Un nou cicle polític per a l’esquerra independentistaUn nou cicle polític per a l’esquerra independentista
Maria Romero

Un nou cicle polític per a l’esquerra independentista

Un nou cicle polític per a l’esquerra independentista

Maria Romero

  • ABEL CALDERA

  • | 19 de maig, 2018 - 00:39

El juny del 2016, en una jornada de formació d’Endavant, vaig escoltar un dirigent d’Antarsya explicar com s’havien malbaratat les opcions d’una autèntica revolució a Grècia la tardor del 2012. Ens parlava del clima prerevolucionari i de com els grans partits i les grans centrals sindicals, en comptes de llançar-se a l’assalt dels cels, van cridar a l’ordre i enviar tothom a casa. Segons explicava, en aquell moment hauria estat possible assaltar les institucions, prendre els carrers i enderrocar el règim corrupte del 74. La història que ve a continuació ja és més coneguda: canalització del descontentament per la via electoral, accés de Syriza al govern, referèndum de juliol del 2015 i aplicació de l’opció perdedora.

Mentre l’escoltava, vaig pensar que tot allò que restava a l’esquerra de Syriza vivia revisitant una vegada i una altra el que hauria pogut ser però no va ser. Segurament és una percepció esbiaixada i injusta, però va ser la que vaig tenir en aquell moment.

Després de la tardor catalana del 2017, m’ha estat inevitable comparar la situació política del Principat amb la de la Grècia del 2015 i veure el risc d’acabar centrant tota l’acció política de l’esquerra independentista a entossudir-nos a recuperar el fil trencat el 27 d’octubre i obviar tot el que ha passat d’aleshores ençà. Amb més o menys encert, ho hem intentat de totes passades; per nosaltres no ha quedat, però el sobiranisme governamental ha decidit un nou escenari de continuïtat autonòmica, i és sobre aquest nou escenari que hem de construir la nostra posició política.

El mandat de l’1 d’octubre és mort. Més ben dit, el van matar entre el 27 d’octubre i el 30 de gener. Per molt que ens intentem convèncer del contrari, la coalició governamental no l’aplicarà. Perquè el mandat de l’1 d’octubre només era un: instaurar una república independent a Catalunya de manera immediata. Sabem que el nou govern no ho farà. Deixem de centrar tota l’acció política de l’esquerra independentista a pressionar perquè ho faci i de condicionar la nostra estratègia a l’«i si al final ho acaben fent?». No ho faran. Van malbaratar el mandat; fins i tot Quim Torra ha reconegut que el 10 d’octubre es va deixar escapar l’oportunitat. No tergiversem nosaltres el que significava el mandat de l’1 d’octubre convertint-lo en conceptes esotèrics com fer república. Aquesta legislatura per al sobiranisme governamental és un impàs en la batalla per l’hegemonia i en el trànsit cap a una estratègia d’autodeterminació negociada.

El que és molt viu i costarà d’esborrar és l’esperit de l’1 d’octubre. I aquest sí que l’hem de reivindicar i convertir en el centre de la nostra acció política. Malgrat tones i tones de propaganda processista —que si estructures d’estat, que si Europa no ho permetrà, que si de la llei a la llei, que si tots a casa i jugada mestra—, en el moment en què l’Estat va mostrar el seu veritable rostre repressiu, el poble va respondre de manera intuïtiva amb resistència activa i desobediència. L’instint rebel com a reacció a un estat autoritari. Aquell dia, milions de persones van aprendre o van confirmar tres coses: que l’estat espanyol era un estat autoritari, que el nostre poble no era un poble covard i que amb la resistència i l’autoorganització era possible vèncer l’Estat. És amb aquest esperit que hem de construir el nostre projecte polític. No tornarem enrere al 3 d’octubre, però tenim el deure de treballar per generar un escenari de ruptura encara més imponent que aquell.

N’hi ha que, per girar full després de tot això, compren el discurs de la manca de majoria social. Pocs arguments són tan perversos com aquest discurs. Se’ns demana que acreditem una majoria de vots com si haguéssim pogut fer un referèndum alhora que se’ns prohibeix fer aquest referèndum. Però tothom sap que, fins i tot si tinguéssim aquests vots, el problema continuaria essent essencialment el mateix: la negació de l’Estat a l’exercici de l’autodeterminació i, per postres, una direcció política del sobiranisme governamental que es negocia a sobre i abans d’hora.

Ampliar la base social és un deure permanent de tot projecte polític. Ara bé, per poder fer un nou embat a l’Estat amb garanties, cal també capgirar la correlació de forces. Només podrem tenir les eines i les capacitats per generar un nou octubre amb més garanties si l’independentisme rupturista i d’arrel popular esdevé hegemònic en el si del bloc favorable a l’autodeterminació.

L’autodeterminació és una veritable revolució política, i per construir independència cal construir unitat popular. No es tracta de reduir-ho al simplisme de «si voleu independència, voteu la CUP»; la CUP és només un dels punts de partida que ha de construir una unitat popular que sigui capaç d’aplegar una majoria social i política, no per la via de desfigurar els nostres principis polítics sinó fent-los útils al conjunt de les classes populars.

«Per molt que ens intentem convèncer del contrari, el mandat de l’1 d’octubre és mort: el van matar entre el 27 d’octubre i el 30 de gener»

 

Això passa sobretot per carrer i més carrer, per posar en qüestió tots els elements que el sobiranisme governamental ha inoculat a la cultura política independentista i per plantejar el treball parlamentari com una denúncia contra la manca de sobirania de les institucions autonòmiques. Això és: ser i fer oposició a la gestió autonòmica del nou govern del sobiranisme governamental com una de les vies des d’on construir la unitat popular i barrar el pas als discursos lerrouxistes. Però caldrà construir sobretot al carrer, allà on sempre tot ha començat. Com quan ens van dir que féssim cua pacífica davant dels col·legis electorals tancats i el que vam fer va ser ocupar-los i obrir-los.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu