L’alliberament dels presos, una demanda en dues fasesL’alliberament dels presos, una demanda en dues fases

L'estat espanyol manté el seu enrocament i insisteix en el perdó com a punt clau

L’alliberament dels presos, una demanda en dues fases

L'estat espanyol manté el seu enrocament i insisteix en el perdó com a punt clau

L’alliberament dels presos, una demanda en dues fases

  • ANDREU MERINO / Redacció Barcelona

  • | 04 de maig, 2018 - 23:32

L'esquerra abertzale planteja tres peticions de mínims i recorda que l'objectiu final és l'excarceració de tot els reclusos i el retorn dels exiliats. Mentrestant, l'estat espanyol manté el seu enrocament i insisteix en el perdó com a punt clau

La situació dels presos polítics ocupa un lloc central en la resolució del conflicte polític a Euskal Herria. Alhora, és un dels àmbits en què l’estat espanyol s’ha mostrat més enrocat i en què l’esquerra abertzale ha exigit passos endavant. El 21 d’abril, milers de persones van assistir a Bilbo a la manifestació convocada per Kalera Kalera -una organització integrada per Sortu, el sindicat LAB i l’organització juvenil Ernai- amb el lema És hora que els presos surtin al carrer. «La solució integral al conflicte és l’exarceració dels 282 presos polítics a l’estat espanyol i al francès i el retorn dels exiliats», explica la seva portaveu, Ohiana Garmendia.

Davant l’immobilisme estatal, l’esquerra abertzale planteja aquest objectiu a llarg termini i se centra en tres demandes de mínims: alliberar els presos malalts, posar fi a la política de dispersió i acabar amb l’aplicació del primer grau, el règim penitenciari més sever i pensat per a aquells reclusos considerats més perillosos. Amb tot, dins la mateixa esquerra abertzale hi ha veus que exigeixen l’alliberament dels presos sense demandes intermèdies.

Incompliments

Per a Garmendia, la proposta de mínims requereix eixamplar el consens en la societat basca i forçar així canvis a l’estat espanyol. Un canvi que, segons el catedràtic de dret de la Universitat del País Basc Iñaki Lasagabaster implica simplement respectar les normatives vigents. L’article 8 del Conveni Europeu de Drets Humans, per exemple, fa referència al dret a la vida familiar, que segons Lasagabaster l’estat espanyol incompleix amb la política de dispersió.

Però no sempre cal mirar Europa. L’article 91.2 del Codi Penal espanyol preveu la llibertat condicional per als presos greument malalts amb patologies incurables, la qual cosa és incomplerta «sistemàticament», segons Lasagabaster i Garmendia.Les mateixes institucions també decideixen si un pres pot abandonar el primer grau. «Més d’un centenar ho han demanat, però les respostes són negatives. Ho justifiquen pel risc de reincidència en activitat armada i això és il·lògic», sentencia Garmendia.

L’exigència del perdó

Per la seva banda, l’estat espanyol planteja una demanda recurrent: el perdó dels presos. «Cal aturar el xantatge», considera l’expres d’ETA i advocat Txema Matanzas. «Cap norma no obliga a demanar perdó. Les declaracions del ministre Zoido en aquest sentit són prevaricació pura», etziba Lasagabaster. «El govern espanyol i el PNB volen crear un esquema de vencedors i vençuts», argumenta Garmendia.

Qui també ha plantejat el perdó com a exigència són diverses associacions de víctimes d’ETA a l’estat espanyol. Robert Manrique va ser víctima a l’atemptat d’Hipercor de Barcelona i va exercir de delegat de l’Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT). En va ser expulsat després de denunciar públicament la politització de l’associació i ara explica que va trencar tots els vincles amb entitats d’aquest àmbit «cansat de la gent que parla en nom nostre sense preguntar-nos res». Manrique també critica la postura del govern espanyol. «El perdó és una qüestió individual, ningú en pot parlar en nom dels altres. Per què és tan imprescindible el perdó?», es pregunta. «Jo acataré el que diu la llei. Si preveu l’apropament o el tercer grau, que ho facin», afegeix.

A més, Manrique denuncia que la Moncloa s’erigeixi en portaveu de les víctimes mentre no demostra una preocupació real per elles. A tall d’exemple, esmenta una experiència del 2014, quan va presentar al ministeri de l’Interior una base de dades amb noms de 280 víctimes d’atemptats a Catalunya. «Se la van mirar i em van respondre que si algú volia alguna cosa, els anés a veure», recorda.

El nou escenari que s’obre amb la desmobilització d’ETA haurà de servir, doncs, per desencallar les demandes del col·lectiu de presos. Garmendia, Lasagabaster i Matanzas vaticinen que, a curt termini, l’única cosa que pot forçar l’estat espanyol a moure fitxa són els moviments de l’estat francès. L’executiu d’Emmanuel Macron ja ha començat a acostar presos als centres penitenciaris més pròxims al territori basc i Matanzas considera que això pot pressionar l’executiu de Mariano Rajoy.

La pressió també es fa des de les presons. Des del 2016, el col·lectiu de presos fa vagues de fam a principis de cada mes per fer visibles les seves demandes. La darrera la van començar 40 presos l’1 de maig i es pot allargar fins al dia 16.


Si podeu llegir aquesta informació és perquè hi ha moltes persones que s’han fet subscriptores i d’altres que també són sòcies de la cooperativa Diari Jornada.

Si volem fer informació lliure, deslligada dels grans poders polítics i econòmics, amb una publicitat que passi el nostre codi ètic i sense continguts patrocinats, necessitem ser més. Necessitem que et sumis al projecte per poder explicar l’actualitat diària des de Barcelona, Palma i València amb rigor, honestedat, des de les esquerres i el feminisme i en català.

No t’ho pensis més: fes la teva subscripció i/o la teva aportació com a sòcia cooperativista.

Ens venem només a tu