«La pressió humana i industrial sobre l’Albufera és inevitable»«La pressió humana i industrial sobre l’Albufera és inevitable»
Xuano Navarro. FOTO: Lluïso Llorens

Xuano Navarro | Barquer de l’Albufera

«La pressió humana i industrial sobre l’Albufera és inevitable»

Xuano Navarro | Barquer de l’Albufera

«La pressió humana i industrial sobre l’Albufera és inevitable»

Xuano Navarro. FOTO: Lluïso Llorens

  • HÈCTOR SERRA (València)

  • | 10 de maig, 2018 - 00:20

Xuano Navarro ens rep al mirador de la Gola del Pujol de l’Albufera de València. Des de fa anys es dedica a ensenyar als visitants el parc natural damunt d’una embarcació que solca el llac dolç

Vostè rema moltes hores: és barquer a l’Albufera.

Sí, des dels anys 50 ja hi ha hagut barquers, ací a l’Albufera. Jo en soc un. És un ofici molt local d’un espai geogràfic molt menut que passa de pares a fills i també d’amics a amics. Si fa no fa com amb l’ofici d’advocat. Té una translació molt local. No és hereditari, però si el pare té una barca, el fill l’hereta.

S’ha mantingut la tradició.

Sí, i fins i tot ara hi ha un braç activista a la comunitat de barquers, representat per la gent jove, que està intentant adaptar açò al segle XXI. Representem una activitat econòmica amb unes arrels històriques de fa més de 60 anys. Amb informes a la mà, estem exigint regulacions i que l’administració s’hi adapte. Volem reconeixement per sentir-nos part integrant del paratge.

Estan organitzats?

Al Saler hi ha dues associacions molt actives. D’una banda, els Amics de la Casa de la Demanà, que des del 2004 promouen els valors culturals del Saler i l’Albufera en aquest històric edifici. De l’altra, l’Associació d’Usuaris del Port del Saler, que manté contactes amb l’administració i sovint organitza taules i col·loquis per a tractar la situació del llac i els reptes a afrontar. Per ací han passat estudiosos com Carles Dolç i Josep Olmos.

«Estem exigint regulacions i que l’administració s’hi adapte»

  

Com sap, a València ara es parla molt sobre el procés de turistificació que viu la ciutat. Donada la situació de proximitat a la capital, creu que l’arribada massiva de turistes podria tenir un impacte ambiental sobre el paratge natural?

Pense que no. Parle subjectivament, perquè estic interessat que hi vinga gent: visc d’això. Ara bé, en el que sí que hem de treballar és a pensar en les visites a l’Albufera des de la sostenibilitat.

Nosaltres acabem de vindre en bus des de la ciutat i anava saturat. És una constant.

En un espai natural, el més interessant seria que l’home no apareguera en absolut. Però l’Albufera té unes característiques seculars des del 1700. Abans era un mar interior on no es donava pràcticament interacció de l’home. És amb l’expansió arrossera que arriba el canvi ambiental i socioeconòmic. El llac tenia 23.000 hectàrees quan l’home va començar a guanyar-hi terreny, i ara, de les 21.000 hectàrees del parc, 14.000 són d’arròs. La interacció humana és forta, però en l’ecosistema albuferenc l’arròs és fonamental i es regula: obté unes ajudes de la Unió Europea, un control i una protecció. No s’imagina l’existència de l’Albufera sense l’arròs. No es pot modificar l’ecosistema, s’ha de mantindre; eixe arròs també està donant vida a les aus quan venen a l’hivern i està creant microfauna i flora.

És un cas molt particular, un paratge encerclat pel progrés.

A hores d’ara, la pressió humana és inevitable. L’Albufera té una pressió immediata al seu voltant d’indústria i de població. Tan sols mirant cap a València, ja tens vora un milió de persones ací al costat. Els visitants veuen al fons la Ciutat de les Arts i les Ciències, i el contrast en 14 km els deixa al·lucinats.

«No són majoria, però ja hi ha dones barqueres. És un reflex de la societat actual»

 

És un món d’homes, el dels barquers a l’Albufera?

Ja hi ha barqueres. No són majoria, certament, però sí que n’hi ha. És un reflex de la societat actual, com en altres sectors que beuen de la tradició.

Fa unes quantes dècades, les pescadores del Palmar ja van reivindicar la seua visibilitat i van denunciar la discriminació que patien per a poder pescar a l’Albufera.

I finalment ho van aconseguir perquè els pescadors que s’hi oposaven no van voler seguir endavant.
Era necessari que les dones del Palmar heretaren els llocs de pesquera dels pares. Al final, era una qüestió més de forma que de contingut. El masclisme es manifestava a casa, però públicament semblava que no passava res. Allò fou un gran pas endavant.

Imaginem que molta gent deu vindre a l’Albufera per la seua simbologia blasquista.

I tant! L’Albufera és un plató molt especial. I el rodatge de la sèrie Cañas y barro, basada en el llibre, va tindre una forta repercussió. Jo ja l’havia llegit abans; el meu iaio m’havia regalat, als 10 anys, les obres completes de Blasco Ibáñez. Sangre y arena i Los cuatro jinetes del apocalipsis, per exemple, eren autèntics guions de pantalla.

Quins reptes afronta, l’Albufera, en l’era de l’escalfament global?

El sistema albuferenc depèn del Xúquer, és un sistema hídric. Però el riu arrossega problemes importants, com la sobreexplotació d’aqüífers en les conques properes, on s’han creat zones de cultiu que abans no existien. Haurem de vigilar la quantitat i la qualitat de l’aigua.

 


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu