«Desmuntar el sistema sexe-gènere és aplicar-hi una visió anarquista» - Diari Jornada
«Desmuntar el sistema sexe-gènere és aplicar-hi una visió anarquista»«Desmuntar el sistema sexe-gènere és aplicar-hi una visió anarquista»

Pol Galofre | Activista trans

«Desmuntar el sistema sexe-gènere és aplicar-hi una visió anarquista»

Pol Galofre | Activista trans

«Desmuntar el sistema sexe-gènere és aplicar-hi una visió anarquista»

  • GERMÁN ARANDA (Barcelona)

  • | 16 de maig, 2018

Amb només 31 anys, ja en porta 13 com a activista trans, ara en quatre col·lectius diferents. Quan fa de tècnic de so o treballa en cinema també busca projectes «per millorar el món» . El 2 de juny presenta el Trans-Art Cabaret a l’Institut Français

Vas començar en l’activisme trans el 2005, quan gairebé ningú en parlava. Eres una ‘rara avis’?
Una mica, sí. Hi havia molt poca visibilitat trans, era una cosa molt marginal. Només se’n parlava dins el context LGTBI, i sempre al final. Primer eren els mariques, després, les bolleres, i al final, les trans. Des de llavors hem fet moltes coses. No em vull penjar medalles, però des del 2007, quan es va aprovar la llei trans de rectificació de gènere als registres, vam començar a estendre el moviment per la despatologització de la transexualitat, perquè la llei exigia un informe mèdic de disfòria. Vam entendre que havíem de sortir del col·lectiu LGTBI perquè, si no, no ens faria cas ningú. Així va ser com vam sortir a buscar aliances amb el feminisme i l’esquerra, que quan es van assabentar que la llei encara ho considerava disfòria, van quedar impactadíssims.

Tu vas presentar aquest informe per fer el canvi en el document?
No. En primer lloc, perquè estic en contra d’haver de presentar res mèdic per explicar qui soc. I en segon lloc, perquè vivint a Barcelona i no viatjant gaire, que al meu DNI posi Carla no suposa cap problema. Fins i tot és una manera de reivindicar-me i guanyar visibilitat.

I aquest augment de visibilitat s’ha traduït en avenços en el dia a dia?
Vivim un moment una mica dual, perquè s’estan donant situacions de transfòbia greus, potser perquè se’n parla més, però encara hi ha dones trans que se suïciden per culpa de la transfòbia. I la discriminació laboral a les dones trans encara és brutal: diria que la gran majoria no tenen feina. Al mateix temps, estem en un moment en què el feminisme i les qüestions de gènere estan eclosionant, i això permet una llibertat que jo no tenia durant la meva adolescència, per exemple.

L’augment de les agressions pot ser una reacció conservadora per por de perdre privilegis?
Sí, però també és cert que hi ha un sector molt conservador, com Ciutadans, que està adoptant posicions gay friendly tot i ser un partit de dretes. Fins i tot Marine Le Pen s’ha anat obrint al vot rosa i trans.

Aquest esforç per incorporar els trans i el feminisme al capitalisme podria frenar transformacions més profundes?
El que ens hem de preguntar és quines opcions LGTBI permet el capitalisme. Et diu que pots ser gai si fas el que fan les altres famílies tradicionals: casar-se, tenir fills i consumir. I amb els trans, només es dona visibilitat a històries d’èxit i de gent que no qüestiona el sistema. En realitat, per desmuntar el sistema sexe-gènere hem de tenir una visió anarquista.

«En l’imaginari col·lectiu no existeix l’home trans»

 

Explica’t .
El sistema sexe-gènere està muntat de manera que se’ns diu quins cossos han de ser homes i quins han de ser dones, i com queda fora allò que no hi encaixi. I el capitalisme, en part, triomfa amb la imatge d’una familia nuclear i aïllada. Una mirada que desmunti això i que digui que hi ha tants gèneres com persones és una mirada anarquista.

Creus que una república catalana portaria millores per al feminisme i el col·lectiu LGTBI?
No automàticament; s’hi haurà de continuar treballant. Aquesta estratègia nacionalista que ens estan intentant vendre des de certs llocs que a Espanya són tots uns garrulos i uns machos de dretes i a Catalunya som tots d’esquerres i molt guais és una trampa. Tenim molta feina a fer si volem una república feminista i lliure de LGTBIfòbia.

Els homes patiu menys discriminació que les dones trans?
Sí, perquè no existeix a l’imaginari col·lectiu un home trans, i per tant gairebé mai ningú es pensa que ho som. Si ens veuen pits, pensen que és perquè ens hem engreixat i no perquè som homes trans. I quan porto barba, encara em passa més.

A les teves xerrades insisteixes a diferenciar entre expressió, gènere, orientació i identitat. La societat té presents les diferències?
No. Als tallers de vegades explico que una cosa és el cos que tens i una altra, com t’identifiques, per qui et sents atret i com et mostres al món. I a la penya li explota el cap: «Com? O sigui que puc tenir penis, i ser home i femení però seguir sent heterosexual?».

La teva transició a home trans no ha posat fi a les teves revisions sobre el teu propi gènere, oi?
Dono moltes voltes al meu gènere perquè no hi estic còmode; tampoc amb el de mascle tradicional. Els trànsits són solucions personals a un problema estructural. Els trans som la punta de llança d’una incomoditat que afecta molta gent. Sempre he tingut clar que el gènere és una construcció social. Jo primer ocupava la masculinitat des de la dona marimacho; després, vaig passar a home trans. Ara estic en procés d’acceptar-me i no tocar el cos, no fer servir els binders [samarretes que apreten els pits per fer-los menys visibles], per exemple. Ara em ve de gust pintar-me les ungles o els ulls.

Aquests canvis són per ser acceptat per la societat com a home o dona, o per acceptar-te a tu mateix?
Aquesta és la gran pregunta. Jo crec que l’autoimatge sempre està relacionada amb la imatge que vull donar als altres. El que sí que crec és que, en un món ideal, no caldrien aquests canvis.