La sentència a la Manada: un dictamen lluny de ser aïllatLa sentència a la Manada: un dictamen lluny de ser aïllat
Una jove, amb les mans davant de la boca per cridar, en un pla curt a la manifestació de rebuig a la sentència de La Manada el 26 d'abril de 2018 (ACN)

La falta de formació en perspectiva de gènere, els estereotips masclistes a tota la cadena judicial i l’ús de l’abús sexual com a calaix de sastre aboquen les víctimes d’agressió sexual a la violència institucional

La sentència a la Manada: un dictamen lluny de ser aïllat

La falta de formació en perspectiva de gènere, els estereotips masclistes a tota la cadena judicial i l’ús de l’abús sexual com a calaix de sastre aboquen les víctimes d’agressió sexual a la violència institucional

La sentència a la Manada: un dictamen lluny de ser aïllat

Una jove, amb les mans davant de la boca per cridar, en un pla curt a la manifestació de rebuig a la sentència de La Manada el 26 d'abril de 2018 (ACN)

  • NEUS TUR (PALMA)

  • | 05 de maig, 2018 - 00:08

La fúria col·lectiva es percebia en els crits de les dones que el 26 d’abril passat prengueren el carrer contra la sentència dictada als membres de la Manada per abús i no per agressió sexual. La ràbia feminista organitzada al carrer. Des de llavors, la reacció política i social encara està en ebullició. El moviment de #cuéntalo, pel qual les dones relaten experiències quotidianes de violència masclista; el debat al Parlament Europeu sobre el consentiment i la violència en les agressions sexuals; i el pronunciament de l’ONU sobre la «lleugeresa» del dictamen, entre d’altres, s’han succeït en els darrers dies. Enmig de l’efervescència, nombroses juristes feministes i expertes en violència sexual alerten que aquest no és un cas aïllat i que els estereotips i la manca de perspectiva de gènere en reprodueixen els casos, converteixen l’abús sexual en un calaix de sastre i aboquen les víctimes a la violència institucional.

Segons l’Agència pels Drets Fonamentals de la Unió Europea, es calcula que, tan sols durant l’any 2014, 13 milions de dones a la Unió Europea van ser víctimes de violència sexual. D’acord amb les dades de la Macroenquesta sobre Violència de Gènere del 2015 de la delegació del govern espanyol per a la violència de gènere, gairebé 2 milions de dones a l’estat espanyol han patit una agressió sexual, fora de la parella o exparella, alguna vegada a la seva vida. I un 7,2% de les majors de 16 anys. Si bé la Federació de Centres d’Assistència a Víctimes d’Agressions Sexuals (CAVAS) assegura que només és una de cada sis, a l’estat espanyol es denuncia, de mitjana, una violació cada vuit hores, més de tres al dia.

És violència masclista

La violència sexual és una forma més de violència masclista perquè afecta les dones pel simple fet de ser-ho, segons el conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra les violències contra les dones i violència domèstica, conegut com a Conveni d’Instanbul. Però, tot i ser una norma comunitària i ratificada per l’estat espanyol, a la pràctica només es considera així si succeeix en el marc de la parella (estable) o exparella. Quan es tracta d’agressions sexuals, com en el cas de la Manada, les causes es dirimeixen sota el Codi Penal.

En aquest sentit, el Pacte d’Estat contra la Violència de Gènere del setembre passat va ser denunciat per juristes i col·lectius feministes per no modificar la llei estatal de violència de gènere i per no incloure-hi un concepte global de violència masclista. És un dels principals problemes segons les expertes, ja que «la violència sexual no es jutja des d’una perspectiva de drets i de gènere», explica Samara de las Heras, jurista especialitzada en delictes contra la indemnitat sexual i membre del Grup d’Estudis Feministes (GEF) de la Universitat Carlos III de Madrid.

De fet, la manca de perspectiva de gènere en l’abordatge de les violències sexuals va ser constatada, en el cas de Catalunya, per un estudi realitzat pel grup de recerca Antígona de la Universitat Autònoma (UAB) i Creación Positiva de l’any 2016. La investigació denunciava, a més, la manca de formació en perspectiva de gènere de cossos policials, pèrits forenses, jutges i altres operadors jurídics que, amb tot, no és tampoc obligatòria.

