El transvasament és la solució per al Segura?El transvasament és la solució per al Segura?

El transvasament és la solució per al Segura?

El transvasament és la solució per al Segura?

  • HÈCTOR SERRA / València

  • | 05 de maig, 2018 - 00:26

El ministeri d’Agricultura va autoritzar ahir, divendres, l’ampliació en 18 hm³ dels transvasaments que es realitzaran al maig i al juny des de la conca del Tajo a la del Segura. Aquesta quantitat complementarà els 20 hm³ ja aprovats a l’abril.

El president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, ja havia anunciat aquesta setmana que recorreria contra el restabliment de les transferències autoritzades pel govern espanyol, que arriben en el moment en què els pantans d’Entrepeñas i Buendía, a terres manxegues, sobrepassen el llindar mínim establert de 400 hm³. El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, considerava «imprescindible» l’obertura de les comportes especialment per a la comarca del Baix Segura, castigada per un greu dèficit hídric.

I és que a un any d’eleccions, la batalla dialèctica per l’aigua revifa amb força amb l’horitzó d’un possible pacte estatal de l’aigua. Què hi ha, però, més enllà de les picabaralles entre autonomies?

Regadius il·legals

«El Tajo no ha resolt els problemes del Segura», subratlla José Manuel López Grima, de Segura Transparente. L’objectiu d’aquesta plataforma és salvaguardar un riu que, segons denuncien, és víctima d’una important expansió de regadius intensius incontrolats, molts dels quals il·legals, que acaben acaparant tota l’aigua. Carles Sanchis, geògraf, corrobora la problemàtica: «Les expectatives creades pels transvasaments van generar una superfície regada brutal en terres de secà i automàticament es van crear zones deficitàries. En comptes de solucionar el problema de dèficit, això ha comportat unes noves demandes d’aigua que, d’altra banda, són innegables per als sectors econòmics de la zona».

Recentment, Segura Transparente ha sol·licitat una entrevista amb la ministra d’Agricultura del govern espanyol, Isabel García Tejerina, per a tractar amb urgència la situació de descontrol que es viu a la zona, situació que està ofegant els agricultors i els regants que es troben dins dels perímetres autoritzats per al reg. Entre els reclams, la plataforma advoca per una auditoria sobre les noves superfícies de reg sorgides de manera irregular des del 1986, l’oposició a l’entrada de capital privat en la gestió de les aigües de reg i el manteniment de les hortes i l’estat ecològic del riu.

Per Sanchis, a la complexitat del dèficit estructural crònic, cal sumar-hi «una mala planificació i gestió de l’obra hidràulica ja des dels anys vuitanta que va deixar amb poc marge de maniobra el transvasament». Amb tot, apunta que actualment hi ha exemples de transvasaments que han funcionat, com el del Xúquer-Túria; el de Negratín-Almanzora, a Almeria, i el del riu Colorado, a Califòrnia. «Una cessió d’aigua ben gestionada i acordada entre les parts podria tindre uns bons resultats i un impacte baix en la conca del Tajo», assegura el geògraf.

L’aposta per la dessalinització

El debat entorn de l’aigua també ha posat en escena les posicions antagòniques que sovint confronten transvasament i dessalinització. «Des del punt de vista tècnic, el debat polític és estèril», reconeix Ricardo Abadía, director de l’Escola Politècnica Superior d’Oriola (EPSO). Aquest professor considera viables i complementàries totes les mesures segons cada context i reconeix que, en alguns punts del sud-est peninsular, l’activitat dessalinitzadora ha contribuït a resoldre el dèficit hídric de les comunitats de regants. Abadía remarca que «la dessalinització és una opció especialment bona per a zones de cultiu properes a la costa: l’eliminació de les salmorres és fàcil i el transport a la zona de consum no ix car».

Si s’atén al balanç de producció d’aigua dessalinitzada publicat el 2016 per l’Institut Interuniversitari de Geografia de la Universitat d’Alacant, s’observa que la demarcació d’Alacant concentra el gruix de les grans plantes al País Valencià: Torrevella, Alacant I i II, Mutxamel, Xàbia i Dénia-Racons, que funcionen de manera variable però no al màxim de la seua capacitat.

De les nou en total, només tres (Moncofa, Orpesa i Sagunt) s’estenen per la resta del país tot i que actualment consten com a paralitzades. Entre les causes, alguns moviments socials han apuntat al fet que la seua construcció va respondre a satisfer l’especulació urbanística durant els temps anteriors a la crisi.

Del mateix informe es desprén que la capacitat total de producció del conjunt de les plantes del País Valencià puja a 201,1 hm³/any, que es reparteixen en 161,1 hm³ per a abastiment urbà i 40 hm³ per a regadiu. Amb relació a la despesa d’inversió, el cost arribaria als 733,8 milions d’euros.

L’estudi conclou que el sector de negoci encetat una dècada ençà no ha complert les expectatives pel seu alt cost però alhora marca la necessitat de considerar la dessalinització com una font ordinària de subministrament per a usos urbans i agrícoles.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu