gent més jove i conscienciada. Els líders de l’esquerra d’Espanyistan caminen sols com claus roents als quals s’aferren cada vegada menys desesperats. Després del bluf de Podem, tornem al punt de partida: «Que no, que no ens representen».