El calaix de sastre d e l’abús

Un dels altres elements identificats per la recerca fou l’existència d’estereotips sexistes i masclistes que opera en tots els esglaons del procés judicial, així com «en el sosteniment de la violència institucional que legitima sentències com la de la Manada, que perpetuen el sistema patriarcal», denucia Montse Pineda, coordinadora de l’organització Creación Positiva, coautora de l’estudi.

En aquest sentit, la recerca assegura que elements com el consum d’alcohol i drogues, la roba o la vida sexual de les víctimes formarien part del procés judicial, «cosa que qüestionaria el relat de la víctima des de valoracions patriarcals», explica Pineda. L’experta assegura que aquests estereotips operen també en la construcció de la idea que les víctimes han de presentar una «resistència ferotge a les violacions perquè no es reconeix la possibilitat de paràlisi».

Així ho defensen també prop de 2.000 psicòlegs, en una carta presentada davant el ministeri de Justícia arran de la sentència a la Manada en què asseguren que «la paralització i el bloqueig són reaccions automàtiques i normals davant el pànic». Els signants recorden l’anomenada teoria Polivagal, del psiquiatre Stephen Porges, segons la qual, davant una amenaça de mort, lesió greu o violència sexual, «és comú una resposta d’immobilització i bloqueig».

Els estereotips, però, es trobarien també en la pròpia qualificació dels fets i en l’ús de la figura de l’abús sexual «com a calaix de sastre per tal de minimitzar les agressions sexuals», segons denuncia Encarna Bodelón, directora del Grup Antígona, coautor de l’estudi sobre l’abordatge de les violències sexuals a Catalunya. En aquest sentit, Carla Vall, advocada i experta en violència masclista, assegura que les valoracions sobre l’existència de violència i consentiment parteixen de la «idea fícticia» que les violències sexuals puguin ser patides tant per homes com per dones (i de la necessitat, per tant, que hi hagi violència perquè un home pugui ser violat), així com del fet d’entendre el silenci com un consentiment tàcit.

Nombroses veus advoquen per l’eliminació de la tipificació del delicte d’abús sexual i per la incorporació de la perspectiva de drets i de gènere en l’abordatge de les violències sexuals. En aquest sentit, i enmig de la indignació col·lectiva per la sentència de la Manada, el govern espanyol ha assegurat estudiar la tipificació dels delictes sexuals en el Codi Penal. Tot i que, inicialment, la secció de Dret Penal de la comissió general del govern espanyol a la qual el ministre de Justícia havia encarregat la revisió estava formada només per homes, finalment hi haurà dones que en formaran part.

Victimització secundària

Segons denuncien les expertes, el sistema de justícia presenta també «greus deficiències» pel que fa a la prevenció i acompanyament. Així ho explica De las Heras, que assegura que durant el procés les víctimes no reben un acompanyament ni són assessorades adequadament, fet també constatat per l’estudi realitzat pel Grup Antígona i Creación Positiva.

Així mateix, el procediment judicial «obliga les dones a haver de relatar els episodis de violència una vegada i una altra, fet que les aboca a la victimització secundària», denuncia. Es tracta d’una situació que, segons denuncien des de fa anys nombroses advocades feministes, podria resoldre’s mitjançant la «prova preconstitutiva», la gravació del relat dels fets en un espai amable i que ja existeix per a altres delictes, com l’abús a menors.

Reparació del dany oblidada

Una de les altres grans assignatures pendents seria la de la reparació del dany de les víctimes, des del punt de vista material, psicològic i comunitari. De fet, segons denuncia De las Heras, els estàndards mínims de drets humans de reparació del dany del Conveni d’Instanbul no han estat incorporats en l’abordatge de les violències sexuals a l’estat espanyol.

En aquest sentit, Encarna Bodelón assegura que, actualment, les víctimes han de costejar-se el tractament psicològic i que les indemnitzacions econòmiques que se’ls atorguen «són nímies» si es té en compte, recorda, que les violències sexuals poden tenir «afectacions greus» en les relacions personals i en la vida laboral de les dones.

«Les supervivents no reclamen penes majors o més anys de presó, sinó que se’ls reconegui públicament el dolor i el relat de violència sexual. És a dir, que se’ls repari el dany des del punt de vista social i comunitari», sentencia Carla Vall.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu